i guerra del Peloponès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

guerra del Peloponès

història hist
Conflagració bèl·lica que, suscitada, segons Tucídides, per l’immens poder de l’imperi atenès, enfrontà durant vint-i-vuit anys Atenes i els seus aliats amb la lliga del Peloponès.

En foren les causes immediates la competència comercial d’Atenes amb Corint i Mègara, així com l’existència de sistemes polítics completament oposats en ambdós bàndols, i que cadascú intentava de fer extensius a les ciutats que dominava. Atenes afavoria la causa democràtica, i Esparta els aristòcrates terratinents. L’espurna que encengué la guerra fou un incident entre Corint i la seva antiga colònia Corcira, que cercà l’ajut dels atenesos (435 aC), però els peloponesis no hi intervingueren fins l’any 431. Malgrat que Atenes fou assolada per un fort flagell, víctima del qual morí Pèricles el 429, la sort semblà decantar-se cap al costat atenès fins que el 424 l’espartà Bràsides reeixí a dominar la zona d’Amfípolis i forçà el general atenès Nícies a signar una pau per un període de cinquanta anys. El tractat es mostrà invariable i provocà un nou enfilall de combinacions polítiques, fins a arribar a l’any 418, que els espartans derrotaren els aliats d’Atenes a la batalla de Mantinea. Atenes començà a endurir-se i el 416, després del tràgic episodi de Mêlos, per instigació d’Alcibíades es disposà a conquerir Sicília. L’expedició, però, fracassà i els 15 000 homes que hi participaren moriren o foren venuts com a esclaus. A partir d’aquest moment els aliats d’Atenes es revoltaren i cercaren la col·laboració de Pèrsia, que finalment es decantà per Esparta. Els lacedemonis, a les ordres de Lisandre, derrotaren definitivament els atenesos a Egospòtams. Atenes fou assetjada i la fam la reté, car el seu avituallament depenia de les importacions. Els peloponesis l’obligaren a destruir les muralles que la unien al Pireu, a abandonar les seves possessions i a lliurar la seva flota, a deixar tornar tots els exiliats polítics enemics de la democràcia i a pactar una aliança amb Esparta, que hi instal·là el govern oligàrquic anomenat dels Trenta Tirans (consell dels Trenta). Malgrat tot, la victòria d’Esparta fou efímera i hom pot afirmar ben bé que la gran derrotada fou tota la Grècia.

Col·laboració: 
MJu
Llegir més...