Llicenciat en dret, exercí el càrrec d’inspector del timbre. La seva vocació per la música i el piano el derivaren cap a la poesia lírica. Començà força tard a escriure i a publicar. Rebé la influència poètica de Josep M. López-Picó i de Carles Riba. El primer poemari que publicà fou Poemes de tedi i de neguit (1927), al qual seguí A mig aire canta l’alosa (1947). Aquest mateix any començà la sèrie de Quaderns literaris amb els quals consolidà el seu prestigi. Vingueren després El seguici del temps (1948), Poemes taciturns (1948), Ballet (1949), El somrís de Barcelona (1951), Més enllà dels sentits (1953) —amb el qual obtingué el premi de poesia catalana Ciutat de Barcelona, el 1952— i L’ombra perdurable (1955), llibre de sonets finalista del premi Ossa Menor, el 1954. Tots aquests poemaris foren reunits en el volum Obra poètica (1956), amb un pròleg de Jaume Bofill i Ferro. La seva poesia, situada entre el simbolisme i el noucentisme, es caracteritza per la lluita entre dualitats correlatives, consubstancials amb l’existència humana: ànima i cos, bé i mal, escepticisme i fe, dolor i joia, bellesa i lletjor, confiança i desesperança. La finalitat del poeta és assolir el repòs suprem per la via de l’art, més que no pas per la de la vida, seguint els postulats de la poesia pura.