Fundat per Cir II (550-530 aC), rei d’Ansham —el Paršumaš elamita— després de la conquesta dels dominis d’Astíages, rei dels medes. Ulteriors conquestes i les dels seus successors agruparen en un sol bloc tot l’Orient Mitjà antic creant un nou equilibri de forces polítiques i culturals que durà fins al s. VII dC i substituint per la influència persa la dels centres tradicionals de Mesopotàmia, Egipte i Anatòlia. Hom en sap poca cosa en comparació amb la seva extensió colossal (cinc milions de km2) i la seva importància. Les inscripcions trilingües —antic persa, elamita i babilònic— de DariosI a Behistun i els llibres d’Heròdot citen pobles de localització difícil, principalment a l’est. A la Pèrsia pròpiament dita (Fārs) els aquemènides deixaren palaus immensos, arxius oficials, tombes rupestres, temples del foc. Altres restes són a Susa (Elam) i Ecbàtana (Mèdia). L’absència d’altres vestigis aquemènides en el bloc iranià fa pensar que la resta de la població, llevat dels perses i medes, es mantingué en un nivell cultural ínfim. A la mort de Darios III (330 aC), l’imperi passà a les mans d’Alexandre el Gran, sense altra resistència que la de la Bactriana. La fi de la dinastia aquemènida no significà la de l’imperi persa: Alexandre es considerà successor de Darios III i, d’aquesta manera, els aquemènides esdevingueren involuntàriament els capdavanters de l’hel·lenisme. Només el rebuig de l’hel·lenisme per part dels sassànides, el 224 dC, permeté al nacionalisme iranià de reconèixer en els aquemènides —coneguts només a través de l’epopeia grega— els pares i herois iranians.
Mapa de l’imperi Persa
© fototeca.cat