Oficial de l’exèrcit, fou destinat a les ambaixades de Xile i Itàlia i participà en la caiguda del president Hipólito Irigoyen. Dirigent del misteriós Grupo de Oficiales Unidos, fou un dels organitzadors del cop d’estat del 1943, favorable a les potències de l’Eix. Fou ministre del treball i de la guerra i vicepresident del govern Farrell. Passà d’un neutralisme militar a un conservadorisme feixistitzant i desembocà en un populisme nacionalista prooccidental (1945), basat en la Confederación General del Trabajo i en la manipulació informativa (1945). Una reacció de la burgesia el féu destituir arran de la derrota del règim nazi, però una gran mobilització popular conduïda per Eva Duarte, la seva muller, el tornà al poder. Guanyà les eleccions del 1946 enfront de la coalició conservadora, radical, socialista i comunista i començà una nova política socioeconòmica que es basava en l’onada de prosperitat de la postguerra. Establí un cert control estatal sobre l’economia i nacionalitzà els ferrocarrils i els telèfons, operacions que arruïnaren les finances públiques. En canvi, instaurà un règim dictatorial assentat en el Partido Único de la Revolución. En política exterior fou un dels pocs suports del règim de Franco, els anys 1945-48. Les masses treballadores li atorgaren el triomf electoral del 1951 enfront dels candidats burgesos, però la mort d’Eva Duarte el privà del seu principal nexe d’unió amb els sectors obrers. Aquest fet, sumat a la corrupció general del sistema i sobretot a la crisi econòmica (1953-55), li alienaren la voluntat popular, i el 1955 una part de l’exèrcit, aliat amb l’Església i els partits burgesos, el destituí, i s’exilià. Durant el seu exili es creà un mite sobre el seu retorn, àmpliament desitjat per les masses argentines. Aquest sentiment permeté als peronistes de guanyar les eleccions del 1973, i Perón tornà a l’Argentina i substituí el president Héctor Cámpora. La seva segona etapa presidencial, clarament favorable als sectors més conservadors del peronisme, fou molt curta i ineficaç. El 1961 s’havia casat amb María Estela (o Isabel) Martínez (María Estela Martínez de Perón), que ell nomenà vicepresident (1973) i que el succeí en la presidència (1974) fins que fou enderrocada pel cop d’estat militar del març del 1976.