Vida i obra
Fill de Jaume Pi i Sunyer. Es graduà d’enginyer el 1908 a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, una escola que s’integrà, amb la Mancomunitat, a la Universitat Industrial de Catalunya (1914-24). Dirigí l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Sants i l’Escola Superior d’Agricultura (1916) de la Mancomunitat. S’especialitzà en temes de caràcter econòmic i d’altres de relacionats amb la seva activitat professional i docent. El 1925 fou secretari de la Federació de Teixits i Filats de Catalunya i el 1928 secretari i tècnic del Comitè Regulador de la Indústria Cotonera.
Els seu primers escrits foren Per la cultura obrera: l’acció de les nostres escoles professionals, La formació del coneixement a les ciències gràfiques, Apunts per a la història de la indústria cotonera catalana (1925) i L’aptitud econòmica de Catalunya (1927-29). Alhora també col·laborà regularment a revistes, diaris i publicacions professionals.
Membre d’Acció Catalana Republicana, s’apropà després a Esquerra Republicana de Catalunya, on ingressà el 1932. Fou diputat al Parlament de Catalunya i, el 1931, a les Corts Espanyoles constituents, i director general de comerç, el mateix any. Pel desembre del 1932 fou designat conseller de Finances de la Generalitat i intervingué en el traspàs de serveis a la Generalitat, i pel gener del 1933 encapçalà el govern com a conseller delegat. Cessà el 2 d’octubre de 1933 per les tensions del problema rabassaire i el 8 d’octubre ocupà el ministeri de treball en el govern de Martínez Barrio. Alcalde de Barcelona (febrer del 1934), donà suport als fets del 6 d’octubre de 1934 i fou empresonat i desposseït del càrrec. Tornà a l’alcaldia després del triomf electoral del front popular pel febrer del 1936, fins que passà a la conselleria de Cultura del juny del 1937 fins el 1939.
Són d'aquesta època La vida i les lletres de Júlia de Lespinasse (1936), Tres aventurers italians a Barcelona (1936), La corda greu (1937), Dels temps de la sembra (1937) i La porta oberta (1938).
S’exilià però quedà sempre vinculat políticament a les institucions catalanes, col·laborà en la premsa de l’exili i fou una de les figures més respectades. Primer anà a França i després a Londres, on presidí el Consell Nacional de Catalunya (1941-45) i fou membre del Govern de la Generalitat a l’exili (1945-47). El 1952 s’establí a Caracas, on havia anat contractat pel Ministerio de Fomento d’aquest país. Hi fundà i definí la Comisión Venezolana de Normas Industriales (COVENIN). Fou professor d’economia a la Universidad Central de Venezuela i investigà el procés d’independència veneçolà. Participà i fou premiat a diversos jocs florals de la llengua catalana i nomenat mestre en gai saber el 1963, a Montevideo. Fou membre i president honorari del Centre Català de Caracas i col·laborà al Boletín de la Academia de la Historia, Boletín Histórico de la Fundación John Boulton, a les revistes Nacional de Cultura, Shell, El Farol i al diari El Nacional.
Escriví encara nombrosos llibres, molt diversos temàticament i formalment, com Coses i gent de Caracas (1958), El comerç de Catalunya amb Espanya (1959), Barcelona: la vida de les fronteres durant la guerra amb la França (1967), Miranda y Casanova (1967), Maria Pi i Sunyer i el seu temps, El archivo y la casa de Miranda (1969), El general Juan Robertson, un prócer de la independencia (1971), a més dels llibres de poemes Redreç (1959), La cançó a mitja veu (1970) i Sonets (1971).
Pòstumament aparegueren publicades: Una interpretació de l’Empordà (1976), Aquell verd anglès (1977) i Patriotas americanos en Londres (1978) i les seves traduccions de poesia (Lírica anglesa, 1972). Escriví quatre volums de memòries —La República y la Guerra, memorias de un político catalán (1975), El Consell Nacional de Catalunya (1978), El Govern de la Generalitat a l’exili (1979) i La Guerra (1936-1939) (1986)— i Memòries del primer exili (2000).
Molt posteriorment (2010) hom publicà Memòries de Londres, volum que conté sobretot observacions sobre la Segona Guerra Mundial durant la primera etapa d’exili viscuda a la capital britànica. El 1980 les seves despulles foren traslladades de Caracas a Barcelona, on foren rebudes amb honors d’alcalde i inhumades.
Carles Pi i Sunyer i la historiografia
Els principals objectes de les seves recerques foren els processos de modernització de Catalunya, i, amb menor intensitat, de Veneçuela; i, com a observador participant (i sovint, protagonista), també s’interessà pels significats de la guerra civil del 1936 i la Segona Guerra Mundial, vista des de Londres i entesa com una «gran guerra civil del món».
De la dècada del 1920 als anys seixanta –amb la interrupció del 1939–, generà una vasta producció escrita, mig d’anàlisi històrica i econòmica, mig d’assaig, basada tant en la recerca pròpia com en els resultats publicats de la recerca d’altri.
Si bé, durant els anys 1927-29 publicà una de les seves recerques històriques més importants i més influents, L’aptitud econòmica de Catalunya (reeditada el 1983), moltes de les seves aportacions s’han publicat amb retard i en circumstàncies difícils: el treball El comerç de Catalunya amb Espanya, començat la dècada del 1930 quan fou director general de comerç del govern de Madrid (1931-32), no es publicà fins el 1959, a Mèxic, i es reedità el 1974.
Els seus treballs històrics escrits a Anglaterra i dedicats a Veneçuela (El Archivo y la casa de Miranda, 1969; El general Juan Robertson, un prócer de la independencia, 1971, i Patriotas americanos en Londres, 1978) no es començaren a publicar fins els anys 1969-71, excepte Life and Work of Miranda, que és anterior.
Un text sintètic tan bàsic com L’economia catalana. Conferència al Casal Català de Nova York (10 de juliol de 1948), no es publicà fins l’any 1992. Molts dels seus treballs anglesos i veneçolans no s’han publicat fins a partir del 1992, en les edicions no comercials de la Fundació Carles Pi i Sunyer, dirigides per Francesc Vilanova: Vuit escrits d’exili (1939-41) (1992), Reports (1939-42) (1993), Conferències al Casal Català de Londres (1941-43) (1994), El alma cordial de Cataluña (1994), etc.
Alguns dels seus treballs més importants, com ara el volum En el umbral del futuro, escrit a Caracas entre el 1968 i el 1970, romanen, incomprensiblement, inèdits. Les seves memòries de la guerra i l’exili no es començaren a publicar fins el 1975: La República y la guerra. Memorias de un político catalán (1975), Memòries de l’exili (1978), en dos volums, i La guerra, 1936-1939. Memòries (1986). Finalment, segons els seus biògrafs, alguns textos de l’historiador s’han perdut o bé han estat destruïts.
Bona part de l’obra de reflexió històrica de la dècada del 1940 de Carles Pi i Sunyer és publicada –i, encara, de manera incompleta– els anys 1980-90, per la Fundació Carles Pi i Sunyer, en un context cultural i historiogràfic, a més, en el qual la recerca positiva –sovint, positivista– ocupa bona part de l’espai que, en altres circumstàncies, es dedica a la reflexió.
L’obra historiogràfica de Pi i Sunyer fou una de les bases de la seva intensa activitat política, i, a l’inrevés, la pràctica política –i periodística i docent– fou un motor de les seves recerques històriques. Es tracta, però, d’una activitat política en una direcció que anà de l’autonomisme de la dècada del 1920 a l’independentisme europeista, o dins d’un Commomwealth que Pi i Sunyer defensà durant la dècada del 1940. Una direcció, doncs, que, en el conjunt de la societat catalana, entre 1945-48 i 1992, ha estat políticament i electoralment molt minoritària. Així, el rerefons polític de la seva obra historiogràfica no ha sintonitzat, durant molts anys, amb les opcions polítiques majoritàries.
L’obra escrita inclou, a més de llibres (o capítols en obres col·lectives com “Cataluña”, Geografia Universal, Institut Gallach, 1930), articles de premsa diària que publicà en La Publicitat —des de l’any 1922 fins al 1938 més d’un centenar d’articles—, i articles per a revistes com la Revista de Catalunya, Justícia Social, La Rambla, Meridià, L’Horitzó, Última Hora, Ciència, Indústria Catalana, La Humanitat, entre d'altres; textos taquigràfics de conferències, transcripcions de discursos a la ràdio, apunts, diàlegs, informes (al Foreing Office), reports, guions radiofònics (per a la BBC), cartes personals, cartes obertes, memòries, notes sobre viatges (Bèlgica, Rússia), poesia, etc.
Tot plegat, amb una voluntat no ja de divulgar coneixements o informacions conegudes, sinó d’aportar-ne de nous o d’argumentar d’una nova manera. I, sempre, amb les qualitats literàries considerables que només tenen alguns grans historiadors assagistes.
Per exemple, el text Raó i sentiment de la nostra guerra, del 1938 (nova edició, dins Una veu, 1992), són unes «paraules als soldats de l’Exèrcit de la República» que, escrites pel polític Carles Pi i Sunyer, es poden llegir perfectament en clau d’historiador. El mateix succeeix amb “La posició catalana davant la idea imperial”, Revista de Catalunya (1940). F. Vilanova l’ha definit com un «llarg assaig de política internacional, de pensament polític, d’història medieval [...] una llarga reflexió política, històrica, ideològica», on la hipòtesi central és «un cert paral·lelisme entre la Commonwealth britànica, entesa com a lliga de nacions, i la corona catalanoaragonesa medieval».
A desgrat de les difícils vicissituds per les quals ha travessat la publicació i la divulgació de moltes de les reflexions històriques de Pi i Sunyer, no és difícil descobrir-ne la petjada en diferents àmbits i en diferents autors que es podrien qualificar d’influents. Per exemple, en el Jaume Vicens que el 1954 demana “història econòmica”, o en el Jacint Ros i Hombravella i l’Antoni Montserrat que, el 1966, publiquen un llibre bàsic que té un títol que és un homenatge a Pi i Sunyer: L’aptitud econòmica de Catalunya, quasi quaranta anys després, d’una altra Aptitud. Tampoc costa pensar que l’obra de Pi i Sunyer El comerç de Catalunya amb Espanya del 1959 fou un pas decisiu en les anàlisis històriques de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya que cercaven un xic de rigor analític, i que foren iniciades el 1902 per Guillem Graell. I que el pròleg de Josep M. Bricall a la reedició d’aquesta obra l’any 1974 situa les propostes d’anàlisi de Pi i Sunyer al nivell més alt.
Però la recuperació de debò de la seva figura i la seva obra, segons Pasqual Maragall, no es començà a produir fins a la publicació el 1995 del volum col·lectiu Carles Pi i Sunyer (1888-1971), coordinat per Francesc Vilanova. Un volum on Francesc Artal i Pasqual Maragall destaquen la síntesi entre «liberalisme keynesià i socialisme» de Pi i Sunyer, que enllaça bé amb la històrica tradició dualista (o dissociada) de la psicologia econòmica col·lectiva dels catalans, que el mateix Pi estudià minuciosament. Aquesta obra col·lectiva també inclou, entre altres col·laboracions, una aproximació a la bibliografia de Pi i Sunyer i un esbós biogràfic a càrrec de les seves filles i de Ricard Vinyes.
L’arxiu personal de Carles Pi i Sunyer, conservat i ordenat per les seves filles Carolina i Núria Pi-Sunyer Cuberta, es troba dipositat a la Fundació Carles Pi i Sunyer.
Bibliografia
- Diversos autors (1988): Centenari de Carles Pi i Sunyer: Barcelona, 1888, Caracas, 1971. Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals.
- Campillo, M. (2007): Carles Pi i Sunyer, conseller de cultura en temps de guerra. Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer.
- Jardí, E.: Centenari de Carles Pi i Sunyer: Barcelona 1888 – Caracas 1971, Fundació Carles Pi i Sunyer – Ajuntament de Barcelona, 1988.
- Vilanova i Vila-Abadal, F. (coord.) (1995): Carles Pi i Sunyer (1888-1971). Barcelona, Ajuntament.
- Vilanova i Vila-Abadal, F. (1998): “Carles Pi i Sunyer i la cultura catalana a l’exili”, dins Aznar, Manuel (ed.): El exilio literario español de 1939: Actas del Primer Congreso Internacional. Sant Cugat del Vallès, Gexel. vol. I, p. 621-629.
- Vinyes, R. (1988): “Carles Pi Sunyer, siluetes o identitat?”. Revista de Catalunya, 16, p. 49-59.