Fou proclamat rei per alguns senyors aquitans en oposició a Carles el Calb, el qual el seu pare volia afavorir. Estigué al costat del seu oncle Lotari, contra els altres dos oncles Lluís i Carles, a la batalla de Fontenoy (841), però Lotari l’abandonà quan els tres germans es posaren d’acord a Verdun (843). Poc després, Pipí, ajudat per Bernat de Septimània, es defensà a Tolosa contra els atacs de Carles el Calb fins a obligar-lo a retirar-se, tot i que Bernat havia caigut presoner i havia estat executat (844). El 845, pel tractat de Saint-Benoît-sur-Loire, Carles cedí a Pipí tot Aquitània llevat del Poitou, la Santogne i l’Angoumois, però reservant-se la senyoria superior sobre la resta. El mal govern dels ministres i la negligència de Pipí II donaren lloc a una revolta que permeté una nova intervenció de Carles el Calb (848), que desposseí aquell dels seus estats, els quals reprengué, però, el 850. S'alià amb els normands i amb els sarraïns per fer cara al seu oncle, i això desacontentà els seus súbdits, que l’abandonaren (852) i acceptaren novament la senyoria de Carles. Caigué en mans d’aquest, que el féu entrar com a monjo a Saint-Médard. Fugí del monestir i tornà a regnar del 853 al 855, i encara en altres avinenteses, fins el 865, que caigué de nou en poder de Carles, que el tancà a Senlis. Sota la seva senyoria, Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, el qual Pipí havia nomenat comte de Bordeus i duc d’Aquitània (845) i comte de Barcelona (847), s’apoderà per sorpresa d’Empúries i de Barcelona, on potser féu morir els seus comtes Sunyer i Sunifred (848), però acabà derrotat i ajusticiat (850).