Situació i presentació
El terme municipal de Piera, de 57,11 km2, limita amb els termes anoiencs del Bruc i Castellolí (N), la Pobla de Claramunt, Vallbona d’Anoia i Cabrera d’Anoia (W), els Hostalets de Pierola i Masquefa (E), i els termes penedesencs de Terrassola i Lavit, Sant Sadurní d’Anoia i Sant Llorenç d’Hortons (S).
El municipi, que és el més extens de la comarca, és situat al sector SE, al límit amb l’Alt Penedès, estès en una bona part a l’esquerra de l’Anoia, que forma, a la sortida del congost de Capellades, la frontera sud-occidental des de prop del Badorc fins a Sant Jaume Sesoliveres. El sector septentrional del terme és accidentat pels vessants de la Serralada Prelitoral, amb el pic de Fembra Morta (766 m), al límit amb el Bruc, el turó de l’Avellana (706 m) i el coll del Bosc. És drenat per diverses rieres afluents a l’Anoia, com les de Ca n’Aguilera, la Seca, la de la Guinovarda, i pels torrents del Gallmullat, de la Ferrana, de Can Sagristà, de Ca n’Orpí, de Can Roc, de la Guineu i del Trull. Al terme hi ha nombroses fonts, com la font d’en Sala, de la Ventosa, de Can Flaquer o la del Prat, envoltada d’arbres monumentals plantats el 1864. Un dels paratges més peculiars del municipi és la zona coneguda com les Flandes, entre Piera, Can Mussarro i Can Mata; l’erosió ha transformat aquesta zona argilosa en un indret que ha estat comparat amb el canó del Colorado en miniatura.
Integren la vila de Piera els tradicionals barris o veïnats de Ca n’Aguilera, el Bedorc, Sant Jaume Sesoliveres, la Fortesa, Can Cairot i Can Creixell, i nombroses urbanitzacions residencials com Can Bonastre, Can Bou, Can Canals de Masbover, el Portell, Can Claramunt, Can Martí de l’Estela, Can Mas, Can Mata, el Bosc de l’Àliga, el Castell de la Ventosa, els Boscos de Can Martí, la Grua, la Venta i Can Mussarro, Sant Jordi i Vallbonica.
Piera té estació del ferrocarril d’Igualada a Barcelona, per Martorell, des del 1893. En direcció a Barcelona hi ha la carretera de Capellades a Martorell. Des del terme surt un ramal cap a Esparreguera, que permet arribar als Hostalets de Pierola i fins a Esparreguera, on enllaça amb l’autovia A-2; i un altre que va cap als nuclis del Bedorc i Sant Jaume Sesoliveres i es dirigeix a l’autopista AP-7 després de travessar Sant Sadurní d’Anoia.
El castell de Piera, que donà nom a la població, apareix esmentat en els documents medievals com a Castrum Apiaria, d’on el terme llatí Apiaria significa ‘abellars’.
La població i l’economia
El fogatjament més antic de 1365-70 atribueix a la població (pierencs) 182 focs; a la Fortesa, 7; a Freixe, 18; a les Quadres, 9; i a Sant Jaume Sesoliveres, 14. Els recomptes posteriors donen 109 llars el 1497. Al segle següent, hi ha 107 focs el 1515 i 124 el 1553. El segle XVIII presenta un salt notable, amb 709 h el 1719 i 1.924 h el 1787. Al segle XIX continua un ascens progressiu i dels 2.191 h del 1830 es passa als 3.300 h del 1860 fins a arribar als 3.372 h del 1887. Els efectes negatius de la destrucció de les vinyes per la fil·loxera queden reflectits en els 2.449 h del 1897, amb una pèrdua de 893 h. Ben aviat, però, s’inicià una recuperació, que ja no s’aturaria més, llevat del parèntesi de la guerra de 1936-39. El 1900 tenia 2.663 h i el 1910 en comptà 3.049. Dels 3.474 h del 1930 davallà a 3.248 h el 1940. L’any 1950 s’havia recuperat amb 3.348 h i el 1970 se’n consignaven 3.813. A partir dels anys setanta la corba demogràfica va ser ascendent. El 1981 donà un cens de 4.730 h, que el 1991 havia pujat a 6.013 h, el 2001 a 10.048 h i el 2005 a 12.230 h.
Les activitats del sector primari comprenien, només, el 2,40% de la població ocupada del 2005. Les terres de conreu s’han dedicat principalment a la vinya, amb denominació d’origen Penedès, que ha desplaçat força els cereals i ha anat vinculada a l’elaboració artesanal de xampany. També hi ha oliveres i arbres fruiters, com ametllers, pomeres i presseguers.
L’activitat ramadera del municipi és bastant diversificada. Són força representatives les granges d’aviram i la cria de conills. En menys quantitat hom troba bestiar porcí, ramats de cabres i ovelles i també cria de vedells. D’altra banda, hi ha una petita producció de mel. Les zones forestals són cobertes per boscos de pins pinyers i blancs i alzinars, acompanyats pels matollars, la roureda i els erms.
La indústria, juntament amb els serveis, ha esdevingut una de les bases econòmiques de Piera. Ja Ramon Berenguer IV, el 1141, donà llicència per a construir un molí a les ribes pierenques de l’Anoia. El 1196, en el testament d’Elisenda, muller de Pere de Sentmenat, es va fer donació d’un molí sota el castell de la Fortesa, a l’orde de l’Hospital. El 1266, Jaume I, durant una visita a Piera, va ordenar a Guillem de Capellades que els cent sous que li pagava per fer anar un molí fossin pagats a Guillem Sescorts per al manteniment del palau reial pierenc. Durant el segle XVIII, a Ca l’Esquerrà del Bedorc funcionava un molí, primer bataner i, després, paperer.
El capbreu del 1553 esmentava el forn de la teula, el forn dels càntirs i el forn de les olles. Els recursos minerals de les terres argiloses han estat aprofitats per la indústria dels materials per a la construcció (maons i rajoles) i, a més, tradicionalment han mantingut els menestrals terrissaires, com els Mera i els Matagrífol. Aquests últims van incorporar als plats i olles de la terrissa catalana tradicional noves formes i procediments més moderns, com la ceràmica i el gres, i van tenir cura de formar una singular col·lecció de peces de ceràmica popular, especialment catalana, com també d’altres objectes. La tradició ceramista encara compta a la vila amb centres de producció artesanal.
Els antics paraires filaven el cànem i la llana. Entrat el segle XIX, es començaren a establir les primeres filatures de teixits de cotó i de seda com les de Can Ferrer del Coll i de Can Romeu.
A les activitats industrials tradicionals cal sumar tota una sèrie d’indústries diverses que s’han anat instal·lant al terme. L’activitat industrial aplegava, el 2001, el 36,10% de la població ocupada. A part del sector de la construcció, ja esmentat, tenen representació el ram del metall, el tèxtil, el químic o l’alimentari, entre d’altres. L’activitat constructora, que ocupava el 13,28% de la població, ha estat potenciada per les diverses urbanitzacions del municipi, les quals han fet créixer notablement el sector terciari, que aglutinava el 48,22% de la població ocupada el 2001.
L’activitat comercial és força variada. La població té mercat el dissabte, i el primer dissabte de cada mes se celebra una fira d’artesania. Pel que fa a l’ensenyament reglat, el nivell més alt que s’ofereix és el batxillerat, i els serveis esportius disposen d’un bon nombre d’instal·lacions. L’hostaleria, una activitat ben pròpia de les vores del camí ral, sempre ha estat ben representada. En són testimonis el parador antic de la Venta i l’Hostal de Can Bonastre, on abans es feia el canvi de les rècules de mules de les diligències. La importància de la segona residència a les urbanitzacions produeix, a l’estiu, un increment notable de la població.
La vila de Piera
La vila de Piera (273 m d’altitud) és situada a l’esquerra de la riera de Ca n’Aguilera, uns 3 km abans de la seva confluència, per l’esquerra, amb l’Anoia. Tenia 6 037 h el 2005. El nucli urbà inicial es formà al vessant del castell de Fontanet (que s’ha conservat) i al voltant de la Ferreria, una farga d’armes de guerra i d’eines de treball, documentada el 1031, que es mantingué durant segles, ja que el 1210 el rei Pere I el Catòlic en signà un arrendament, per 200 lliures, a Joan, ferrer de Piera, i a la seva muller Suriana, i subsistí el topònim del camí de la Fàbrega.
El segon nucli, desenvolupat als segles XII i XIV, era el Raval Jussà, entre el carrer del Sol i la riera de la Guinovarda. En resta el testimoni de la Casa de la Volta. Entre el segle XV i el XVII foren eixamplades les muralles, que abraçaven el tercer nucli, el Raval Sobirà, amb la plaça de les Voltes, el Mercadal, el carrer de les Rodes i el carreró o eixida de l’Abadessa i la Casa dels Delmes. L’antic portal de Golard o Portal Jussà, el 1559 es convertí en el portal d’en Romanyà, subsistent al segle XX, amb el gravat de l’escut de Pedralbes. El 1759 fou enderrocat el Portal Sobirà o portal d’en Selva, al cap de la vila, davant la plaça de la Creu, erigida el 1606.
Vista de l’església de Santa Maria de Piera
© Patrimonifunerari.cat
Extramurs i durant els segles XVIII i XIX es produí una altra expansió urbana, allargassada amb l’eix del camí ral, que formava un carrer de més de 2 km entre l’estació del ferrocarril i l’església parroquial, amb edificis notables, com la Casa Sastre, de façana decorada amb esgrafiats de Ferran Serra. L’espai del mercat actual abans l’havia ocupat el desaparegut hospital i l’extingit convent de l’orde dels trinitaris, establerts a Piera des del 1209 per sant Joan de Mata. L’església parroquial de Santa Maria de Piera, esmentada ja el 1062, dotada el 1184 i consagrada de nou el 1260 per Arnau de Gurb, bisbe de Barcelona, forma actualment un conjunt heterogeni que, sobre vestigis de les èpoques romànica i gòtica, presenta elements molt posteriors, com el campanar de base quadrada i pis vuitavat del segle XVIII i la capçalera, amb una gran cúpula, presbiteri i absis neoromànics. Durant la guerra civil de 1936-39 van desaparèixer o es van cremar la major part d’ornamentacions i escultures de l’església. Posteriorment va ser reformada i es van reposar les imatges que mancaven. L’església de Santa Maria conserva gran part de l’arxiu documental sobre la vila.
El santcrist de Piera és, per tradició, miracler de la pluja, i es conta que fou trobat per indicació de Maria Lleopard, una vídua de Santa Creu de Creixà, la qual va rebre un pelegrí que li va recomanar de fer treure el santcrist al carrer i d’invocar-lo per obtenir el benefici de la pluja i així acabar amb la misèria que portava la secada. Des del 28 d’abril de 1684, per vot del poble, es fa una processó. El 1936 la imatge fou cremada a la plaça de les Monges i només se’n salvà una mà. El 1941, els devots pagaren una nova imatge. És llegendari que el rei Jaume I va pujar de genolls la costa dels Xiprers per anar a donar gràcies per l’ajuda de la conquesta de Mallorca.
El 1883 s’establí el convent de la Divina Pastora, amb la tercera comunitat de religioses de la Congregació de Germanes Terciàries de la Mare de Déu del Diví Pastor, fundades pel caputxí igualadí Josep Tous i Soler el 1850 i dedicades a l’ensenyament.
La vila de Piera va conservar la típica fesomia urbana de poble camí fins a les dues darreres dècades de 1960-80, en què les noves edificacions i els carrers han donat al nucli urbà la forma general d’un triangle.
Piera és una vila amb una notable activitat cultural, esportiva i folklòrica, fet que es reflecteix en les nombroses entitats i associacions, algunes de gran tradició. Destaca la Societat Foment de Piera, que funciona des del 1925. El poble disposa de biblioteca i d’un local teatral, a més del Museu de la Pagesia, de gestió particular. Des del 1967 s’hi celebra el Concurs de Teatre Vila de Piera, que ha estat un esperó per als quadres escènics d’afeccionats. Als anys noranta s’inicià un cicle de música a l’estiu.
Entre les festes més destacades hi ha la festa major de la població, al setembre, i són també tradicionals les fires i festes del Sant Crist, a l’abril i els Tres Tombs pel març.
Altres indrets del terme
Els nuclis de població
Ca n’Aguilera, que tenia 175 h el 2005, és a 420 m d’altitud, al sector septentrional muntanyós del terme, a prop de la riera del mateix nom. Té una església dedicada a la Mercè, construïda el 1910, obra de F. Berengué, deixeble d’Antoni Gaudí.
El Bedorc, amb 265 h empadronats el 2005, és situat a 194 m d’altitud, a l’esquerra de l’Anoia, a la sortida del congost de Capellades. L’església de Sant Sebastià del Bedorc fou bastida el 1966 substituint l’antiga, que era als porxos de Can Parellada (una de les campanes procedeix de la desapareguda capella del Sant Sepulcre al costat del mas de Sant Jaume de la Costa). Al NW del Bedorc hi ha la pineda de Can Ferrer del Coll, peculiar pels pins de gran alçada i les alzines majestuoses i declarada arbreda monumental. Al gener se celebra la festa de Sant Sebastià al Bedorc.
Sant Jaume Sesoliveres, que tenia 267 h, és situat a 187 m d’altitud, també a l’esquerra de l’Anoia, al sector meridional del terme. L’església de Sant Jaume, coneguda des del segle XI, fou parròquia i després sufragània de Piera (pertanyia al terme del seu castell) i l’actual edifici fou molt reformat al segle XVIII. Pel febrer se celebra la festa de Sant Nicasi. La Fortesa, amb 70 h el 2005, és a l’extrem meridional del terme, a la dreta de l’Anoia. Té una església dedicada a Santa Maria, d’arquitectura molt moderna, beneïda el 1966. Dos altres tradicionals nuclis del terme són les caseries de Can Cairot i Can Creixell, al SE de Piera, que el 2005 tenien 31 h i 12 h, respectivament.
Les esglésies i els castells
L’església de Santa Creu de Creixà, romànica, modificada als segles XVII i XVIII, és al SE del terme, a prop de Monistrol d’Anoia (del terme de Sant Sadurní), per on s’hi accedeix. Apareix esmentada des del segle XI. Va ser sufragània de Piera, i actualment depèn de Sant Sadurní d’Anoia; fou coneguda també per Santa Creu de Palau.
L’antic lloc de Freixe, a l’esquerra de l’Anoia, aigua avall del Bedorc, dins el terme del castell de Piera (o de Fontanet), rebé el 954 una carta de poblament de Guitard, de la família vescomtal de Barcelona; a l’inici del segle XI hom havia bastit una torre de defensa i el 1084 hi havia ja el castell de Freixe, que s’independitzà de Fontanet. El nucli no prosperà, però, i el terme i la seva església de Sant Nicolau de Freixe o del Tretzè (que es manté, restaurada, amb molts elements romànics) passaren a l’Església de Solsona i posteriorment s’integrà al municipi i la parròquia de Piera. Resten algunes ruïnes del castell (una torre) i la masia de Freixe.
A prop del Bedorc hi ha les restes del castell de Castellet. Altres esglésies del terme són la de Santa Magdalena de l’Estela (reformada al segle XVI i reparada el 1965), i la del Remei del Mas Bonans (del 1956), on se celebra un aplec al maig.
Can Claramunt, les masies i les urbanitzacions
El 1888 s’erigí una creu a la vora del camí del Sauló, a l’indret de Can Claramunt, que fou un lloc de pregària i de processó per a demanar la protecció contra el flagell de la fil·loxera. Entre les nombroses masies del terme cal destacar la Casa Blanca, Can Borràs, la Costa, Can Devot, Can Ferrer del Coll, Can Ferrer de la Vall, Cal Masrugat, Ca l’Almirall, Ca n’Amat del Samuntà, Can Ferran, Ca l’Ànec, Cal Barraquer, el Mas Pujó, el Mas Figueres, Can Flequer, Can Fontanelles, Can Lleó, Mas Marquet, Can Patumàs, el Portell, Can Pujades, Can Ribes, Can Sagristà, Can Soteres, Can Vidal del Malcavaller, Can Xaus, Can Capellans, etc.
Des del 1965 el terme de Piera és representatiu del fenomen de les urbanitzacions o cases de segona residència per a caps de setmana i vacances, algunes de les quals han esdevingut de primera residència. Destaquen, pel seu nombre d’habitants, Can Bonastre, al SE de Piera, amb 804 h, més al N, Can Mas, amb 693 h i, al S de la vila, Can Claramunt, amb 989 h, totes tres properes a Piera. La poblada urbanització de Can Canals de Masbover és situat al límit sud-oriental del terme, tocant amb el de Sant Sadurní d’Anoia. El 2005 tenia 925 h empadronats.
La història
El castell de Piera, el castrum Apiaria, anomenat primerament de Fontanet, és documentat des del 955, i ocupà el lloc d’un poblat ibèric. Alguns historiadors li suposen un origen romà, fet no provat documentalment. Des del 963 fins al 1010 pertangué al monestir de Sant Cugat del Vallès. Passà al vescomtat de Barcelona i, el 1030, Udalard, fill del vescomte Guitard, el vengué a la seva muller Riquilda. El 1063 era propietat de Ramon Berenguer I i també el posseïren els seus successors.
Placa d’agraïment de Piera a Ramon de Viala
© Victor Gay Zaragoza
Jaume I va fer repetides visites i estades al castell de Piera, la més llarga de les quals fou la d’agost-desembre del 1268. El 1264, el rei Conqueridor lliurà un privilegi a favor dels seus vassalls pierencs per a poder resoldre a la vila mateix les causes i els plets que els afectessin. Jaume I, el 1265, va acordar amb la família Sescorts que li farien l’administració del castell; hi romangueren fins al segle XVIII (emparentats ja amb el Viala des del segle XIV, quan el 1344 Anna Maria Sescorts es casà amb el noble i ambaixador davant del rei de Tuníssia, Ramon de Viala. D’aquest matrimoni nasqué Jaume de Viala i Sescorts, governador de Messina el 1408). Jaume I, el 1285, va cedir Piera a Poblet, però, usant una salvaguarda, el 1291, fou reincorporada a la corona per Alfons II. El 1280, el rei Pere II havia donat Piera a Guillem Ramon de Cardona. Després passà al comtat d’Urgell i, per herència, la rebé el comte Jaume, el darrer de la nissaga. Li fou confiscat pel rei Ferran d’Antequera.
El seu successor, Alfons IV el Magnànim, el 1431, feu venda de la baronia de Piera —però conservà el castell, que no sortí mai de mans de la monarquia— al monestir de Pedralbes, amb la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal i el mer i mixt imperi. La primera abadessa i baronessa de Piera va ser Elisenda de Montcada, fundadora de la comunitat de les monges clarisses, que morí el 1447. El 7 de maig de 1531, quan era abadessa i baronessa Teresa de Cardona, una comissió de vassalls de Piera tingué una audiència amb Carles V, de visita a Barcelona, i el monarca els va confirmar que havien de pagar el delme de totes les collites, com sempre, i no solament del pa i del vi, com ells pretenien. La senyoria del monestir de Pedralbes, el 1756, va obligar que Piera només pogués emprar en l’escut i els segells la divisa del monestir, mentre que els consellers pierencs defensaven l’heràldica monàrquica de les barres de Catalunya i Aragó i l’albarda amb el soldat que la portava, cosa que no els fou permesa per l’autoritat monacal. Amb l’abolició de les senyories i per un acord municipal del 1822, Piera recuperà la sigil·lografia més antiga.
En arribar l’hora de la desamortització, el 1832, el castell de Piera es convertí en propietat de Ventura o Bonaventura de Viala i Aguilera, baró d’Almenar i notari de Tàrrega. El seu besnet, Ramon de Viala i Ayguavives, baró d’Almenar, enllestí el 1916 la restauració de l’edifici. Posteriorment va passar a diversos propietaris.