Pere II de Sicília

(?, 1305 — Calascibetta, 1342)

Rei de Sicília (1337-42).

Fill de Frederic II i d’Elionor de Nàpols. Sicília havia de tornar al domini dels Anjou a la mort de Frederic; però com que aquells trencaren la pau del 1302, Frederic II nomenà Pere vicari seu (1317), el féu coronar com a successor i l’associà al govern (1321). Projectava de casar-lo amb una filla de l’emperador Enric VII, el qual morí abans de concloure els tractes. Pere es casà amb Elisabet de Caríntia (1323). Ajudà a la defensa del regne contra el rei Robert I de Nàpols (1325) i anà amb les naus sicilianes a rebre l’emperador Lluís IV el Bavarès (1327). Regnà des del 1337, amb l’oposició de Robert, el qual, al·legant encara una violació de la pau, recorregué al papa i es disposà a la lluita. Pere demanà ajut a Pere III de Catalunya-Aragó (1338). Encomanà a l’almirall Ottobuono Doria la reconstrucció de l’estol. Els angevins atacaren Termini i foren derrotats. Pere féu demanar al papa Benet XII la investidura del regne, amb la intercessió de l’infant Ramon Berenguer, comte de Prades, però el pontífex donà la raó als Anjou i l’afer acabà amb un interdicte per a Sicília. Els napolitans atacaren Lipari (1339) i finalment ocuparen Milazzo (1441), on restaren un quant temps. Sota la influència de la reina i dels nobles anomenats llatins, especialment els germans Matteo i Damiano Palizzi, el rei afavorí la persecució de Francesco Ventimiglia, comte de Geraci, i dels seus. Els Palizzi denunciaren a Pere el seu germà Joan, duc d’Atenes i de Randazzo, acusant-lo de voler-lo destronar; però el rei el nomenà vicari del regne, exilià els acusadors i orientà la política vers el partit català (1340). Fou amic dels genovesos, però també dels venecians, amb els quals, per mitjà de Marco Polo, feu un acord d’exempció de drets de duana. Continuà la relació amb Lluís IV seguint la tradicional política gibel·lina de Sicília.