Fill de Felip de Saluzzo i de Sibil·la de Peralta, prengué el nom de la mare per raons d’herència. Ribagorçà per part de la mare, estava emparentat per banda del pare amb la casa de Savoia i amb les famílies reials siciliana i catalana (era cosí germà dels reis Alfons II i Jaume II de Catalunya-Aragó i del rei Frederic II de Sicília), parentiu que reforçà amb el seu segon matrimoni amb la infanta siciliana Elisabet, filla de Frederic II i vídua del comte Ponç VI d’Empúries, després del 1322 (sembla que la seva primera muller fou Sibil·la de Cardona). Com a hereu de la baronia de Peralta, a la Ribagorça, fou considerat indistintament noble català i aragonès. El 1320, les corts de Saragossa declararen que era baró d’Aragó i que havia d’ésser convocat a corts; en aquesta època ja devia haver succeït la seva mare, que consta com a difunta el 1320. En crear Jaume II el comtat de Ribagorça per a l’infant Pere tingué cura d’excloure de la seva jurisdicció els territoris alodials dels grans nobles de la comarca, entre ells els de Ramon de Peralta, que, d’altra banda, fou afavorit amb la donació dels llocs de Morillo (1322), Barbastre (1323) i Alagó (1324).
Participà en l’expedició a Sardenya comandada per l’infant Alfons el 1323 i el 1326 capitanejà els reforços enviats allí per Jaume II per tal d’afrontar un atac pisà. En aquesta ocasió resistí amb èxit l’escomesa de forces navals pisanes molt superiors a les seves, a Bonaire, ço que li valgué el nomenament de capità general de guerra de l’illa per part de l’infant Alfons i de governador general de Sardenya i Còrsega per part del rei. Aquests nomenaments produïren friccions amb l’almirall Francesc Carròs, que tenia encomanades funcions similars, que desembocaren en un enfrontament obert entre els partidaris d’ambdós magnats, posant en perill la seguretat de l’illa. Ambdós foren destituïts immediatament de llurs càrrecs i cridats pel rei a Catalunya. Ramon de Peralta preferí no tornar i posar-se al servei del seu cosí el rei Frederic de Sicília, que estava en guerra amb els angevins de Nàpols.
No tornà a terres catalanoaragoneses fins cap al 1335, en què rebé el nomenament d’almirall i li fou encomanada la direcció d’una flota catalana destinada a defensar Sardenya contra els genovesos. De fet, la flota serví per impedir el desembarcament de l’exèrcit angeví a Palerm. Poc després fracassava en l’intent d’impedir que els sarraïns s’apoderessin de l’illa de Gerba. De retorn a la Península, negocià el matrimoni del fill del rei, el comte Jaume I d’Urgell, amb Cecília de Comenge. En morir el rei Alfons el 1336 i negar-se el rei Pere a anar a Barcelona abans d’ésser coronat a Saragossa, ell i Ot de Montcada i de Pinós, baró d’Aitona, foren els únics nobles catalans que romangueren al costat del monarca i assistiren a la seva coronació quan tots els altres l’abandonaren ofesos. Aquest gest li valgué segurament la confirmació en el seu càrrec d’almirall, ara amb caràcter vitalici. Mentrestant, a Sicília havia mort Frederic II, del qual fou un dels marmessors, però el seu fill Pere II el distingí també tant que finalment fixà la seva residència a l’illa. El dia de la seva coronació li donà el títol de comte (1337), associat després a la terra de Caltabellotta (1338), que li havia concedit el 1337. Li donà, a més, la terra d’Alcamó, a la vall de Mazzara, Castellammare del Golfo (1338) i el 1340 el nomenà canceller de Sicília. El 1347 portà a terme des de l’illa una expedició contra Nàpols que obligà la reina Joana a demanar una treva que començà a negociar ell mateix. Prengué part en les lluites entre les faccions “Catalana” i “llatina” de la noblesa siciliana, iniciades el 1348, que ocasionaren la seva mort.