Establert amb la família a l’Àfrica del sud —el seu padrastre era cònsol a Durban—, estudià a la Universitat de Cape Town (1903-04). Dominà l’anglès tan bé com el portuguès i, en anglès, li foren publicats 35 Sonnets (1913), Antinous (1918), Inscriptions (1921) i Epithalamium (1921), aplegats després a Poemas Ingleses, amb traducció portuguesa de J. de Sena. El seu bilingüisme pot ésser una de les claus de la seva personalitat disgregada. Tornà a Lisboa (1905), on llegí Schopenhauer i Nietzsche, els postsimbolistes i els portuguesos Antero de Quental i Cesário Verde. Des del 1908 visqué obscurament, amb una peculiar ineptitud per a la vida sentimental, com a traductor de texts comercials anglesos. Els seus primers treballs en portuguès —hi començà a escriure el 1908— foren els assaigs de crítica apareguts a la revista A Águia (1912). El 1914 entrà en contacte amb els avantguardistes portuguesos —Sá-Carneiro, Almada, sobretot—, i sorgiren els seus principals heterónimos (Alvaro de Campos, Alberto Caeiro i Ricardo Reis). Coeditor d'Orpheu, revista avantguardista, s’interessà per la teosofia i l’esoterisme: ell mateix es descobrí mèdium i pensà a establir-se com a astròleg. Es relacionà també amb el grup de Presença. L’únic llibre en portuguès que publicà en vida fou Mensagem (1934), poemes de nacionalisme místic, profecia de futura grandesa lusitana. A partir del 1941 han anat apareixent les seves obres completes (onze volums fins el 1974), revelació d’un dels grans poetes del s. XX. El problema clau de la seva poesia és el dels heterónimos, que no són pseudònims, sinó personatges reals distints d’ell. Per a crear la pròpia imatge, li cal crear personatges distints, imaginant-ne la biografia i l’horòscop, independitzant-los, per elaborar després una obra poètica distinta de la pròpia, fins al punt que el Pessoa que publica amb el seu propi nom és també un heterònim. Entre els diversos heterònims hi ha relacions d’afinitat i de rebuig i derivacions que impliquen una relació de magisteri: Alberto Caeiro, “mestre” de R. Reis i d’A. de Campos, és poeta instintiu, sensualista, antimetafísic i oposat a la interpretació del real per mitjà de la intel·ligència; Ricardo Reis, hel·lenista, “pagà de caràcter”, centra la seva poesia en una imatge anticipada de la mort; Campos és el menys intel·lectual, enginyer naval cantor de la trepidació industrial a la manera de Whitman, decau al capdavall en una actitud de tedi autodestructiu. Els poemes que signà amb el propi nom i des de la pròpia personalitat transparenten un gust per la poesia popular. Altres heterónimos no reeixiren perquè no pogueren independitzar-se prou de la personalitat del poeta: el prosista Bernardo Soares, el doctrinari António Mora, el doutor Quaresma, del qual es val per a escriure estranyes novel·les policíaques. El problema dels heterónimos deriva de la tendència orgànica i constant vers la despersonalització i vers la simulació que ell mateix considera com a clau del propi caràcter, i constitueix el testimoni de la pròpia crisi personal i, alhora, el reflex de l’època que li tocà de viure. Amb caràcter pòstum, a més de les seves obres completes, hom ha recopilat les seves Páginas de Estética e de Teoria e Crítica Literárias (1967), Páginas íntimas e de autointerpretação (1966), Textos Filosóficos (1968), O livro do desassossego (1982) i Faust (1987). Una part considerable de la seva obra és encara inèdita.