i Àngel Pestaña Núñez | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Àngel Pestaña Núñez

Àngel Pestaña Núñez
© Fototeca.cat
història hist i ciències polítiques polít
Dirigent anarcosindicalista.
Santo Tomás de las Ollas, Ponferrada, Lleó, 1886 — Barcelona, 1937

Fill de miner, treballà de jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d’aquí començà a col·laborar a Tierra y Libertad de Barcelona, on arribà per l’agost del 1914. Aviat destacà com orador de l’Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de Tierra y Libertad . Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d’on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga revolucionària d’agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a Solidaridad Obrera , periòdic del qual fou nomenat administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d’aquest en l’espionatge a Barcelona a favor d’Alemanya. Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment l’adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou, juny del 1920): acusà els bolxevics d’exercir una dictadura i es refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l’estat. No pogué lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta días en Rusia ), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l’informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d’una altra Associació Internacional de Treballadors. L’agost del 1922 resultà ferit per uns pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d’aquest fet determinà en part la destitució d’Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l’octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l’estiu del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de Solidaridad Obrera . Sota la Dictadura, i fins el 1927, s’alineà clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de Solidaridad Proletaria (1924-25) i de Vida Sindical (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig del 1927, defensà l’acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s’allunyà de l’anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l’abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932), però, després de l’ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a Sindicalismo de Barcelona i a La Libertad de Madrid, publicació d' El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l’autobiografia Lo que aprendí en la vida . El 1934 acomplint l’evolució revisionista de l’anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista , del qual fou president. Participà en l’Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la Guerra Civil residí a Madrid i a Barcelona i col·laborà molt a El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l’aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari Mañana , òrgan de la federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a València el 2 d’octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista?.

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...