Vida i obra
Germà del metge Baltasar Pijoan i Soteras. Estudià lletres i arquitectura (titulat el 1902), carrera que exercí poc temps. Estudiant, freqüentà els ambients artístics i literaris i el Centre Escolar Catalanista i intervingué en el món de la política i la cultura des de la seva militància en els cercles catalanistes i col·laborà a La Renaixença, amb articles en què formulà una ideologia capaç de superar el nacionalisme historicista, i a Pèl & Ploma, on publicà els primers poemes. Greument malalt, el 1901 feu una llarga estada de convalescència a la Figuera, una masia del Pla de la Calma, al Montseny —on estengué les seves lectures—, que li inspirà una producció poètica senzilla i popularista que entusiasmà Maragall, amb qui establí una ferma amistat. N’és una prova el pròleg que aquest li feu a l’únic recull que publicà, El cançoner (1905), en què reelabora, des d’una poètica vagament espontaneista, temes i motius propis de la poesia tradicional i la fervent obra pròpia El meu Don Joan Maragall (1927).
Després d’una estada de formació a Itàlia (1903-04), on fou deixeble de l’historiador de l’art Adolfo Venturi, i contactà, entre d’altres, amb el pensador i historiador Benedetto Croce, el poeta Gabriele D’Annunzio, Raina, Giovanni Papini i Giosuè Carducci, conegué les grans obres del Renaixement i s’interessà per les supervivències de la dominació i la cultura catalanes al sud de la península, respecte a les quals escriví a La Veu de Catalunya unes cròniques molt suggestives. El 1904 es traslladà a Madrid, on contactà amb la Institución Libre de Enseñanza i Francisco Giner de los Ríos, a qui dedicà el llibre Mi Don Francisco Giner (1927). Aquest el recomanà al seu germà Hermenegildo, regidor republicà de Barcelona.
Retornà a Catalunya i, tret per la investigació històrica, especialment l’artística, del 1905 al 1910, desenvolupà, sota la direcció d’Enric Prat de la Riba, una extensa tasca d’organitzador i d’impulsor cultural, alhora que exercí com a professor auxiliar a la càtedra d’història de l’art de l’Escola d’Arquitectura i als Estudis Universitaris Catalans.
Fou nomenat vocal de la Junta de Museus, entitat on realitzà una tasca positiva en l’endegament de la política museística iniciada pels catalanistes. Recuperà i donà a conèixer obres romàniques i gòtiques disperses. Participà en l’organització del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), i en fou secretari, i de la V Exposició Internacional de Belles Arts (1907). Inspirà moltes iniciatives culturals de Prat de la Riba, com la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), del qual esdevingué secretari, càrrec des d’on impulsà l’adquisició del fons bibliogràfic de Marià Aguiló, nucli de la futura Biblioteca de Catalunya.
També cal remarcar la seva aportació en la descoberta i preservació de pintures murals romàniques i de l’anomenada Bíblia de Farfa –en realitat, de Ripoll–, que es conservava a la Biblioteca Vaticana. Pijoan fou el primer que les donà a conèixer internacionalment gràcies als fascicles Les pintures murals catalanes, que redactà i que edità el mateix IEC. Els més famosos són el que dedicà a Pedret (1907), a Sant Martí del Fenollar i Sant Miquel de la Seu (1909), a Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Santa Maria de Boí, Santa Maria d’Àneu i Sant Pere del Burgal (1910), i a Ginestarre de Cardós, Esterri de Cardós, Santa Eulàlia de Estahon, Santa Maria de Mur i Sant Pere d’Àger (1921). Aquests estudis de Pijoan sobre el romànic català mereixen una consideració especial, ja que formen part d’una línia d’investigació que no abandonà mai al llarg de tota la seva producció. També edità textos de Ramon Llull (Libre de Santa Maria, 1905) i de Jacint Verdaguer (Colom, seguit de Tenerife, 1907).
El 1910, coincidint amb la crisi del modernisme i condicionat per raons d’ordre personal, abandonà definitivament Catalunya i obtingué de la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid, erigida per influència de la Institución, una pensió per conèixer museus i entitats historicoartístiques i arqueològiques d’Anglaterra, els EUA i Itàlia. Simultàniament hom li encarregà d’organitzar a Roma (1911) l’Escuela Española para Estudios Arqueológicos e Históricos, dependent de la Junta madrilenya i de l’Institut; Menéndez Pidal, que l’havia de dirigir, no arribà a exercir el càrrec, i Pijoan, amb moltes dificultats materials, complí la seva comesa. La seva marxa de Catalunya, que finalment prengué un to d’expatriació pràcticament definitiva ja que només retornà esporàdicament a Barcelona el 1928 i el 1946, ha estat explicada per diferents motius, entre els quals destaquen la seva rivalitat amb Josep Puig i Cadafalch, la disminució progressiva del seu paper en el si de l’Institut, la seva relació sentimental amb Teresa Mestres de Balaria i el desànim que li provocà la Setmana Tràgica del 1909.
El fracàs de l’experiència romana, a causa del migrat finançament donat per Madrid, feu que el 1913 partís cap a Toronto. Des d’aleshores, visqué sobretot al Canadà, als Estats Units (Califòrnia, Chicago i Nova York) i a Suïssa. Durant la seva llarga estada de més de trenta anys al continent americà –on se’l conegué amicalment amb els sobrenoms de The Senator (al Canadà) i The Bishop (als EUA)–, professà en diverses universitats (Toronto, Los Angeles, Chicago), tot i que la seva activitat principal foren els estudis històrics vinculats a diferents iniciatives editorials. Fou professor d’història de l’art al Pomona College de Claremont, Califòrnia (1921-29), i posteriorment a la Universitat de l’Institut d’Art de Chicago. Des de l’Amèrica del Nord col·laborà esporàdicament en la premsa catalana amb articles a Gaseta de les Belles Arts i a L’Opinió.
També enllestí una Historia del arte. El arte a través de la historia (3 vols, 1914-16), que seria molt reeditada, com la seva Historia del Mundo (3 vols.,1926), ambdues obres d’estil molt atractiu. De la primera se n’han arribat a fer moltes edicions, fins i tot una de nord-americana durant els anys trenta, An Outline of the History of Art, que anà seguida d’una nova edició en tres volums dins de la sèrie The University of Knowledge Wonder Books, iniciada el 1940, la qual constituí un gran èxit de vendes. La síntesi d’història mundial –que tingué posteriorment una edició abreujada i actualitzada, Breviario de la Història del mundo y de la Humanidad (1948)– anava adreçada especialment al públic hispanoamericà i ha estat considerada, per un estudiós modern com Xavier Barral, més original que l’anterior. Tanmateix, l’una i l’altra tenen una gran qualitat intel·lectual si es comparen amb altres obres similars del mateix període. L’esmentat X. Barral ha remarcat la modernitat de la preocupació enciclopèdica que Pijoan hi manifesta; mentre que A. Cirici i Pellicer ha parlat de la “universalitat d’esperit” que hi detecta (la qual el porta, per exemple, a una comprensió profunda de l’art indígena, del budisme i d’altres cultures no “occidentals”) i que valora com un dels aspectes més ambiciosos i nous no tan sols present en les obres esmentades sinó en el conjunt de la producció de Pijoan.
Proclamada la Segona República, residí un temps a Madrid, on publicà el primer volum (1931) de la monumental Summa artis síntesi històrica, de la qual redactà fins al volum XVI, tot i que continuà dirigint-la fins a la mort. Fou el seu projecte més ambiciós.
Als anys trenta, Francesc Cambó li encarregà una síntesi sobre la pintura romànica que havia de ser el volum IV de la col·lecció “Monumenta Cathaloniae”, que a causa de la guerra civil i de la Segona Guerra Mundial no aparegué fins el 1948. La seva sistematització darrera la feu al vol. IX de Summa artis, on manifestà punyents divergències amb la teoria de Josep Puig i Cadafalch sobre la gènesi del romànic català, especialment pel que fa a la datació de certs monuments clau (com la portalada de Ripoll), que Pijoan creia que havia de ser més reculada, i a la consideració de l’anomenat estil llombard com a primer art romànic (ja que el considera una decoració de caràcter popular, folklòrica, d’origen molt antic, que arribà a perviure juntament amb un estil romànic més desenvolupat). Algunes d’aquestes crítiques, sobretot la relacionada amb les datacions, foren recollides en part per A. Cirici.
El 1935 anà a viure a Ginebra, des d’on inicià una esporàdica col·laboració a La Vanguardia. A la dècada dels quaranta dirigí els tretze volums de l’edició en castellà de la Historia universal de la literatura, de Santiago Prampolini (1942), publicà una segona edició ampliada d’El cançoner (1947), i col·laborà a Full Català i a Quaderns de l’Exili, de Mèxic, amb uns articles autobiogràfics que havien de formar part d’un llibre de memòries (Retalls de vida), que no s’arribà a publicar..
Visqué els darrers anys a Suïssa com a assessor cultural de la Societat de Nacions per a temes culturals. La seva expatriació no fou total, perquè realitzà una breu escapada a Barcelona el 1946 i n’havia fet una altra el 1928, quan improvisà, en un àpat que li oferí Plandiura, un parlament després editat amb el títol L’obra nova, que produí sensació pel seu to de crítica, on es proclamava socialista i criticava la burgesia catalana. Alguns dels seus escrits foren aplegats a Obra catalana (1963), La lluita per la cultura (1968), i Política i cultura (1990). El mateix Pijoan parlà també d’un seguit d’escrits inèdits sobre la Lliga de Catalunya, el catalanisme i sobre diferents personalitats catalanes que foren considerats “impublicables” per la premsa de l’exili i que, posteriorment, lliurà a Jordi Rubió i Balaguer perquè els guardés.
Al llarg de la seva vida assolí nombrosos càrrecs i mèrits: fou membre corresponent de l’Institut Arqueològic Imperial de Berlín, de la Royal Canadian Institute, de la Hispanic Society of America i directiu de la Fundació Eck. Pijoan defensà la necessitat de canvis socials i religiosos profunds, ja que políticament mantingué una actitud de caràcter socialitzant, i en matèria espiritual formà part dels quàquers (la Societat dels Amics), que tingueren un paper humanitari molt actiu durant la guerra civil i la immediata postguerra, especialment envers els refugiats republicans a l’Estat francès.
Bibliografia
- Barral, X. (1999): Josep Pijoan. Del salvament del patrimoni artístic català a la història general de l’art. Barcelona. IEC.
- Blasco i Bardas, A.M. (1992): Joan Maragall i Josep Pijoan. Edició i estudi de l’epistolari. Barcelona, PAM.
- Castellanos, J. (1978): “Josep Pijoan i els orígens del Noucentisme”. Els Marges, 14, p. 31-49.
- Castellanos, J. (1990): “Estudi introductori”, dins Castellanos, J. (ed.): Antologia de la poesia modernista. Barcelona, Edicions 62, p. 41-43.
- Castellanos, J. (1998): Intel·lectuals, cultura i poder. Entre el Modernisme i el Noucentisme. Barcelona, La Magrana, p. 186-243.
- Cirici i Pellicer, A. (1961): “Art i història de la cultura”, Un segle de vida catalana, vol. II. Barcelona, Alcides.
- Jardí, E. (1966): Tres diguem-ne desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel. Barcelona, Selecta, p. 19-74.
- Jardí, E. (1983): Josep Pijoan i Soteras. Barcelona, Edicions del Nou Art-Thor.
- Molas Batllori, J. (1975): Lectures crítiques. Barcelona, Edicions 62, p. 56-60.
- Pérez-Bastardas, A. (2003): “Josep Pijoan: un article poc conegut”. Revista de Catalunya, 188, p. 95-101.
- Pla, J. (1958): “Josep Pijoan”, Homenots (Quarta sèrie). Barcelona, Selecta.
- Pla, J. (1968): “Vida i miracles de Josep Pijoan”, dins Tres biografies. Maragall, Pijoan, Pujols, Obra completa,10. Barcelona, Destino, p. 181-355.