Fill d’un capità de vaixell mallorquí, de jove guanyà campionats de natació a Marsella. Vers el 1905 anà a residir a Barcelona, on amb uns amics del Gimnàs Solé organitzà el primer Campionat d’Espanya de natació (1907). Aquesta iniciativa li donà la idea de fundar, el mateix any, el Club de Natació Barcelona, que presidí de manera alternativa, durant el període 1908-31. El 1908 arbitrà el primer partit de waterpolo de què es té constància a l’Estat espanyol. Aquell mateix any organitzà el primer Campionat d’Hivern, que a partir de la segona edició s’anomenà Copa Nadal, i el 1909 el Gran Premi Pasqua, torneigs que han esdevingut ja centenaris. El 1920 intervingué en la fundació de la Federació Espanyola de Natació Amateur (que presidí entre el 1932 fins el 1968, durant trenta-sis anys) i promogué l’assistència dels nedadors catalans als Jocs Olímpics d’Anvers. També participà en la fundació de la Federació Catalana de Natació (1921). Fou membre del Comitè Olímpic Espanyol, del Bureau de la Fédération Internationale de Natation Amateur (des del 1952) i instituí la Challenge Picornell, que s’atorgava als components dels equips campions d’Espanya de relleus 4 × 200 m lliures. Aconseguí que els Campionats d’Europa de natació del 1970 se celebressin a Barcelona, a les piscines municipals de Montjuïc, a les quals s’havia adjudicat el nom de Bernat Picornell.
El 1946 fou nomenat president d’honor de la federació catalana, de la qual rebé la Medalla Extraordinària al mèrit esportiu (1957). De la Delegación Nacional de Educación Física y Deporte rebé la Medalla d’Or al mèrit esportiu (1957) i l’Estat espanyol li concedí la Creu de cavaller de l’Orde al Mèrit Civil (1958), i el francès el nomenà oficial de l’Orde al Mèrit Esportiu (1959). Ja mort, el 1993 entrà a formar part del Hall of Fame de Fort Lauderdale (a Florida, EUA), en qualitat de Pioneer Contributor.