La capital és Recife. Limita al nord amb els estats de Paraíba i Ceará, a l’est amb l’oceà Atlàntic, al sud amb l’estat de Bahia i a l’oest amb aquest últim i el de Piauí. Forma part, a l’oest, de l’escut paleozoic brasiler. El sistema orogràfic consisteix en ramificacions de la serralada que forma el vessant septentrional de la conca del riu San Francisco, el més important. El territori comprèn una faixa costanera de 200 km de llarg (Matta), un altiplà interior (Sertão) i entre ambdues àrees una zona intermèdia de terrasses i costes (Caatinga). En les regions no costaneres el relleu ha format les típiques chapadas . El clima és variat (calent i humit a Matta, temperat a Caatinga, càlid i sec a Sertão). A la costa es recullen 2.000 mm de pluja, i a l’interior no arriba a 500 mm. L’agricultura és molt desenvolupada a Matta; predominen els conreus de la canya de sucre i els cereals a la costa, el café a l’interior i a Caatinga, cotó i tabac. Exporta sucre i fruites; la indústria es concentra a la capital.
Descobert i explorat el 1500 per Álvares Cabral, el 1534 esdevingué una de les capitanies brasileres amb capital a Olinda (1535) i sota el comandament de Duarte Coelho Pereira. Fou un dels principals centres productors de canya de sucre, fet que originà un repartiment latifundista de les terres i una importació a gran escala d’esclaus africans. Els holandesos l’ocuparen (1637-54) i impulsaren l’economia sucrera amb base a Recife. Després d’una recessió econòmica, per la competència de les Antilles, a la fi del s XVIII es notà una forta recuperació, però l’expansió del centre i del sud del Brasil provocà una nova crisi. Això engegà una sèrie d’intents republicans i separatistes sense èxit (1817, 1824, 1848, etc). L’abolició de l’esclavitud (1888) destruí del tot l’economia sucrera i el 1889 ingressà com a estat federal, però romangué com una de les zones més subdesenvolupades del Brasil.