Situació i presentació
El turó de Montpalau assoleix 270 m, però el territori és més aviat pla i la majoria dels cims de la serra de Montnegre s’alcen dins els termes de Tordera (N), Calella o Santa Susanna, llevat d’una petita franja entre Tordera i Calella, a llevant de Sant Cebrià de Vallalta (el coll dels Tres Termes, 376 m; l’alt de Llevant, 412 m, i el turó de la Punta de Garbí, 418 m). En el límit amb Santa Susanna hi ha una muntanyeta on s’aixeca el santuari de la Mare de Déu de Gràcia. El litoral, com a tot aquest sector, forma part d’una extensa platja arenosa; hi desemboquen, a més del torrent dels Frares, el de la Rasa i la riera de Pineda, les aigües de la qual davallen del massís de Montnegre i després de passar per Hortsavinyà i Sant Pere de Riu, del terme de Tordera, entra al de Pineda vorejant el castell de Montpalau.
Comprèn la vila de Pineda, cap municipal, els barris del Poblenou o Garbí (en els orígens un raval de Calella) i de les Creus i diverses urbanitzacions (Can Carreres, Can Cornet, Can Feliu de Merola, Can Morer i Santa Anna, entre d’altres). Travessa el terme de ponent a llevant la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera i paral·lelament, arran de mar, la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per la costa, barrera que separa artificialment el poble, on hi ha estació, de la seva façana marítima. Una pista arriba a Montpalau i continua vers Sant Pere de Riu (Tordera), on enllaça amb altres pistes forestals del massís de Montnegre.
La població i l’economia
El molí fariner de Can Marquès
© Alberto González Rovira
La població (pinedencs) ha experimentat un espectacular creixement demogràfic. Ja al segle XVIII, amb l’expansió dels conreus, les activitats marineres (Zamora parla de 100 homes matriculats a la marina, quatre vaixells per al comerç i 22 per a la pesca) i la fabricació de puntes (750 dones), el cens del 1718 (493 h) s’havia duplicat amb escreix el 1787 (1.163 h, amb 164 cases agrupades i 42 masies). Assolí un màxim el 1860 amb 1.858 h i s’estancà després (1.807 h), per prosseguir més endavant amb un augment lent (3.188 h el 1950). Des d’aleshores fins al 1979, el creixement fou important (3.718 h el 1960, 7.776 h el 1970, 11.837 h el 1979), per bé que el 1981 disminuí lleugerament (11.739 h). A partir d’aquesta data, però, ha continuat creixent progressivament: 16.317 el 1991, 21.074 h el 2001 i 24.702 h el 2005. Amb aquesta darrera xifra, la població ha esdevingut la tercera, en nombre d’habitants, de la comarca. En part, l’augment demogràfic de Pineda s’ha produït per la instal·lació de població del municipi veí de Calella dins dels seu terme, especialment al barri del Poblenou. A l’estiu, Pineda es veu desbordada per l’afluència de visitants, i la població flotant dels caps de setmana també marca un canvi important en l’aspecte de la vila.
Aspecte de Pineda de Mar
© CIC-Moià
A diferència de les poblacions veïnes, Pineda no ha tingut una intensa activitat comercial i marítima i, malgrat l’augment industrial i turístic dels darrers anys, conserva en certa manera el caràcter agrari. Els productes conreats són les hortalisses i la vinya, ara inclosa dins la zona de la denominació d’origen Alella, que s’ha recuperat després que desaparegués en la dècada de 1980. Cal destacar també la Cooperativa Agrícola del Maresme (1980). Amb la connexió a la xarxa d’aigües de la Tordera s’ha pal·liat el problema d’obtenció d’aigua provocat per la demanda urbanística i demogràfica i per una certa salinització del sòl a l’estiu. La tradicional activitat pesquera, que tingué una certa importància a partir del segle XVIII i configurà el barri de Mar (totalment integrat a la vila pel carrer de Mar), és només testimonial, tot i que encara hi ha una confraria de pescadors. Els precedents de la indústria es troben en la tradicional elaboració de puntes de coixí i espardenyes que ocupava la població obrera al principi del segle XX. La indústria s’inicià al terme a causa de la manca d’espai per a l’expansió de Calella (moltes fàbriques i molts hotels s’han instal·lat a Pineda per manca de sòl urbanitzable als termes veïns). Aquesta ha estat també la causa de la formació de la barriada del Poblenou, on es concentra el 40% de la població de Pineda. Les principals empreses són les dedicades a la indústria tèxtil (fabricació de gèneres de punt i acabaments i tenyits). Hi ha també un polígon industrial, situat als terrenys de l’antic Mas Roger.
Cal recordar que el renom de Pineda com a població d’estiueig es remunta al 1920, en esdevenir lloc de trobada de l’anomenat Grup de Sabadell (Joan Oliver, Francesc Trabal, etc.). A la tradicional funció de lloc d’estiueig, ben arrelada, especialment de població barcelonina, s’afegí a partir dels anys cinquanta el turisme internacional massificat, especialment alemany, anglès i holandès. L’oferta d’allotjaments turístics (hotels, càmpings i apartaments) ha estat, doncs, una prolongació, en part, de la de Calella, que ha facilitat que la construcció creixés notablement al final dels anys vuitanta. La temporada turística és curta, comença al maig i s’allarga fins a l’octubre, si bé es concentra als mesos de juliol i agost. Pel que fa als equipament esportius cal destacar el Club Nàutic Pineda de Mar, que tancà les seves portes al novembre del 2019 seguint la decisió dictada per la Demarcación de Costas de l’Estat del 2013. Pel que fa al comerç, els divendres se celebra mercat setmanal. Quant a l’ensenyament, la població disposa de diversos centres on s’imparteixen estudis fins al batxillerat i la formació professional de grau superior, a més d’un centre d’educació especial.
La vila de Pineda de Mar
Morfologia urbana
La vila de Pineda de Mar (25.931 h el 2008) es troba a 10 m d’altitud, prop de la mar, entre el torrent de la Rasa i la riera de Pineda, on hi ha el nucli vell, antigament anomenat la Boada, que conserva encara l’aspecte tradicional; cap a ponent del nucli hi ha un eixample amb sectors residencials i altres d’obrers. N’és el centre del nucli vell la plaça de Catalunya, on hi ha edificis dels segles XVIII i XIX i la casa de la vila (bastida modernament al solar de l’antic hostal); el carrer Major correspon al camí ral i conserva una creu de terme gòtica (segle XIV) al pati de Can Quintana. S’hi destaquen Ca l’Enric Benet, la Torre del Comte i Can Conill, amb finestrals gòtics; al carrer de Ciutadans, Ca l’Horta (amb un interessant finestral), i al carrer de Sant Antoni, una capelleta dedicada al sant. La plaça de les Mèlies forma un ample passeig amb pins, salzes i mèlies. Al Passeig Marítim, que enllaça amb el barri pescador (originat al segle XVIII, quan ja no hi havia perill corsari, i ara completament desfigurat), hi ha un singular bellaombra o ombú anomenat popularment l’Arbre Verd, exemplar únic al Maresme plantat per un americano fa més de 150 anys. També cal esmentar l’Escola Sant Jordi, edifici dissenyat pel taller d’arquitectura de Martorell, Bohigas i Mackay i considerat com una mostra arquitectònica del seu temps (1967).
L’església parroquial de Santa Maria de Pineda és esmentada per primera vegada el 1079, en l’acta de consagració pel bisbe de Girona Berenguer Guifre de Cerdanya (fou donada el 1246 al monestir de Sant Salvador de Breda i tingué com a sufragània la de Sant Pere de Riu, esmentada també com a Sant Pere de Pineda). L’edifici correspon en bona part al bastit al segle XVI (nau central), al qual s’afegiren dues naus laterals al segle XVIII i també el campanar vuitavat. La façana, barroca, té un esgrafiat de quadres, restaurat el 1988 segons els mateixos motlles de l’any 1948. L’artista gironí Domènec Fita s’ha encarregat d’elaborar diversos vitralls al·legòrics, entre els quals destaca el rosetó de la façana principal. A la llinda de la portalada (anterior a la façana) una inscripció en català recorda la terrible ràtzia de les galiotes turques de Dragut (1545), amb un gran nombre de morts i captius. Per això fou fortificada, encara que fou cremada durant la guerra del Francès, malmesa durant les guerres Carlines (el 1873) i encara el 1936 tornà a patir danys.
Davant l’església hi ha el basament i fust d’una altra creu de terme (era d’estil gòtic flamíger) i el Mas Coll (o Can Jalpí), una masia fortificada que ha estat rehabilitada i restaurada per a usos culturals. Documentada des del segle XIV, era propietat de la família Coll, qui tingueren (segles XV i XVI) la notaria del terme de Montpalau; s’emparentaren al segle XVIII amb els Jalpí d’Arenys de Munt.
La cultura i el folklore
En l’organització d’activitats culturals i d’esplai des dels anys trenta va ser capdavanter el Centre Cultural Recreatiu (1929). La vila disposa de biblioteca des del 1922. Els Cantaires de Pineda (fundats vers el 1930) organitzaven les caramelles; el 1973 es creà l’Orfeó Monteverdi, especialitzat en polifonia clàssica, i el 1990, a partir d’una escissió d’aquest, es fundà la Coral Pinetenca. El 1991 es va inaugurar la Fundació Pública Municipal Joan Josep Tharrats d’Art Gràfic, que recull un fons de 500 obres, tant del mateix Tharrats com de diversos artistes plàstics (J. Brossa, J. Guinovart, A. Clavé, A. Tàpies, J. Miró, J. Ponç, C. Fontserè, J.M. Subirachs, etc.); a més, té una biblioteca especialitzada en l’obra de Tharrats i en l’art gràfic en general. Entre els esports es destaca el bàsquet —la Unió Esportiva Pineda ha tingut un paper destacat en les primeres divisions d’aquesta especialitat—.
Els esdeveniments festius més importants són les festes de Sant Joan, coincidint amb aquesta diada al juny, i la festa major de Sant Joan Gros, el 29 d’agost. Antigament es ballava la dansa de Pineda el dia de Sant Antoni, al carrer homònim, i per Sant Pere al barri de Pescadors (també es ballava a Santa Susanna, Palafolls i Malgrat); així mateix, havia tingut tradició fins el 1870 el contrapàs de Pineda. Entre els mesos d’abril i maig té lloc la Fira de Primavera, a la tardor se celebra el Sarau, amb activitats juvenils, i a l’estiu hi ha una programació musical. El 2002 s’inaugurà la Fira de Teatre Amateur, de caràcter anual, celebrada pel juny.
Altres indrets del terme
Restes de l’aqüeducte romà a Pineda de Mar
© Fototeca.cat
Al turó de Montpalau es trobaren restes de ceràmica ibèrica molt fragmentada (segle III aC). Al vessant de ponent del turó de la Guàrdia, damunt la riera de Pineda i prop de Can Cua, hi ha les restes d’un aqüeducte d’època romana; conserva encara quatre arcs, consolidats. Testimoni de la construcció romana de la fi del segle III dC, F. Prat i Puig, que l’ha estudiat, suposa que s’originava més amunt de Can Bofill, tenia una llargada de 3,5 km, amb un desnivell de 40 m, i en el recorregut salvava quatre torrenteres per mitjà d’arcades; proveïa d’aigua una vil·la romana de la qual s’han trobat restes prop de Can Roig, on hi havia un estany per a regatge.
Vista de la capella de Sant Jaume
© Alberto González Rovira
Al terme hi ha diverses torres de defensa i guaita prop de la mar, com la torre de Sant Jaume (segle XVII), al Mas Castellar, o la torre de Merola, dins el conjunt arruïnat de Can Feliu de Merola. Altres masies destacables són Can Cànoves i Can Teixidor. Al cim del turó de Montpalau hi ha les ruïnes de l’antic castell i de la capella dedicada a sant Miquel. Dalt del puig de la Guàrdia s’aixeca el santuari de la Mare de Déu de Gràcia, bastit el 1751 i restaurat el 1946 i el 1981. Encara que el santuari pertany al terme municipal de Santa Susanna, és sufragani de Santa Maria de Pineda; s’hi celebrava un concorregut aplec el primer diumenge de maig. El darrer diumenge de maig se celebra l’aplec de Sant Jaume, a la capella prop de la font i masia fortificada de Sant Jaume. Altres capelles són la de Sant Rafael, al pla de Can Martorell, i la petita capella del Sant Crist de Balasc, a les hortes.
La història
Sembla que al segle IX Pineda pertanyia a la baronia del castell de Palafolls, però al segle XI s’incorporà a la jurisdicció senyorial del castell de Montpalau, documentada el 1082, ara dins el terme propi, que comprenia les parròquies d’Arenys, Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta, Hortsavinyà, Vallmanya i una gran part de Sant Pere de Riu i de Santa Maria de Pineda, a més de les cases aloeres de Canet, Manola, Camós i Pineda. Durant el segle XIII es formà el primer nucli de població sobre el camí ral (antiga via romana), els actuals carrers Major, de Ciutadans i de Sant Antoni i la plaça de Catalunya, que esdevingé centre de la cort i batllia del castell (batllia de Pineda); augmentaren les cases del veïnat al segle XV i també les masies esparses pel terme, però el nucli mercader de Calella adquirí més importància i hi passaren a residir el batlle i el jutge.El castell de Montpalau passà de les mans dels Sesagudes (segle XI) als vescomtes de Cabrera (1113); la castlania fou exercida fins a mitjan segle XIII per la família cognomenada Montpalau. La jurisdicció passà dels Cabrera als Montcada, comtes d’Aitona (1566), i als ducs de Medinaceli (1756), que en detingueren l’alta jurisdicció fins a l’abolició de les senyories.
Al final del segle XVIII, segons el viatger Zamora, Pineda tenia unes 350 cases. Pel que fa a l’economia, es produïen 9.000 cargues de vi i 7.000 quarteres de blat; hi havia una flota de quatre vaixells, un de 60 tones i 3 de quatre tones, a més de 22 barques de pesca; també es construïen vaixells i la matrícula de la localitat era de 100 homes; tenia telers de lli i es dedicaven a la confecció de puntes o randes 750 dones, amb un guany, l’any, de 27.357 lliures.