i Josep Piera i Rubio | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Piera i Rubio

Josep Piera
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Beniopa, Safor, 30 de maig de 1947

Estudià magisteri a València, on formà part del grup de poetes a l’entorn de la revista Múrice . Publicà els reculls Renou: la pluja ascla els estels: Renou (1976), Presoners d’un parèntesi (1978), El somriure de l’herba (premi Carles Riba 1979), Esborranys de la música (1980), Brutícia (1981), Mel-o-drama (1981), Poemes de l’orient d’Al-Andalus (1983), Maremar (1985), En el nom de la mar (1999) i Cants i encants (2004). El 1977 guanyà el premi Andròmina amb la novel·la Rondalla del retorn (1978), i publicà el conte El Gran Guerau a El Conte del Diumenge (1981). Guardonat amb el premi Josep Pla pel dietari El cingle verd (1982), posteriorment, la seva obra ha girat entorn de la cultura i la història del món mediterrani, a través de les quals descobreix les pròpies arrels: en són bones mostres els llibres de viatges Estiu grec (1985) i, sobre Sicília, Ací s’acaba tot (1993); amb Els poetes aràbigo-valencians (1983), El paradís de les paraules (1996, Premi de la Crítica Serra d’Or), sobre els poetes d’Al-Andalus, i Seduccions de Marràqueix (1996, premi Sant Joan), s’ha refermat com un dels primers difusors actuals de la cultura àrab en llengua catalana. Posteriorment ha publicat la biografia novel·lada Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001), la novel·la El temps feliç (2001) a partir de l’experiència de la pròpia infantesa, Un bellíssim cadàver barroc (2002), retrat de Nàpols a partir d’una llarga estada a la ciutat, el recull d’impressions literàries Arran del precipici (2003), la novel·la A Jerusalem (2005) i les memòries Puta postguerra (2007). L’any 2005 fou nomenat membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Llegir més...