Luigi Pirandello

(Agrigent, 28 de juny de 1867 — Roma, 10 de desembre de 1936)

Luigi Pirandello entre Josep M. de Sagarra i Josep Canals

© Fototeca.cat

Escriptor italià.

Estudià a les universitats de Palerm, Roma i Bonn, on es doctorà. Havent tornat a Roma, ensenyà estilística i literatura italiana (1897-1922) i muntà una companyia teatral pròpia. Fou premi Nobel l’any 1934. Entre les seves obres són remarcables l’assaig L’umorismo (1908), les novel·les L’esclusa (1894), Il fu Mattia Pascal (1904), I vecchi e i giovani (1913), Si gira... (1916), reimprès (1925) amb el títol de I quaderni di Serafino Gubbio operatore, Uno, nessuno e centomila (1927); les narracions breus recollides en Novelle per un anno (1922); els drames Pensaci Giacomino! (1916), Liolà (1916), Così è, se vi pare (1917), Il giuoco delle parti (1918), L’uomo, la bestia e la virtù (1919), La signora Morli, una e due (1920), Sei personaggi in cerca d’autore (1921), Enrico IV (1922), Questa sera si recita a soggetto (1930), Quando si è qualcuno (1933), i I giganti della montagna (1937, incompleta). El paper primordial de Pirandello en la cultura italiana i europea és el de dramaturg, si bé conreà diversos gèneres, com els ja esmentats, a més de la poesia. Cal remarcar, tanmateix, que a l’experiència teatral aportà la seva riquíssima activitat de narrador, que prepara i selecciona el seu original món dramàtic. Els seus inicis literaris procedeixen del realisme, però d’un realisme ja en crisi, del qual l’autor exalta els elements de dissolució: prevalença del punt de vista psicològic sobre el sociològic, disgregació irònica de la identitat individual, fins a assolir una complexa però disgregada visió del món. Pirandello en el teatre pretén de trencar l’espai escènic, porta el públic dins el mateix drama, fent-lo actuar de personatge, i atribueix als protagonistes una teatralitat de segon grau, fent-los interpretar tant per al públic extern a l’escenificació com per a l’intern. I precisament en aquesta doble ficció dramàtica es dóna, paradoxalment, l’alliberació catàrtica, l’expressió vehement d’una humanitat sincera.