Fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. Des del 1243 apareix destinat a ésser el successor del seu pare a Catalunya; un any després de la partició del 1253 començà a usar el títol d’hereu de Catalunya i en fou nomenat procurador general el 1257.
En la governació del Principat es comportà amb rigor contra la tendència a l’anarquia feudal, i en aquest sentit donà lloc al setge i presa del castell d’Hostoles (1258) i a l’execució del turbulent Ramon Guillem d’Òdena (1261). Pel darrer testament del seu pare (1262) després de la mort de l’infant Alfons, rebé Catalunya, Aragó i València, mentre que el seu germà Jaume (Jaume II de Mallorca) rebé les Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller. Aquest testament desplagué l’infant Pere, però hagué de cedir, tot mantenint recòndita la rancúnia. El 1262 es casà amb Constança de Sicília. Participà en la campanya de Múrcia, especialment en la seva primera part (el 1265 i començament del 1266). El 1272 es distancià del seu pare i fou privat de tot càrrec i renda, fins que s’hi reconcilià l’any següent. El 1275 participà en la reducció de la revolta del seu germà Ferran Sanxis de Castre i altres nobles.
Es coronà rei a Saragossa el 16 de novembre de 1276, en una treva de la segona campanya contra el segon aixecament d’al-Azraq, menada pels sarraïns valencians, que dominà definitivament amb la presa de Montesa (1277). Aquesta victòria li permeté d’enfrontar-se a una lliga de barons rebels, la major part de les contrades d’Urgell, Pallars i Foix (les ciutats i viles estaven, però, al costat del rei), lluita que acabà amb la victòria de Pere al setge de Balaguer, on s’havien fet forts els barons, gràcies a l’acció dels balaguerins, que oferiren a Pere la rendició de la vila (1280). En el procés subsegüent, el rei perdonà els barons i els retornà els castells capturats, amb l’excepció del comte de Foix. Intervingué en el conflicte dels Infants de la Cerda, amb èxit, tot guardant en presó honrada al castell de Xàtiva els infants, que fugien de Castella a la mort del seu pare, conduïts per llur mare Blanca de França i llur àvia Violant d’Aragó.
Amb el matrimoni de la seva filla Elisabet (futura santa Elisabet de Portugal) amb el rei Dionís I de Portugal (1281) inicià la seva política exterior d’aliances, que continuà amb el prometatge del seu primogènit Alfons (futur Alfons II de Catalunya) amb la princesa Elionor, filla d’Eduard I d’Anglaterra, el 1282. De cara a Itàlia, procurava mantenir bones relacions amb Pisa i Gènova; d’altra banda, el papa Nicolau III no veia amb bons ulls el creixement del poder de Carles I d’Anjou a Itàlia i també es trobaven en relació i maquinaven a favor de Pere nobles i prohoms sicilians. Paral·lelament, desplegava als estats musulmans una política de pau o de penetració, sobretot per tenir una base territorial a Tunis. Tot això, unit a la pau aconseguida a l’interior dels seus regnes i a la preparació d’una gran expedició marítima (que hom ignorava on s’havia de dirigir), posà les bases de la gran empresa per a la qual es disposava Pere II. Malgrat la mort de Nicolau III, substituït per Martí IV (1281), francès que devia l’elecció a Carles d’Anjou, fet que afeblia la construcció, tan destrament preparada, de Pere, aquest continuà endavant i el dia 6 de juny de 1282 l’armada sortí de Portfangós, dos mesos després de les famoses Vespres Sicilianes. L’expedició féu escala al port de Maó, des d’on havia d’adreçar-se a la costa tunisenca, en auxili d’ibn al-Wazīr, senyor de Constantina. Però el moixerif de Menorca envià una sagetia al soldà de Tunis i, mentre l’estol feia via, ibn al-Wazīr fou decapitat. Malgrat aquest contratemps, Pere II desembarcà a Collo i s’hi feu fort; envià una ambaixada al papa demanant subsidis per a emprendre una croada contra els moros, que —tal com esperava— li fou denegada. Mentrestant, arribaren ambaixadors sicilians, que davant el setge de Carles d’Anjou a Messina li oferiren la corona de Sicília. Pere II acceptà i el 30 d’agost del mateix 1282 l’expedició catalana desembarcava a Trapani. L’ocupació de Sicília per part del rei Pere fou seguida per la de Malta, Gozzo i Gerba. Des dels primers encontres navals, Catalunya esdevingué senyora de la Mediterrània occidental.
Tomba gòtica de Pere II de Catalunya-Aragó, el Gran, al monestir de Santes Creus
© Fototeca.cat
Martí IV excomunicà el rei Pere i amenaçà els seus regnes amb l’entredit. No havent obtingut satisfacció del rei, els lliurà al príncep catòlic que volgués conquerir-los, que fou el príncep Carles de Valois, fill segon del rei de França. Per tal d’allunyar Pere de Sicília i de Calàbria (on havia anat el rei amb les seves hosts), Carles d’Anjou el desafià i hom establí uns pactes per a tal acció (desafiament de Bordeus), que no tingué lloc, malgrat la compareixença del rei Pere (des de Sicília, on havia arribat la reina Constança amb els seus fills Jaume, Frederic i Violant, Pere s’embarcà fins a Cullera i travessà els seus regnes fins a Bordeus). Malgrat l’anomenada d’aquesta gesta i de les precedents, Pere entrà en conflicte amb els seus súbdits aragonesos. L’entrada dels franconavarresos pels límits d’Aragó, bé que molt breu, i l’ocupació de la Vall d’Aran complicaren encara la situació. A les corts de Tarassona del 1283 els protestataris, que formaven la Unió d’Aragó, presentaren al rei, per tal que l’aprovés, el Privilegi de la Unió, i aquest hagué de cedir, almenys en teoria. També els catalans, a les corts de Barcelona (1283), presentaren al rei nombroses peticions, que, aprovades pel rei, són a la base del constitucionalisme català: les constitucions Una vegada l’any, Volem, estatuïm i Atorguem encara, a més del famós Recognoverunt proceres, que confirma i amplia les consuetuds i els privilegis de la ciutat, són fonamentals, l’un per al dret municipal, les altres per al dret públic, tot establint el funcionament regular de les corts i convertint-les en assemblea colegisladora amb el rei, fet sense precedents a Europa. Represes les hostilitats, Pere II assetjà i conquerí Albarrasí, defensat per Juan Núñez de Lara, senyor d’Albarrasí i aliat del rei de França (1284). El papa organitzà la Croada contra Catalunya i Pere hagué d’acudir al Principat. El rei Jaume II de Mallorca, comte de Rosselló, aliat amb el rei de França, facilità als croats l’entrada a Catalunya. Però la resistència de Girona donà temps a l’arribada des de Sicília de la flota de Roger de Lloria, la qual, amb la de Ramon Marquet i Berenguer Mallol, que ja havia actuat amb èxit contra els croats, infligí una gran desfeta a la flota francesa davant les illes Formigues (1285), i les comunicacions i el proveïment restaren desbaratats. Girona hagué de rendir-se, però l’exèrcit francès, delmat per la pesta i les escomeses dels catalans, hagué d’emprendre una desastrosa retirada, en la qual Felip l’Ardit morí en arribar a Perpinyà. Després d’aquesta victòria, i quan Pere II es disposava a sortir amb l’estol a castigar el seu germà Jaume II de Mallorca per la seva traïció, en deturar-se a Vilafranca, camí del port de sortida, emmalaltí greument i morí la nit del 10 a l’11 de novembre del mateix 1285. Fou enterrat a Santes Creus, on havia escollit sepultura.
D’acord amb una pràctica duta a terme en molts estats europeus on s’han analitzat les restes de les tombes reials, al final de l’any 2009 un equip interdisciplinari del Museu d’Història de Catalunya i del Departament de Comunicació de la Generalitat de Catalunya procedí a l’obertura dels sepulcres de Pere el Gran i Blanca de Nàpols, les restes dels quals presentaven un considerable bon estat de conservació. Retirat el cos semimomificat, fou traslladat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya de Valldoreix. Els primers resultats de les proves i anàlisis, presentats al juny del 2011, constataren que el rei fou embalsamat utilitzant tècniques heretades de l’antic Egipte, habituals en els enterraments reials a l’Europa del segle XII. De les seves característiques físiques, en destaca l’alçada (uns 173 cm), considerable per a l’època, el bon estat de salut i les seqüeles d’una malaltia infecciosa als pulmons (que no és provat que fos causant de la seva mort). També es procedí a l’extracció d’ADN (parcialment deteriorat, cosa que en feia problemàtica la determinació del parentiu). Quant a altres aspectes, l’anàlisi demostrà que fou enterrat amb una luxosa túnica i no amb hàbit de monjo. De manera semblant a molts monarques del seu temps, hom confirmà també que es tenyia els cabells de ros amb un derivat de la ginesta i que es maquillava el rostre amb carmí.
El prestigi de Pere II es reflecteix en el vers de Dant: D’ogni valor porto cinta la corda. Fou també home afeccionat a les lletres i un bon trobador, com ho prova la seva intervenció cabdal en el col·loqui en vers, sostingut per Pere Salvatge, poeta àulic, continuat pel rei i clos pel comte Roger Bernat III de Foix i el trobador Bernat d’Auriac; en els seus versos, Pere II s’esforça a fer reviure el vell patriotisme dels trobadors amb una crida als pobles occitans.