Intervingué en política durant la Primera República. Exercí com a crític d’art (Apuntes para la historia de la caricatura, 1878; Del desnudo en el arte, 1902) i també com a periodista, a París (1878). Ostentà diversos càrrecs en institucions artístiques i literàries de Madrid. Literàriament s’inscriu dins el naturalisme, amb respecte per la tradició castellana del segle d’or (Del teatro, 1844). Autor de nombrosos treballs (Ayala, estudio biográfico, 1884; Castelar, 1900), és més conegut per les seves novel·les i col·leccions de contes, on segueix de prop Balzac, Dumas i sobretot Zola. Hi sobresurt l’observació psicològica i l’estudi de les influències ambientals. Els temes preferits són el fanatisme clerical (El enemigo, 1887) i la redempció de la dona caiguda per l’amor (Dulce y sabrosa, 1891; Juanita Tenorio, 1910; Mujeres, 1911).