Peralada

Plaça de Peralada

© Alberto González Rovira

Municipi de l’Alt Empordà.

Situació i presentació

El terme municipal de Peralada, de 43,61 km2, s’estén per la plana empordanesa del N de Figueres, ben regada en aquest sector per diversos cursos fluvials que davallen de la serra de l’Albera. A tocar de la vila de Peralada, cap de municipi, el Llobregat d’Empordà rep l’Orlina (que poc abans ha rebut l’Anyet) i aigua avall de la vila (1 km) el Llobregat desemboca a la Muga, que travessa el sector de migdia del terme de ponent a llevant. Al sector més muntanyós del N (serra de Montpedrós) hi ha reduïts espais de bosc d’alzines i garrigar.

L’any 1974 fou incorporat al municipi de Peralada, que comprenia 20,6 km2, el municipi de Vilanova de la Muga, d’una extensió de 23 km2, situat al curs inferior de la Muga, aigua amunt de Castelló d’Empúries. La Muga drena tot el sector occidental del terme i rep per la dreta, vora el poble de Vilanova, les aigües del Manol. El territori, per llevant i migdia, ocupa una part dels terrenys de l’antic estany de Castelló i dels estanyols i aiguamolls adjacents, acabats de dessecar als segles XVIII i XIX. Les terres properes a l’antic veïnat d’Estanyol, regades per diverses sèquies, com el Rec Madral, pertanyen al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

Al NW, el terme s’allarga fins a comprendre una zona de turons poc elevats vora el terme de Peralada, anomenats els Aspres, els quals precedeixen els darrers contraforts de la serra de l’Albera. La major part del terme, però, és de terreny planer. A la confluència de la Muga i el Manol hi ha una resclosa que forma un petit pantà vora el poble, d’on neix el rec del Molí, que rega un sector de la plana d’aquest terme i el de Castelló d’Empúries.

El municipi comprèn, a part la vila de Peralada, moltes masies escampades que formen alguns veïnats molt antics, com el de les Olives, el Morassac i la Salanca, el poble de Vilanova de la Muga, els veïnats i antics llocs que depenien de l’antic municipi, com ara Estanyol, la Garriga, Montmajor, el Puig Barutell, Sant Joan Sescloses i Vallgornera, i una urbanització, on constaven 275 h empadronats el 2005, a la zona del Club de Golf Peralada.

El terme ha estat tradicionalment ben comunicat, ja que hi passava el camí medieval que travessava els Pirineus pel coll de Banyuls. Passa per la vila la carretera comarcal C-252 de la Bisbal d’Empordà a Garriguella per Figueres, que enllaça prop de Vilajuïga amb la carretera N-260 de Figueres a Portbou, al sector meridional del municipi. Altres carreteres locals uneixen Peralada amb Castelló d’Empúries, passant per Vilanova, i amb Mollet de Peralada, Sant Climent Sescebes i Espolla. Hi ha nombrosos camins antics que uneixen el poble de Vilanova amb els veïnats i les masies del terme. Situada a 1,5 km del cap de municipi, vora el veïnat del Puig Barutell hi ha l’estació anomenada de Peralada i Vilanova de la Muga, de la línia de tren de Barcelona a Portbou.

La població

La població de Peralada (peraladencs) experimentà un notable augment al llarg del segle XVIII, que passà de 747 h. el 1718 a 1.439 h. el 1787. Com a la major part de la comarca, aquest augment es mantingué fins el 1860, any en què assolí 1.715 h. La crisi de la fil·loxera i l’atractiu dels centres industrials motivà un descens lent però gradual (1.412 h. el 1900, 1.261 h. el 1930, 1.001 h. el 1970); en part, la carretera a Figueres, que escurçà el trajecte notòriament, en pot haver estat la causa.

Durant tot el segle XVIII i el XIX la població de Vilanova de la Muga augmentà (776 h. el 1860), i posteriorment, fins el 1930, es mantingué estacionària, amb una escassa regressió. A partir de la postguerra, però, durant els darrers decennis es produí un descens demogràfic accentuat (367 h. el 1970).

A final dels anys setanta semblà deturar-se la davallada demogràfica del municipi: el 1979 tenia 1.285 h, xifra que es mantingué força estable, amb tendència negativa, durant els anys vuitanta i noranta (1.136 h. el 1991). Durant el 2001 i el 2005 augmentà la població a 1.367 h. i 1.558 h. respectivament.

L’economia

Les terres més planes del terme, portades pels rius, són de molta qualitat per als conreus i el pasturatge, especialment l’antiga zona d’estanys i aiguamolls del sector septentrional de l’antic terme de Vilanova. Es dediquen algunes hectàrees al pasturatge, principalment de bestiar boví. Hi ha una zona de regadiu, amb una petita part d’horta, però predomina l’agricultura de secà, amb producció de cereals i farratge i també amb un apreciable sector de vinya, que ha estat la base (encara que la producció municipal no és, ni de bon tros, suficient) de la indústria vinícola del municipi, on s’elabora vins de taula i escumosos; han assolit un gran prestigi els darrers, exportats especialment a Europa (la competència que feia al xampany francès dins el mercat anglès motivà un plet per la denominació — spanish champagne— que perdé Peralada en 1958-60).

Als afores de la vila hi ha un bon nombre de granges avícoles i ramaderes, sobretot de bestiar porcí, oví i, en menor grau, aviram. El total de la població ocupada dedicada a l’agricultura i a la ramaderia era el 2001 del 10%, mentre que a la indústria i la construcció el percentatge era del 24,5%. La majoria d’empreses pertanyen al ram de la construcció, seguides de les d’alimentació, fusta i metall. El terme pertany a l’àrea del mercat de Figueres.

La població atreu força visitants. La creació del Casino Castell de Peralada representà una vitalització turística del lloc, com també la construcció del Club de Golf Peralada.

La vila de Peralada

Morfologia urbana

Plaça de Peralada

© CIC-Moià

La vila de Peralada és situada a 38 m d’altitud, enlairada en un petit turó a l’esquerra del Llobregat d’Empordà i de l’Orlina, els quals l’encerclen pel SW i per l’W, a llur confluència. Guarda notables testimonis de la seva esplendor passada. El 1996 tenia 922 h.

El nucli antic, amb les petites places de planta irregular i carrers estrets, conserva la disposició urbana medieval. Hi hagué dos recintes de muralles, de datació distinta, ben diferenciats. El més antic, al replà superior del turó, conserva escassos vestigis de les muralles dels segles X i XI i dues portes, una a la Costa de les Monges i l’altra a migdia de la plaça de Sant Domingo; correspon a la població altmedieval. Després de l’incendi i el saqueig del 1285 es degué iniciar la muralla del segon recinte, que emmarca la població baixmedieval; resten importants fragments de murs, especialment darrere el convent del Carme i als sectors sud-occidental i nord-occidental, i dues torres, l’una al costat de ponent i l’altra, cilíndrica, prop del mateix convent, en molt bon estat. Els eixamples posteriors són situats a la sortida de la muralla, especialment vers llevant, on hi ha el palau dels comtes de Peralada i els cellers.

Els edificis de la vila presenten detalls arquitectònics dels segles XVII i XVIII, època de l’esplendor agrícola, i els noms de carrers i places serven sovint noms de les antigues activitats medievals (carrers i places de la Sabateria, la Peixateria, les Albergueries, el Forn, el Bordell, els Tints, les Olles). A la plaça Major, en part porticada, hi ha un casal gòtic força modificat que acull la casa de la vila i altres edificis antics; un d’aquests, al SW, és un magnífic casal també gòtic (segles XIV i XV) que ha estat tradicionalment considerat la casa natal del gran cronista català Ramon Muntaner (1265-1336). La Casa Avinyó és un notable edifici senyorial del segle XVIII, a la plaça de Sant Domingo.

L’església parroquial de Sant Martí de Peralada és documentada des del 1002 i molt probablement existia abans. L’actual edifici és del segle XVIII, d’una nau amb capelles laterals, creuer amb cúpula i absis poligonal; la nau es divideix en cinc crugies i té volta de llunetes. Conserva alguns elements romànics i el campanar gòtic, dels segles XIV i XV.

El claustre del Carme

© JoMV

De l’antic convent dels agustins, fundat a la segona meitat del segle XI i ocupat pels dominicans des del 1578 fins al 1835, resta el claustre de Sant Domingo, el monument romànic més notable de la vila. Per l’estructura i la iconografia pot considerar-se una obra eminentment popular del segle XII avançat o del XIII. El convent de canongesses agustines de Sant Bartomeu de Bell-lloc és situat també a la part alta de la vila, al N de la parròquia, a l’indret que ocupà el castell Toló, castell altmedieval del qual parlem més endavant. L’edifici actual, de grans proporcions, i la seva església són obra del segle XVIII i no tenen elements gaire destacats.

El convent del Carme de Peralada actual es troba, amb l’església i el claustre gòtics, la resta d’antigues dependències i el jardí, intramurs, a tocar del tram sud-oriental de la muralla. Fundat vers el 1293, inicialment s’establí molt a prop de l’antiga església de Sant Llàtzer, als afores de la vila, els vestigis de la qual s’ incorporaren a una pallissa del Mas de Sant Llàtzer. És un bell exponent del gòtic català, elegant i senzill.

Interior del Museu del Vi de Peralada

© Alberto González Rovira

A l’exclaustració del 1835 els Rocabertí recuperaren la propietat del convent, que restauraren a partir del 1875. Els edificis monàstics foren convertits aleshores en escoles de primeres lletres i d’arts i oficis. El claustre del Carme, obra també del segle XIV, és a migdia de l’església. És una de les seccions del Museu del Castell de Peralada que Miquel Mateu instal·là (1923) al convent, amb escultures gòtiques i una notable col·lecció de capitells romànics; la resta de les dependències monàstiques acullen la famosa col·lecció de vidres catalans, una de les més importants existents, una notable col·lecció de ceràmica catalana (segles XVI-XIX), monedes antigues, troballes arqueològiques, ferros de forja, etc. La Biblioteca del Castell de Peralada fou iniciada, com la col·lecció d’obres d’art, pels Rocabertí a la fi del segle XIX (1888), però fou molt incrementada per Miquel Mateu. Té uns 1.500 pergamins, entre els quals valuoses edicions del Quixot, manuscrits gòtics, nombrosos incunables, bibliografia de les comarques gironines, etc.; conté també l’arxiu històric del palau de Peralada. Als soterranis del convent hi ha un museu del vi.

El castell de Peralada

© Fototeca.cat

El castell palau de Peralada s’alça, extramurs, a l’antic barri de la Milícia, i la seva silueta característica domina la població. Antiga residència dels vescomtes de Rocabertí i comtes de Peralada, fou adquirit per M. Mateu el 1923, el qual hi instal·là una notable col·lecció d’art (escultures medievals i renaixentistes, especialment d’escola castellana, retaules, tapissos i pintures, especialment de Vicent López, mobiliari, etc.). Aquesta col·lecció, en convertir-se el palau en casino, fou destinada a formar part del museu veí. Hi ha també una biblioteca arxiu. L’actual edifici conserva poques mostres de la primitiva construcció gòtica feta després del 1285; la major part de la fàbrica rectangular, amb pati central, correspon a l’obra dels segles XVI i XVII, però fou reformada al segle XVIII a l’interior. Fou objecte d’una àmplia restauració a la fi del XIX, feta pels darrers comtes i dirigida per l’arquitecte francès Grant, que donà al palau un aire de chateau francès. La façana occidental, del segle XVI, és una de les poques mostres d’arquitectura renaixentista de la comarca. La façana oriental, molt reformada al segle XIX, és flanquejada per dues torres de base atalussada i coronades per corseres i merlets decoratius, coronament neomedieval que ressegueix tot el mur; les altres dues façanes tenen elements d’època gòtica amb afegitons posteriors, alguns procedents d’altres edificis. Forma un conjunt bigarrat i un punt desconcertant per les distintes etapes constructives, voltat per un extens i notable jardí projectat el 1877 per François Duvilliers.

Al darrer quart del segle XIX els germans Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada (mort el 1898), i Antoni, comte de Savallà (1831-1887), tornaren a establir-se al seu palau de la vila, que feren restaurar (Tomàs dirigí personalment la restauració del convent del Carme i del castell de Requesens); Antoni fou un veritable mecenes, establí escoles i protegí especialment la música. Solters, a la mort de la seva germana Joana Adelaida (1899), el palau entrà en decadència fins a la seva adquisició per Miquel Mateu el 1923; els seus successors el van convertir en casino.

La cultura i el folklore

La biblioteca del castell de Peralada

© JoMV

Les entitats culturals més destacades són el Centre Social, la Comissió de l’Aplec Sardanístic, que organitza des del 1973 un aplec l’últim diumenge d’agost, la Cavallada, al febrer i l’associació cultural del castell de Peralada, que promou activitats culturals i concerts, com ara el Festival Internacional de Música de Peralada, instaurat el 1987.

Encara en el camp musical, destacaren, de la família Rocabertí, el compositor Joan Antoni de Rocabertí, format a Montserrat (1684), mestre de capella al palau reial de Madrid (1710), l’obra manuscrita del qual es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Entre els segles XIX i XX, el conreu de la sardana per part de fills de Peralada ha estat important. Es distingiren els germans Serra, formats a l’escola creada pels Rocabertí; Miquel (1867-1922) i Josep (1874-1930) Serra i Bonal foren els fundadors de la cobla La Principal de Peralada; fill de Josep fou Joaquim Serra i Corominas (1907-1957), autor de sardanes i de música simfònica. La cobla La Principal, que perdurà des del 1890 fins al 1936, tingué un paper important en la revitalització de la sardana a Catalunya des del seu primer concert a Barcelona el 1894 i actuà amb l’Orfeó Català a París i Londres (1914); gravà a França els primers discos de sardanes.

En el camp literari, el fill més destacat de Peralada és el gran cronista medieval Ramon Muntaner (1265–Eivissa 1336), fill de Joan Muntaner (a casa del qual s’allotjaren el 1271 Jaume I i Alfons X el Savi amb la seva muller Violant).

Peralada celebra diverses festes al llarg de l’any. Destaquen el Pessebre Vivent per Nadal als jardins del castell, la festa petita de Pasqüetes el dissabte després de la Pasqua de Resurrecció i la festa major de Sant Martí, al novembre.

Altres indrets del terme

Sant Bernat i el Mas Sepulcre

El barri de Sant Bernat és un raval situat extramurs, al N de la vila. Als afores, al SW, hi ha una capella dedicada a sant Sebastià, a l’esquerra del Llobregat d’Empordà. Uns 4 km al NW de Peralada, prop de la riba esquerra del Llobregat, hi ha el Mas Sepulcre, on hi ha les restes de l’antic priorat del Sant Sepulcre de Peralada, dels cavallers de l’orde del Sant Sepulcre. Fou establert al segle XII, després de la primera croada, i depengué del priorat de Santa Anna de Barcelona; hi hagué una comunitat mixta d’homes i dones i tingué poca importància econòmica. L’any 1435 el prior de Santa Anna vengué el petit monestir als carmelitans de Peralada, que mantingueren el culte en un altar lateral del seu convent. L’església del Sant Sepulcre és una obra en la seva major part romànica (segles XII i XIII), d’una nau i absis semicircular, convertida en pagesia.

Les Olives

El veïnat de les Olives, de masies disperses, és situat uns 2 km al NW de la vila, entre l’Orlina i el Llobregat; és esmentat des del 1017 (hi tenia propietats el monestir de Sant Pere de Camprodon) amb la seva església de Sant Nazari de les Olives; l’actual temple és romànic (segles XII-XIII), d’una nau i absis semicircular, però molt modificada a la part de la nau.

El veïnat del Morassac també és format per unes poques masies disperses, 3 km al N de la vila, a l’esquerra de l’Anyet; és documentat des del 1323 (Moraciacho). La petita església de Sant Amanç del Morassac, d’una nau i absis semicircular, és obra probablement dels segles XVI i XVII, però molt modificada. També és de masies disperses el veïnat de la Salanca, al SE de la vila.

Vilanova de la Muga

El poble de Vilanova de la Muga, a 15 m d’altitud, és emplaçat vora la riba esquerra de la Muga, pocs metres al N de la seva confluència amb el Manol, al punt on es forma el pantà de la resclosa de Vilanova, en terreny planer. El 2005 tenia 231 h empadronats. El nucli antic, que havia estat circuït de muralles, té continuïtat vers llevant amb un grup de masies. El conjunt forma un nucli disposat desordenadament en una extensió força gran. Els edificis conserven estructures dels segles XV-XVIII, però en general han estat molt modificats, mentre que d’altres romanen abandonats.

L’església parroquial de Santa Eulàlia, que ja existia el 1019, és situada a la part occidental del poble de Vilanova de la Muga, prop del marge del riu. És un temple romànic de planta basilical de tres naus capçades per tres absis semicirculars. Bàsicament correspon al segle XII, però conserva vestigis anteriors, del segle XI, a la base dels murs laterals i a les absidioles. Ha sofert algunes modificacions en època moderna.

Les muralles de Vilanova de la Muga formaven un recinte de planta rectangular que envoltava el nucli antic vora l’església parroquial. El poble s’estengué extramurs per tramuntana i llevant, on no resten gaires vestigis de la muralla. Als altres costats es conserven dues torres: una de quadrada a l’angle sud-occidental, amb espitlleres, vora la resclosa del segle XVII que condueix l’aigua del riu cap al rec del Molí, pels valls del costat meridional, i una altra de rodona vora un mur espitllerat a migdia.

El Mas de les Torres o Can Tarrés, a la banda NE del poble, és un gran casal fortificat goticorenaixentista. Possiblement fou el casal dels Vilanova i dels Satrilla, senyors del lloc. Fou reformat al segle XVII. De planta rectangular amb pati central, té dues torres angulars, quadrades. El portal, de gran dovellatge, resta sota les voltes d’una terrassa afegida a la façana.

El poble celebra la festa major, dedicada a santa Eulàlia, al desembre.

Estanyol

El veïnat d’Estanyol és un agrupament de quatre masies 3 km a llevant de Vilanova, a tocar de la riba de l’estany. El vilar d’Estanyol, amb les seves pesqueres i petits vilars adjacents, és esmentat com a possessió de Sant Pere de Rodes el 974. El 1080 el comte d’Empúries i l’abat d’aquest monestir es reuniren, en ocasió d’un judici, a l’església de Sant Grau d’Estanyol (“Sancti Geralli in villa Stagniolo”), de la qual no es conserven vestigis.

Montmajor i la Garriga

Un altre d’aquests veïnats a la vora de l’estany de Castelló és el de Montmajor, on hi ha actualment un parell de masies. El lloc de Montmajor, també anomenat Muscario, és esmentat el 953 entre els límits de l’estany. L’antic veïnat de la Garriga és a l’extrem nord del terme, als terrenys ondulats dels Aspres. Era format per dues úniques masies. No s’hi veuen restes del castell de la Garriga, que al segle XV posseïen els Vallgornera.

El veïnat del Puig Barutell és a tocar de la carretera de Peralada a Castelló d’Empúries, al N de Vilanova. És format per unes 10 masies escampades, dels segles XVI-XVIII. Suposem que n’eixiren els cavallers del llinatge Barutell, documentats als segles XIII i XIV com a vassalls dels vescomtes de Rocabertí. Es coneix correntment com el Puig.

Sant Joan Sescloses

El poble de Sant Joan Sescloses, al SE de Vilanova, és més pròxim a la vila de Castelló d’Empúries, emplaçat sobre la riba occidental de l’estany. És format per quinze masos disseminats. La cel·la monàstica de Sant Joan, al pagus de Peralada, és confirmada el 866 a Sant Esteve de Banyoles per un precepte de Carles el Calb. És possible, però, que la cel·la existís de molt abans, que hagués estat fundada per l’abat hispà Àtala, que el 780 s’establí vora Peralada i que poc més tard, el 782, esdevingué el primer abat de Sant Policarp de Rasès. Durant el segle XIII l’església era ja parròquia. El 1596 fou agregada, com a sufragània, a Santa Maria de Castelló d’Empúries. El temple és d’una gran nau amb absis trapezial, preromànic en part. Va ser molt modificat posteriorment.

Vallgornera

El veïnat de Vallgornera, format per mitja dotzena de masies escampades en una petita vall, és 2,5 km al N de Vilanova i a 1,5 km de la vila de Peralada. El castell de Vallgornera (o Vallguanera) fou l’origen del llinatge feudal del mateix nom. Al segle XII els Vallgornera eren vassalls del comte d’Empúries. El 1467 els béns que Joan de Vallgornera, partidari de Joan II, tenia al Rosselló van ser confiscats pels francesos. Al segle XVI, els descendents de Miquel-Marc de Montagut i Joana de Vallgornera adoptaren el cognom Vallgornera. El 1796 els fou concedit el marquesat de Vallgornera. Diferents branques del llinatge principal s’estengueren per l’Empordà i Sicília. El castell és documentat al segle XIV. El nom del lloc deriva d’un antropònim germànic. L’antiga fortalesa que avui és propietat del marquès de Castelldosrius, successor de la línia principal, ha estat habilitada com a casa de pagès, coneguda a la contrada com a Can Modest o Can Modest de les Torres.

Les restes arqueològiques

De les troballes arqueològiques fetes al terme, una de les més interessants és la necròpoli o camp d’urnes descoberta vers el 1870 en fer les obres del jardí del palau, datada al voltant del 600 aC. Prop del cementiri es descobrí vers el 1930 una estació iberoromana, i al barri de Sant Bernat aparegueren fragments de ceràmiques similars als del camp d’urnes del palau. El subsol de la vila dona indicis suficients per a pensar que hi ha material arqueològic abundant. El 1989 hom descobrí les restes d’un poblat ibèric del segle IV aC als terrenys del convent de Sant Bartomeu de Peralada, juntament amb restes d’una necròpoli d’incineració de la primera edat del ferro, una fortificació del segle II aC i les restes del castell altmedieval dels vescomtes de Peralada, que va ser abandonat el 1285 després de l’incendi de la població. El mateix any hom trobà una necròpoli romana de més de 2 000 anys d’antiguitat, prop de la carretera de Garriguella i del cementiri.

La història

Peralada fou, ja des de l’antiguitat, una de les primeres poblacions de l’Empordà: les diverses troballes palesen l’existència d’un nucli de la primera edat del ferro i la persistència de la població en èpoques hel·lenística i romana. Des d’èpoques reculades rebé el nom de Tolon, que persistí en època altmedieval i que aviat coexistí amb el nom llatí de Petralata, abans dels primers documents escrits en els quals coexisteixen (del 880 al 990) castro Tolon (referit gairebé sempre al nucli urbà) amb el de pagus o comita tus Petralatensis preferentment aplicat al territori, i també a la villa Petralata. S’ha suposat amb fonament que ja abans de la conquesta cristiana havia existit un pagus o comtat centrat en el castell de Toló o vila de Peralada que es respectà en crear-se els comtats de la Marca Hispànica en època de Carlemany (812), bé que supeditant-lo al domini del comtat d’Empúries. Aquest comtat de Peralada, sense comtes propis, sdes de les carenes de la serra de l’Albera (N) fins a ultrapassar el curs de la Muga (S), i des de la mar (E) fins als límits amb el comtat de Besalú (W).

El 1010-17 ja és documentat un Dalmau vescomte de Peralada, però no fou fins el 1078, coincidint amb el trasllat de la capital del comtat emporità a Castelló (dins els territoris del comtat de Peralada), que la vila passà a tenir senyor propi, Berenguer (fill del comte Ponç I d’Empúries), fundador de la dinastia senyorial dels vescomtes de Peralada (dits després de Quermançó), que donà lloc aviat a la dinastia dels vescomtes de Rocabertí, que tan important fou per a la història del país. El primer a utilitzar el títol i el cognom de Rocabertí fou el vescomte Jofre de Rocabertí.

Els Rocabertí enfortiren el seu domini per matrimoni de Dalmau (III) de Rocabertí amb la pubilla d’Arnau de Navata (1249), que tenia drets feudals importants sobre la mateixa vila de Peralada. Dalmau bastí el palau a la vila, on segons el cronista Ramon Muntaner, Jaume I s’estatjà el 1274, camí de Lió. Després d’una batalla a camp obert, victòria catalana, els almogàvers que restaren a Peralada incendiaren i destruïren la vila, segons Muntaner, si bé Desclot afirma que fou el vescomte el qui manà cremar la seva vila per raons tàctiques contra els francesos. En qualsevol cas, els Rocabertí feren restaurar la població, edificaren un nou palau i feren el segon cercle de muralles.

Peralada continuà essent una de les principals viles de l’Empordà a la baixa edat mitjana, amb distints gremis menestrals, una gran activitat del seu mercat (rival del de Castelló d’Empúries) i un call o barri jueu. La vila tenia privilegis i lleis pròpies recopilades en el Llibre de la cadena. Els vescomtes foren prestigiosos cortesans, diplomàtics i guerrers.

Des del segle XV s’inicià la decadència de la vila, que s’anà convertint en una simple població rural, d’agricultura pròspera, però en evident inferioritat davant Castelló d’Empúries i sobretot davant la vila reial de Figueres, que s’anà convertint en la veritable capital de la comarca. La línia directa del llinatge s’extingí el 1671 (encara que els Boixadors, comtes de Savallà, i després els Dameto conservaren el cognom Rocabertí). Peralada patí la guerra dels Segadors i fou ocupada pels francesos durant la Guerra Gran (1794) i en la guerra contra Napoleó.