Estudià lletres i arquitectura (titulat el 1902), carrera que exercí poc temps. Estudiant, freqüentà els ambients artístics i literaris i el Centre Escolar Catalanista. intervingué en el món de la política i la cultura des de la seva militància en els cercles catalanistes i col·laborà a La Renaixença, amb articles en què formulà una ideologia capaç de superar el nacionalisme historicista, i a “Pèl & Ploma”, on publicà els primers poemes. Greument malalt, el 1901 feu una llarga estada de convalescència a la Figuera, una masia del Pla de la Calma, al Montseny —on estengué les seves lectures—, que li inspirà una producció poètica senzilla i popularista que entusiasmà Maragall, amb qui establí una ferma amistat. N’és una prova el pròleg que aquest li feu a l’únic recull que publicà, El cançoner (1905), en què reelabora, des d’una poètica vagament espontaneista, temes i motius propis de la poesia tradicional i la fervent obra pròpia El meu amic Don Joan Maragall (1927).
Després d’una estada de formació a Itàlia (1903-04), en què tractà Adolfo Venturi, Benedetto Croce, Raina, Giovanni Papini, Giosuè Carducci i Gabrielle D’Annunzio, conegué les grans obres del Renaixement i s’interessà per les supervivències de la dominació i la cultura catalanes al sud de la península, respecte a les quals escriví a La Veu de Catalunya unes cròniques molt suggestives. El 1904 anà a Madrid, on contactà amb la Institución Libre de Enseñanza i Giner de los Ríos, a qui dedicà el llibre Mi Don Francisco Giner (1927). Aquest el recomanà al seu germà Hermenegildo, regidor republicà de Barcelona, que obtingué el seu nomenament com a vocal de la Junta de Museus, entitat on realitzà una tasca positiva en l’endegament de la política museística iniciada pels catalanistes.
Retornà a Catalunya i, tret per la investigació històrica, especialment l’artística, del 1905 al 1910, desenvolupà, sota la direcció d’Enric Prat de la Riba, una extensa tasca d’organitzador i d’impulsor cultural, alhora que exercí com a professor auxiliar a la càtedra d’història de l’art de l’Escola d’Arquitectura i als Estudis Universitaris Catalans.
Fou secretari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i inspirà moltes iniciatives culturals de Prat de la Riba, com la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), del qual esdevingué secretari, càrrec des d’on impulsà l’adquisició del fons bibliogràfic de Marià Aguiló, nucli de la futura Biblioteca de Catalunya i l’edició dels fascicles sobre “Les Pintures murals de Catalunya”, Pedret (1907) i Sant Martí de Fenollar (1909), que ell redactà. Intervingué en la restauració i trasllat al Museu de Barcelona d’obres romàniques i gòtiques disperses.
El 1910 obtingué de la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid, erigida per influència de la Institución, una pensió per conèixer museus i entitats historicoartístiques i arqueològiques d’Anglaterra, els EUA i Itàlia. Simultàniament hom li encarregà d’organitzar a Roma (1911) l’Escuela Española para Estudios Arqueológicos e Históricos, dependent de la Junta madrilenya i de l’Institut; Menéndez Pidal, que l’havia de dirigir, no arribà a exercir el càrrec, i Pijoan, amb moltes dificultats materials, complí la seva comesa.
El 1913 anà a Toronto, on es dedicà a negocis de la construcció, donà classes de castellà a la universitat i enllestí una Historia del Arte (1914), que seria molt reeditada, com la seva Historia del Mundo (1926), ambdues obres d’estil molt atractiu. Fou professor d’història de l’art al Pomona College de Claremont, Califòrnia (1921-29).
Proclamada la Segona República, residí un temps a Madrid, on publicà —amb la col·laboració nominal de M.B. Cossío— el primer volum (1931) de la monumental Summa artis, de la qual redactà fins al volum XVI (1963). Professà cursos d’art a la Universitat de Chicago, repartint les seves estades entre aquesta ciutat, Nova York i Ginebra, des d’on el 1935 inicià una col·laboració a “La Vanguardia”. El 1939 preparà el llibre Les pintures romàniques a Catalunya, que li encomanà Cambó. Dirigí l’edició en castellà de la Historia de la literatura universal de Pramprolini (Buenos Aires, 1942). Publicà fragments autobiogràfics a “Quaderns de l’Exili” de Coyoacán (Mèxic) entre el 1944 i el 1947.
La seva expatriació no fou total, perquè realitzà una breu escapada a Barcelona el 1946 i n’havia fet una altra el 1928, quan improvisà, en un àpat que li oferí Plandiura, un parlament després editat amb el títol L’obra nova, que produí sensació pel seu to de crítica, on es proclamava socialista i criticava la burgesia catalana. Alguns escrits seus foren aplegats a Obra catalana (1963) i La lluita per la cultura (1968).
Vida i obra
Fou nomenat vocal de la Junta de Museus, des d’on recuperà i donà a conèixer obres romàniques i gòtiques disperses, participà en l’organització del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i de la V Exposició Internacional de Belles Arts (1907). també tingué un paper determinant en la creació de l’IEC (1907), i n’esdevingué el primer secretari, càrrec des del qual impulsà l’adquisició del fons bibliogràfic de Marià Aguiló, nucli de la futura BC. També edità textos de Ramon Llull (Libre de Santa Maria, 1905) i de Jacint Verdaguer (Colom, seguit de Tenerife, 1907). El 1910, coincidint amb la crisi del modernisme i condicionat per raons d’ordre personal, abandonà definitivament Catalunya i acceptà d’incorporar-se, a Roma, com a secretari de l’Escuela Española para Estudios Arqueológicos e Históricos. El 1913 es traslladà a Toronto, on es dedicà al negoci de les construccions i a l’exercici de l’arquitectura. Hi enllestí Historia del arte. El arte a través de la historia (1914-16), feina que alternà amb la docència d’uns cursos d’història de l’art a la universitat d’aquesta ciutat canadenca. El 1922 marxà als Estats Units: fou professor al Pamona College de Claremont, Califòrnia, i posteriorment a la Universitat de l’Institut d’Art de Chicago. Compaginà aquestes tasques amb la redacció d’una Historia del mundo (1926-30). Des de l’Amèrica del Nord col·laborà esporàdicament en la premsa catalana amb articles a “Gaseta de les Belles Arts” i a “L’Opinió”, i edità dos llibres on barreja records personals i consideracions crítiques de caràcter memorialístic: El meu don Joan Maragall (1927), reelaboració de dos llargs articles que havia dedicat al poeta després de la seva mort, i Mi don Francisco Giner (1906-1910) (1927). Proclamada la Segona República, residí un quant temps a Madrid, on publicà el primer volum de la monumental síntesi històrica Summa artis (1931), de la qual redactà fins al volum XVI (1957), tot i que continuà dirigint-la fins a la mort. El 1935 anà a viure a Ginebra, des d’on inicià una esporàdica col·laboració a La Vanguardia. El 1939 preparà el llibre Les pintures romàniques a Catalunya, que li encomanà Francesc Cambó. A la dècada dels quaranta dirigí els tretze volums de l’edició en castellà de la Historia universal de la literatura, de Santiago Prampolini (1942), publicà una segona edició ampliada d’El cançoner (1947), i col·laborà a “Full Català” i a “Quaderns de l’Exili”, de Mèxic, amb uns articles autobiogràfics que havien de formar part d’un llibre de memòries (Retalls de vida), que no s’arribà a publicar. Tot i que la seva expatriació no fou total, ja que realitzà breus i sovint polèmiques visites a Barcelona, visqué els darrers anys a Suïssa com a assessor cultural de la Societat de Nacions per a temes culturals. Alguns dels seus escrits foren aplegats a Obra catalana (1963), La lluita per la cultura (1968), i Política i cultura (1990).
Vida i obra
Cursà estudis de lletres i arquitectura a Barcelona. L’any següent d’haver acabat la carrera d’arquitecte (1902), emprengué un viatge formatiu a Itàlia, on fou deixeble de l’historiador de l’art Adolfo Venturi i contactà, entre d’altres, amb el pensador i historiador Benedetto Croce i el poeta Gabriele D’Annunzio. El 1904 es traslladà a Madrid, on establí una intensa relació intel·lectual amb Francisco Giner de los Ríos, al qual dedicà posteriorment el llibre Mi Don Francisco Giner (1927). D’ençà d’aquella data i fins al 1910, desenvolupà a Catalunya una transcendental activitat d’organitzador cultural, que fou en bona part possible gràcies a la seva gran amistat amb dues figures cabdals: Enric Prat de la Riba i Joan Maragall. Pijoan explicà la relació amb el poeta a El meu amic Joan Maragall (1927) i modernament s’ha pogut reconstruir amb força detall gràcies a la publicació de l’epistolari creuat entre tots dos.
El 1906 entrà a la Junta de Museus de Barcelona i fou secretari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. L’any següent fou nomenat secretari fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). A part de la seva decisiva intervenció en la fundació i configuració primera d’aquest institut –clau en la institucionalització contemporània dels estudis històrics autòctons–, cal remarcar la seva aportació en la descoberta i preservació de pintures murals romàniques i de l’anomenada Bíblia de Farfa –en realitat, de Ripoll–, que es conservava a la Biblioteca Vaticana. Pijoan fou el primer que les donà a conèixer internacionalment gràcies als fascicles Les pintures murals catalanes, que redactà i que edità el mateix IEC. Els més famosos són el que dedicà a Pedret (1907), a Sant Martí del Fenollar i Sant Miquel de la Seu (1909), a Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Santa Maria de Boí, Santa Maria d’Àneu i Sant Pere del Burgal (1910), i a Ginestarre de Cardós, Esterri de Cardós, Santa Eulàlia de Estahon, Santa Maria de Mur i Sant Pere d’Àger (1921). Aquests estudis de Pijoan sobre el romànic català mereixen una consideració especial, ja que formen part d’una línia d’investigació que no abandonà mai al llarg de tota la seva producció (vg. història de l’art).
El 1910 se li encomanà –a partir d’una proposta que feu ell mateix– d’organitzar l’Escuela Española para Estudios Arqueológicos e Históricos de Roma, dependent de la Junta para Ampliación de Estudios de Madrid i de l’IEC.
La seva marxa de Catalunya, que finalment prengué un to d’expatriació pràcticament definitiva ja que només retornà esporàdicament a Barcelona el 1928 i el 1946, ha estat explicada per diferents motius, entre els quals destaquen la seva rivalitat amb Josep Puig i Cadafalch, la disminució progressiva del seu paper en el si de l’Institut, la seva relació sentimental amb Teresa Mestres de Balaria i el desànim que li provocà la Setmana Tràgica del 1909.
El fracàs de l’experiència romana, a causa del migrat finançament donat per Madrid, feu que el 1913 Pijoan partís cap a Toronto. Des d’aleshores, visqué sobretot al Canadà, als Estats Units (Califòrnia, Chicago i Nova York) i a Suïssa. Durant la seva llarga estada de més de trenta anys al continent americà –on se’l conegué amicalment amb els sobrenoms de The Senator (al Canadà) i The Bishop (als EUA)–, professà en diverses universitats (Toronto, Los Angeles, Chicago), tot i que la seva activitat principal foren els estudis històrics vinculats a diferents iniciatives editorials.
El gruix de la seva obra la feu fora de Catalunya, per bé que li foren publicades a Barcelona, per l’editorial Salvat, les dues grans síntesis històriques més primerenques: Historia del Arte (1914-16) i Historia del mundo (1926-40), cada una en tres volums. De la primera se n’han arribat a fer moltes edicions, fins i tot una de nord-americana durant els anys trenta, An Outline of the History of Art, que anà seguida d’una nova edició en tres volums dins de la sèrie The University of Knowledge Wonder Books,iniciada el 1940, la qual constituí un gran èxit de vendes. La síntesi d’història mundial –que tingué posteriorment una edició abreujada i actualitzada, Breviario de la Història del mundo y de la Humanidad (1948)– anava adreçada especialment al públic hispanoamericà i ha estat considerada, per un estudiós modern com Xavier Barral, més original que l’anterior. Tanmateix, l’una i l’altra tenen una gran qualitat intel·lectual si es comparen amb altres obres similars del mateix període. L’esmentat X. Barral ha remarcat la modernitat de la preocupació enciclopèdica que Pijoan hi manifesta; mentre que A. Cirici i Pellicer ha parlat de la “universalitat d’esperit” que hi detecta (la qual el porta, per exemple, a una comprensió profunda de l’art indígena, del budisme i d’altres cultures no “occidentals”) i que valora com un dels aspectes més ambiciosos i nous no tan sols present en les obres esmentades sinó en el conjunt de la producció de Pijoan.
El seu projecte més ambiciós fou, però, la participació en la monumental Summa artis,publicada per l’editorial Espasa Calpe, de Madrid, ciutat on feu diferents estades relacionades amb la redacció d’aquesta monumental història universal de l’art. Redactà en solitari els 16 volums inicials de l’obra i una part substancial del volum XXIII, dedicat a l’art dels s. XIX i XX. La seva feina s’inicià els anys trenta (el primer volum sortí el 1931) i es perllongà fins a la seva mort, al principi dels anys seixanta (només s’interrompé durant la guerra civil i es reprengué el 1944). Malgrat que fins al volum VIII consta que es tracta d’una obra escrita conjuntament amb Manuel Bartolomé Cossío, tant Pijoan com els mateixos editors negaren tota intervenció d’aquest autor en el redactat de cap llibre. Sí que tingué, però (com ell mateix reconegué), la participació desinteressada de grans especialistes per a cada volum, cosa que no tan sols influí en el rigor de la informació donada, sinó també en el seu caràcter innovador. Pijoan recorregué al decisiu ajut del professor Alexander (per a l’art dels indis americans), de Breadsted i Chiera (per a l’art del Pròxim Orient), de Jean Capart i els seus ajudants Gilbert i Maketarian (per a l’art egipci), d’Henri Breuil (per a la prehistòria europea), de L. Curtius (per a l’art romà) i de Riefthal (per a l’art turc i de l’Iran), entre d’altres destacadíssims investigadors. Del conjunt de volums que redactà, el que més prestigi assolí fou el dedicat a l’art egipci, tot i que, segons l’autor, el millor era el que dedicà a l’art romànic (vol. IX).
La crítica més moderna, malgrat que ha reconegut un gran mèrit al conjunt de l’obra de Pijoan (especialment pel que té de visió veritablement universal), no ha deixat de fer-li retrets força seriosos. Així, A. Cirici li ha criticat la identificació entre les formes de vida i les de la cultura (quan sovint determinades formes culturals el que fan és amagar determinades realitats socials), la manca d’anàlisi formal i la seva impermeabilitat a l’art d’avantguarda europeu del s. XX. D’altres han arribat a impugnar la validesa de les síntesis universals redactades per una sola persona i han menystingut el mateix objectiu bàsic de la seva proposta historiogràfica. No obstant això, se li ha valorat també la manca de prejudicis a l’hora d’acceptar les hipòtesis més agosarades, cosa que segurament fou possible perquè no partí d’una teoria general preconcebuda que hagués d’aplicar a cada cas. Pijoan sempre es mantingué reticent a donar explicacions de caràcter teorètic: «Com a historiador m’haig d’atenir als resultats, més que a les teories», afirmà en la biografia que li dedicà Josep Pla. D’aquí la dificultat a l’hora d’esbrinar les possibles influències i els mestratges profunds que rebé en matèria d’història de l’art. Es pot constatar que en la seva obra més important, Pijoan utilitzà formulacions de Heinrich Wölfflin (com ara el concepte de barroc generalitzat), però hi preval un evident eclecticisme teòric. Modernament, X. Barral ha apuntat una possible influència de Josep Gudiol i Cunill i de Jean Auguste Brutails, però reduïda als seus treballs sobre el romànic català i encara segurament només com a punt de partida d’una elaboració molt personal.
Als anys trenta, Francesc Cambó li encarregà una síntesi sobre la pintura romànica que havia de ser el volum IV de la col·lecció “Monumenta Cathaloniae”, que a causa de la guerra civil i de la Segona Guerra Mundial no aparegué fins el 1948.La seva sistematització darrera la feu al vol. IX de Summa artis, on manifestà punyents divergències amb la teoria de Josep Puig i Cadafalch sobre la gènesi del romànic català, especialment pel que fa a la datació de certs monuments clau (com la portalada de Ripoll), que Pijoan creia que havia de ser més reculada, i a la consideració de l’anomenat estil llombard com a primer art romànic (ja que el considera una decoració de caràcter popular, folklòrica, d’origen molt antic, que arribà a perviure juntament amb un estil romànic més desenvolupat). Algunes d’aquestes crítiques, sobretot la relacionada amb les datacions, foren recollides en part per A. Cirici.
Pijoan assolí al llarg de la seva vida nombrosos càrrecs i mèrits: fou professor de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, membre corresponent de l’Institut Arqueològic Imperial de Berlín, de la Royal Canadian Institute, de la Hispanic Society of America, directiu de la Fundació Eck i assessor cultural de la Societat de Nacions. Pijoan defensà la necessitat de canvis socials i religiosos profunds, ja que políticament mantingué una actitud de caràcter socialitzant, i en matèria espiritual formà part dels quàquers (la Societat dels Amics), que tingueren un paper humanitari molt actiu durant la guerra civil i la immediata postguerra, especialment envers els refugiats republicans a l’Estat francès.
En la reconstrucció de la trajectòria vital i professional de Pijoan i del seu temps són importants alguns textos que ell mateix redactà, com ara els articles que publicà en els Quaderns de l’exili (Mèxic), i també l’aplec de treballs seus Obra catalana (1963) –on s’inclou la seva polèmica conferència “L’obra nova”, donada el 1928–, La lluita per la cultura (1968) i Política i cultura (1990). El mateix Pijoan parlà també d’un seguit d’escrits inèdits sobre la Lliga de Catalunya, el catalanisme i sobre diferents personalitats catalanes que foren considerats “impublicables” per la premsa de l’exili i que, posteriorment, lliurà a Jordi Rubió i Balaguer perquè els guardés.
Bibliografia
- Blasco i Bardas, A.M. (1992)
- Castellanos, J. (1978)
- Castellanos, J. (1990), p. 41-43
- Castellanos, J. (1998), p. 186-243
- Jardí, E. (1966), p. 19-74
- Molas Batllori, J. (1975), p. 56-60
- Pérez-Bastardas, A. (2003)
- Pla, J. (1968), p. 181-355.
- BARRAL, X.: Josep Pijoan. Del salvament del patrimoni artístic català a la història general de l’art, IEC, Barcelona 1999.
- BLASCO, A.M.: Joan Maragall i Josep Pijoan. Edició i estudi de l’epistolari, PAM, 1992.
- CIRICI I PELLICER, A.: “Art i història de la cultura”, Un segle de vida catalana, Alcides, vol. II, Barcelona 1961.
- JARDÍ, E.: Tres diguem-ne desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel, Selecta, Barcelona 1966.
- — Josep Pijoan i Soteras, Edicions del Nou Art-Thor, Barcelona 1983.
- PLA, J.: “Josep Pijoan”, Homenots (Quarta sèrie), Selecta, Barcelona 1958.
- — “Vida i miracles de Josep Pijoan”, Tres biografies. Maragall, Pijoan, Pujols, Obra completa,10, Destino, Barcelona 1968.