La prehistòria és representada pels vestigis de Zagros, al sud de la mar Càspia, i de l’Hindūkush, de 80.000 anys d’antiguitat, pels testimonis de sedentarització —collita de blat i d’ordi, domesticació d’animals, ceràmica, etc.— del Mesolític (11000 aC) i per l’expansió vers l’interior i el SE, la irrigació i l’explotació del coure al Neolític (7000 aC). A partir del 6000 la cultura mesopotàmica exerceix ja la seva influència sobre les altres poblacions disperses del país. El descobriment de la tècnica de fosa del coure (4000 aC) representa un pas important en el seu impuls colonitzador: exporta l’or, la cornalina, la turquesa, el lapislàtzuli. El seu centre és Susa, capital de l’Elam. La història comença amb el descobriment dels nombres i de l’escriptura (3300 aC): Susa crea una cultura que es difon al N i al SE i enllaça amb l’Índia, però que minva aviat, fins a la desaparició de l’escriptura (2500 aC), a causa de les guerres entre l’Elam i Mesopotàmia. Els hurrites (hurrita) arribaren a l’E d’Anatòlia i al NW de l’Iran, i ocuparen l’alta Mesopotàmia (2500 aC); els cassites (cassita), provinents de Zagros, ocuparen Mesopotàmia i Babilònia (1750 aC), i una invasió ària (1400 aC), juntament amb els hurrites, arribà fins a Palestina (Mitanni). Durant el domini ari (1600-1400 aC) apareixen fortaleses, palaus i pobles fortificats, existeix una aristocràcia guerrera, que estén l’ús del cavall de batalla i crea un art refinat. Els atacs dels assiris contra els perses (1000 aC), contra els medes (843), els elamites (817) i els urartens de Van, que dominaven Urmia (800), asseguraren el domini assiri (Assíria). Aparegueren els escites i els cimmeris (680), però foren eliminats pels medes, que es precipitaren també sobre el dèbil imperi assiri: Ciaxares conquerí Assur (614) i Nínive (612) i agrupà en un sol imperi (mede) els dominis assiris i urartens, una part de Pèrsia (la capital Ecbàtana) i els regnes perses de Paršumaš i Pârsa (a l’E de l’Elam). Durant aquesta època la tribu meda dels mags propagà a Pèrsia la reforma de Zoroastre (700-600 aC). La victòria de Cir II sobre Astíages donà origen a l’imperi Persa dels aquemènides, que abraçà de l’Índia fins a l’Egipte. Després de la mort d’Alexandre el Gran (323 aC) i de la consegüent escissió de l’Imperi, el bloc iranià passà a les mans de Seleuc I, el qual, abandonant als indians l’Afganistan i el Balutxistan, creà l’imperi dels selèucides (selèucida). Aviat se separà la Mèdia atropatena (segle III aC), la partiana (Pàrtia) passà a les mans dels escites (arsàcida) i donà origen al regne dels parts (part), la Bactriana passà als grecs i la Pèrsida al clergat mazdaista. Mitridates I, rei arsàcida, conquerí gran part de l’actual Iran (150), però el seu imperi passà a les mans dels sassànides (sassànida), el 224 dC. L’imperi Sassànida (244-651), establert sense guerres ni revolucions, es caracteritza per la proliferació de religions noves universalistes: cristianisme, maniqueisme, budisme, les quals el mazdaisme persa es cregué en l’obligació de combatre, però malgrat les persecucions (segles IV-V) no impedí una posterior permeabilitat persa a les aportacions religioses estrangeres: llur tradició, essencialment oral, sempre havia menyspreat l’escriptura, que les noves religions aprofitaren. Només a partir d’aquest moment (segle VII) els perses comencen a transcriure llurs relats propis: l’Avesta, comentaris, epopeies pahlavis, sapiencials, etc. Al període final dels sassànides hom troba la rel del que fou fins al segle XX l’essencial d’una immensa cultura, la persa, en una forma islamitzada.
De la islamització al segle XX
La conquesta musulmana del país tingué lloc en les campanyes menades pels califes Umān (634-644), ‘Uṯmān (644-658) i b'Alī (656-661) i no finí la islamització de la part més oriental fins a la darreria del califat omeia. La seva inclusió coincidí amb la primera escissió religiosa que sofrí l’islam entre xiïtes (xiïta) i sunnites. Un llibert persa, Abū Muslim, dirigí la primera revolta de caràcter nacionalista que reclamava unes mateixes condicions socials per a àrabs i perses. El moviment passà aviat a l’Iraq, on el pretendent xiïta Abū-l-'Abbās es feu proclamar califa (750) a Kūfa i instituí el califat abbàssida, que substituiria l’omeia. Els abbàssides, ajudats inicialment per visirs perses (la família barmèkida), no pogueren impedir l’aparició de petites dinasties locals, de fet independents malgrat el teòric govern durant cinc segles dels abbàssides des de Bagdad. Al Khorāsān detingueren el poder els tahirites (820-873), amb capital a Nišāpūr; al Sistān, els saffàrides (867-903), els quals expandiren el seu domini fins a enderrocar els anteriors, i els samànides (874-999), originaris de la Transoxiana, que constituïren un imperi, amb capital a Bukhara, que s’estenia des de l’Índia i el Turquestan fins prop de la mateixa Bagdad. El govern dels samànides significà la renaixença literària persa (centres culturals de Bukhara i Samarcanda, amb figures tan notables com Firdawsī, al-Rāzī o Avicenna), malgrat que, assistits per esclaus i mercenaris turcs, provocaren la primera intervenció d’una dinastia seljúcida al país (Maḥmūd de Ghaznī, 999-1030). Altres dinasties menors foren la buwàyhida (932-1055), procedent de la regió de Daylam, i que arribà a ocupar Bagdad (945) i a sotmetre els abbàssides, i la ziyarita, al Tabaristan (928-1077), sotmesa al vassallatge dels samànides, dels buwàyhides i dels gaznèvides fins que fou anorreada finalment per Mālik Shāh. El domini dels seljúcides a Pèrsia (Toghrïl Beg, 1037-63; Alp Arslān, 1063-73 i Mālik Shāh, 1072-93) fou d’una gran prosperitat, però, sunnites com eren, s’enfrontaren sovint als xiïtes locals, ismaïlites sobretot. El darrer seljúcida, Sanǧar, fou enderrocat el 1155 pel nou govern dels xas de Coràsmia. El segle XII significà l’adveniment dels mongols de Genguis Khan, el nét del qual, Hülegü, posà fi al califat de Bagdad emparant-se de tota la Mesopotàmia, i encapçalà la dinastia dels il-khan (1256-1335), convertida a l’islam al començament del segle XIV. A la caiguda del poder mongol aparegueren petites dinasties locals, com la dels muzafarites o la dels jalair (ǧalā'īr) de l’Iraq al SW, i el país es disgregà en diversos estats de tipus feudal fins que fou de nou unificat per Tamerlà i inclòs al gran imperi timúrida, efímer però. Després dels intents de domini dels turcmans del Kara Koyünlü i els Ak Koyünlü Pèrsia fou governada per la família safàvida, de la qual Ismā'īl es proclamà xa a Tabriz el 1502 i fundà un estat xiïta que s’estenia des de l’Iraq al Khorāsān i des de Bakú al golf Pèrsic. La dinastia assolí la seva màxima esplendor sota Shāh'Abbās (1587-1629), que convertí la capital, Esfähān, en una de les més belles ciutats del món musulmà i ocupà temporalment l’Iraq i les ciutats santes del xiisme. Amb l’ajuda britànica convertí Pèrsia en una notable potència militar (introducció d’artilleria a l’exèrcit i creació d’un cos semblant al dels geníssers), i la seva intervenció fou sovint sol·licitada per Europa Occidental enfront del poder otomà. Arran de la invasió afgana (Mīr Maḥmūd de Qandahār s’emparà d’Esfähān el 1722 i hi destituí Ṭahmāsp II), Pèrsia caigué en l’anarquia, període que aprofità el militar Nādr Kūlī Beg per a restituir temporalment el poder safàvida (1730-36) fins que ell mateix es proclamà xa sota el nom de Nādir Shāh. El govern d’aquest, bé que impopular, suposà un moment d’expansió política que no fou mantinguda pels seus successors, destituïts per la dinastia turcmana qajarita (1799-1925), que traslladà la capital a Teheran. El govern dels qajarites coincidí amb les rivalitats europees (anglorusses, sobretot) per tal d’intervenir en la política asiàtica en general: pel tractat de Teheran amb la Gran Bretanya, Pèrsia es comprometia a no permetre el pas pel seu territori de tropes que poguessin atacar l’Índia, i, així mateix, dels enfrontaments amb Rússia (1804-13 i 1826-28) se'n seguí la cessió de Bakú, el Daguestan i Geòrgia i la prohibició a cap altra potència de navegar per la Càspia. La guerra contra Turquia finí amb el tractat del 1847, segons el qual ambdós estats delimitaren definitivament llurs fronteres. A l’interior el moviment religiós del babisme s’enfrontà amb l’ortodòxia regnant, i els seus membres foren executats o exiliats. La darreria del segle XIX significà la modernització del país (fundació del Politècnic a Teheran, establiment del telègraf, construcció de ferrocarrils, creació de l’Imperial Bank of Persia, etc.), en la qual col·laboraren interessadament de nou les potències europees (fonamentalment Rússia i la Gran Bretanya i, més tard, Alemanya) i provocaren el rebrotament dels moviments nacionalistes, que tingueren un paper tan important durant el segle XX (Iran).