Vida i obra
De família modesta i orfe de pare des de petit, seguí estudis al seminari de Tarragona; a quinze anys treballava d’ebenista a Barcelona i, de nou a Tarragona, estudià magisteri. A Madrid (1865) estudià filosofia i lletres a la Universitat de Madrid. Aquí, s’involucrà en la revolta estudiantil de la Nit de sant Daniel (abril del 1865), i s’hagué d’exiliar i viatjà a Ginebra, París i Brussel·les, fins que s’establí a Marsella. Es dedicà a activitats tan diverses com a la traducció de novel·les al castellà i a l’ensenyament d’aquesta llengua, a l’arquitectura, a la corresponsalia de premsa i a la diplomàcia, però mantingué la dedicació a la literatura iniciada els anys de Tarragona, ara amb articles costumistes (1866-68) i amb articles sobre folklore a la Revue des Langues Romanes de Montpeller i col·laborant a la premsa de Marsella. Des d’aquesta ciutat envià els seus primers escrits, Quadros de costums marítimes, al diari tarragoní La Prensa.
Devers l’any 1869 i mitjançant Josep Yxart, emprengué el cicle narratiu dels Garrigas, donat a conèixer alguns anys després: La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Níobe (1889 [1890]). Aquestes novel·les, i una altra, Kildo, de la qual només es conserven esborranys (publicats el 1994), es proposaven de ser un «estudi del natural» de la societat contemporània (interessat a contrarestar l’arcadisme pairal i jocfloralesc, que considerava massa present en la literatura catalana), a través d’un estil marcat pels usos del costumisme i el tractament verista de la ficció, tot constituint un retaule social i històric en què l’experiència individual és reductible (a la manera romàntica) a la seva qualitat dramàtica i nihilista. La recepció pública en general fou positiva: la crítica aplaudí els encerts de l’enfocament realista, per bé que assenyalà inconsistències en el discurs narratiu.
Ja instal·lat a Barcelona, on pensava que podia consolidar la carrera d’escriptor, lliurà a l’empresa del Teatre Novetats tres comèdies de costums en prosa (Sogra i nora, 1890; La viudeta, 1891; La tia Tecleta, o Una senyora ressentida, 1892, estr. 1891) i un drama també en prosa (La Sirena, 1891; estr. 1892), que traspassaven a la societat urbana contemporània el focus d’atenció de les novel·les, amb una ambició semblant. L’escàs èxit que tingueren fou el motiu que no prosperés la representació d’altres obres que Pin tenia preparades (Poruga, 1892; L’àvia, anunciada el 1893) i que fins vint-i-cinc anys després no tornés a intentar, fugaçment, la presència en l’escena professional, amb les comèdies burgeses La baronessa, o bé Nau sense timó (1917) i Castell-florit (1921), o que no n’anunciés d’altres com L’enveja (1885; datada el 1918). El seu teatre representa, fonamentalment, la incorporació de la comèdia burgesa al teatre català, encerclat fins aleshores pel sainet, el drama històric i el drama rural.
Descartada ja els anys noranta la possibilitat de la professionalització literària, Pin treballà en un càrrec administratiu de les indústries Güell i engruixí els nuclis renaixentistes marginals o enfrontats als nous corrents ideològics i literaris dominants, amb presses de posició manifestades a través de la seva pertinença a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i l’Acadèmia de la Llengua Catalana, o directament a Sonets d’uns i altres (1904), Protesta contra les “Normes ortogràfiques” de l’Institut d’Estudis Catalans (1913) i, pòstumament, Comentaris sobre llibres i autors (1947), que traeixen també el pas del catalanisme (fou membre de la Lliga de Catalunya i de la Unió Catalanista) a un espanyolisme conservador plasmat ja al Libro de la patria. Coloquios sobre cosas y tierras de España (1923). Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1912) i a la de la Llengua Catalana (1917) i presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1917.
Simultàniament s’orientà cap a un diletantisme de viatger erudit i de bibliòfil, que desembocà en la publicació de Problemes d’escacs d’autors catalans contemporanis (1899), en Regles morals i de bona criança (1892), en la recopilació d’articles a Vària I (1903), Vària II (1905) i Orient. Vària III (1906), i en l’edició de deu volums d’una “Biblioteca d’Humanistes”, en què ell mateix traduí i prologà textos d’Erasme (Elogi de la follia, Col·loquis i el Llibre de civilitat pueril), Thomas More (Utopia), Joan Lluís Vives (Diàlegs), Antoni Agustí (Diàlegs de les armes i llinatges de la noblesa d’Espanya), Ricard de Bury (Philobiblon) i Maquiavel (El príncep i Comèdies i poemes) (1910-21).
El 1923 publicà la novel·la Alícia, premiada dos anys abans pel Centre de Lectura de Reus, que, amb el breu conte Lo miracle del Tallat (1898) completen la seva obra pròpiament narrativa. Se n’han editat unes Obres completes en dotze volums. (2002-07).
Bibliografia
- Domingo, J.M. (1996): Josep Pin i Soler i la novel·la, 1869-1892. El cicle dels Garriga. Barcelona, Curial / PAM.
- Domingo, J.M. (2002): “Personalització i causerie. Josep Pin i Soler, 1902-1906”, dins Pin i Soler, J.: Vària. Primera sèrie. Tarragona, Arola, p. 9-20.
- Domingo, J.M. (2003): “Josep Pin i Soler novel·lista. Les novel·les del cicle dels Garriga”, dins Pin i Soler, J.: La família dels Garrigas. Tarragona, Arola, p. 9-45.
- Domingo, J.M. (2008): “Pin i Soler, de la novel·la al teatre. A propòsit de Sogra i nora”, dins Cabré, R. i Domingo, J. M. (ed.): Josep Yxart i el teatre del seu temps. Lleida, Punctum & GELCC.
- Gallén, E. (2005): “Estudi introductori”, dins Pin i Soler, J.: Teatre. Tarragona, Arola, I, p. 9-36.
- Montoliu, M. de (1927): “Pin y Soler, novelista”, dins Discursos llegits en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en la solemnial recepció pública de D. Manuel de Montoliu. Barcelona, Impremta de la Casa de Caritat, p. 5-38.
- Roig, F. i Domingo, J.M. (ed.) (1994): Actes del Simposi Pin i Soler. Tarragona, 26-28 novembre 1992. Tarragona, Diputació de Tarragona / Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.
- Vidal i Alcover, J. (1981): “El teatre del novel·lista Josep Pin i Soler”. Treballs de la Secció de Filologia i Història Literària, II, p. 125-142.