i els Pirineus | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

els Pirineus

el Pirineu
Serralada
Catalunya
el Pirineu
El pic d’Aneto, al massís de la Maladeta, a la zona axial dels Pirineus
© Arxiu Fototeca.cat
Sistema orogràfic de la península Ibèrica que, estès des de la costa cantàbrica a la mediterrània, la solda amb el continent europeu.

Aquesta serralada resta enquadrada per dues àrees deprimides: la depressió de l’Ebre al Sud i la d’Aquitània al Nord; la seva llargada és d’uns 425 km i la seva amplada arriba als 150 km al N de Lleida, encara que en general no passa dels 100 km. Des del punt de vista geològic, la serralada pirinenca continua cap a la part meridional del Llenguadoc i la baixa Provença, a l’E, on hom observa una interferència dels plecs pirinencs i els de les parts externes dels Alps, i cap al País Basc i àrees de Cantàbria i N de Castella, a l’W. En direcció W-NW ocupa la plataforma Cantàbrica i el N de les costes gallegues, com ho ha confirmat la geofísica. D’aquesta manera, doncs, l’orogen pirinenc, en sentit geològic, abasta uns 1100 km, i és molt més llarg que en sentit geogràfic. L’àrea dels Pirineus no adquireix la seva individualitat fins al cicle alpí. Les grans unitats estructurals dels Pirineus poden agrupar-se en tres conjunts. El basament , que és constituït per terrenys del Precambrià i del Paleozoic, fins al Carbonífer superior (Preestefanià); en aquests terrenys, que han estat intensament deformats per efecte de l’orogènia herciniana, hom hi troba gran nombre de plutons de granitoids; els materials de l’Estefanià i del Permià, encara que no afectats per les estructures de plegament hercinianes, estan molt influïts pels esdeveniments del cicle hercinià. La cobertora , que és constituïda per terrenys mesozoics i terciaris afectats per les estructures de plegament del cicle alpí; normalment aquesta cobertora es presenta desenganxada i formant grans mantells de corriment. A l’últim, els terrenys postorogènics , que comprenen principalment el Neogen i el Quaternari i no estan afectats per les estructures de plegament alpí. Aquests tres conjunts tenen una distribució molt desigual en l’àmbit pirinenc, tot i que, en una primera aproximació, hom pot dir que a la zona central (zona axial) afloren materials del basament hercinià flanquejats per dues bandes de terrenys mesozoics i terciaris. A partir de la distribució cartogràfica dels materials, els Pirineus poden ésser dividits en cinc zones estructurals que de N a S són: l' avantpaís plegat N , constituït per materials del basament i de la cobertora poc deformats i coberts per terrenys postorogènics; i la zona nord-pirinenca , constituïda per materials mesozoics deformats i localment metamorfitzats on hi afloren roques del basament en els dits massissos nord-pirinencs; els encavalcaments són desplaçats cap al N; la zona axial , constituïda per materials de basament, limitats al N per la falla nord-pirinenca; no constitueix pròpiament una unitat estructural, sinó que és un conjunt de mantells d’encavalcament amb roques del basament, que presenten una estructura d’apilament antiformal (creuetes); la zona sud-pirinenca , constituïda per materials mesozoics i terciaris formant grans mantells de corriment desplaçats cap al S; l' avantpaís plegat S , constituït per materials de la conca de l’Ebre poc afectats pel plegament Alpí.

Els Pirineus, a la província d’Osca
© B. Llebaria
El Pirineu occidental és difícil d’integrar en aquesta divisió: d’W a E presenta un sector bascocantàbric amb les vergències cap al N i un sector central i oriental amb vergències cap al S, separats ambdós per la falla de Pamplona o falla d’Estella (Lizarra)-Belate.

El relleu dels Pirineus axials és originat per la superposició de diferents factors. El factor inicial és l’estructura geològica creada en el Terciari, caracteritzada pels mantells de corriment i per una erosió fluvial, molt important, de caràcter sincrònic. Posteriorment en el Miocè-Pliocè aparegué una tectònica distensiva important, que originà una sèrie de fosses tectòniques com la de l’Urgellet i la de la Cerdanya. Simultàniament es produí un fort encaixament de la xarxa fluvial. L’estadi que donà l’aspecte actual del modelatge dels Pirineus són les glaciacions quaternàries. En els Pirineus axials, principalment, s’originaren grans glaceres de muntanya, de tipus alpí, a les antigues valls ja formades: a les capçaleres modelaren circs glacials i excavaren i eixamplaren en les valls amb el típic perfil transversal en “U” conegut amb el nom d' obi glacial . Una de les formes d’erosió importants pel seu interès socioeconòmic són les cubetes de sobreexcavació , que actualment constitueixen els estanys pirinencs (cubeta d’Esterri d’Àneu). Actualment, al Pirineu Català, resten glaceres funcionals al massís de la Maladeta. A la zona sud-pirinenca (Prepirineus) predominen els relleus estructurals. Els rius encaixats sincrònicament a la formació d’aquests relleus han donat lloc a importants gorges o congosts (Terradets, Mont-rebei).

Congost de Mont-rebei
© C.I.C. - Moià
En zones on predominen els materials tous, principalment en grans sinclinals s’han format conques d’erosió, com ara la Conca de Tremp. Les altituds, que sobrepassen els 3 000 m al cor de la serralada (Vinhamala, 3 298 m; mont Perdut, 3 355; Aneto, 3 404; pica d’Estats, 3 143), davallen cap a l’Atlàntic (pic d’Ania, 2 504 m) i cap a la Mediterrània (Carlit, 2 915 m). Ací comencen, respectivament, els Pirineus Atlàntics i Mediterranis, que van perdent els caràcters d’alta muntanya. La compacitat dels Pirineus deriva de la manca de grans valls longitudinals que permetin, com als Alps, una població i una relació prou intensa per a habitar-hi ètnies senceres. Al contrari, les valls són transversals, buidades profundament per les glaceres de la base del Quaternari i pels rius actuals. Aquestes valls duen les influències marítimes fins a l’eix del sistema, on topen amb un murallam infranquejable a l’hivern i molt difícil a l’estiu: en tot el Pirineu Central, els passos amplis no solen baixar de 1 600 m (2 072 el port de la Bonaigua). Aquesta unitat morfològica dels Pirineus és modificada pel glacialisme quaternari, que, cobrint aproximadament el Pirineu Central, provocà una meteorització mecànica originadora de crestes estretes i destacades en contrast amb les valls, de parets verticals i fons planer, però amb una distribució desigual. Mentre les glaceres de circ (és a dir, prescindint de les llengües que seguien riu avall) es deturaven a uns 2 300 m d’altitud a la conca de l’Ebre, a la de la Garona davallaven fins a 1 500, i mentre al vessant mediterrani directe s’aturaven a 2 200 m, al vessant del golf de Biscaia arribaven a 1 400. Hom retroba aquests contrasts en el clima d’avui. Vora el golf de Biscaia, l’amplitud tèrmica anual no ultrapassa els 12°C; al Segre mitjà arriba a 21°C. Però, si les temperatures varien força regularment amb l’altitud malgrat les inversions freqüents de temperatura, les precipitacions varien de 2 227 mm a Burguete, vora la divisòria hidrogràfica de Navarra, a 1 306 mm a Lorda, al peu de muntanya del N, i a 469 a Castiello de Jaca, a la Depressió Prepirinenca del S, i de 1 404 mm a Sant Joan de Peu de Port, a la Baixa Navarra, a 827 mm a Montlluís, malgrat la seva alçada considerable.
Mapa geològic dels Pirineus
© fototeca.cat
Aquestes diferències es retroben en els rius, més cabalosos els de l’Atlàntic (Ador amb les Gaves, el Niva i el Saison, que hi aflueixen, o el Bidasoa, o l’Oria) que els mediterranis Aude, Aglí, Tet, Tec, Muga, Ter o Llobregat; i la Garona, amb l’Arieja i el Salat, és, a proporció de la conca, més cabalosa que l’Ebre, malgrat les aportacions de l’Aragó-Arga, el Gállego i el Segre-Cinca. Per la seva vegetació la serralada concorda bàsicament amb les muntanyes alpines d’Europa. Hom hi distingeix: estatge basal , mediterrani, només present als vessants meridional i oriental; estatge montà , eurosiberià, on dominen els boscs de fullatge caduc o, a les parts més seques i fredes, el pi roig; estatge subalpí , entre (1200) 1600 i 2300 m aproximadament, amb avet i, sobretot, amb pi negre; estatge alpí , dels prats naturals; i estatge nival , només present en alguns massissos del Pirineu Central. Sobretot en els nivells inferiors es manifesta una gran dissimetria entre el vessant septentrional, de caràcter atlàntic (roureda humida, fageda amb joliu i avetosa) i el vessant meridional, mediterrani i submediterrani (alzinar, roure valencià, roure martinenc i pi roig). Als extrems occidental i oriental, més humits per la proximitat de la mar, la dissimetria es perd i la vegetació del vessant septentrional s’estén més o menys plenament al vessant meridional. Si hom hi afegeix que el factor altitud estableix una barrera insalvable entre les conques de l’Ebre i la Garona i que aquesta barrera s’atenua al màxim vora mar, es comprèn que la humanització dels Pirineus no n'hagi assolit la unitat. Al contrari, l’oposició Atlàntic-Mediterrània del clima i la vegetació i l’oposició N-S del relleu han portat la gent de les altes valls a poblar, des de temps antics, les planes circumdants fins a esdevenir-ne uns simples annexos demogràfics i econòmics. Els estats moderns han augmentat aquestes diferències. El Pirineu Atlàntic, integrant del País Basc, és el sector més industrialitzat, d’una gran tradició metal·lúrgica. Comprèn les comarques de la conca de Lumbier-Aoiz, conca de Pamplona, conca del Bidasoa, Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa.
Tall en el seu estat actual i tall desplegat (reconstrucciço de les conques en el seu origen)
© fototeca.cat
Les veritables capitals ocupen una posició marginal (Pamplona) o ja són fora dels Pirineus (Donostia, Baiona). El Pirineu Central atlàntic, de parla gascona, és el país més forestal i ramader dels pirinencs, industrialitzat darrerament. Comprèn el Bearn, Bigorra, Comenge, Vall d’Aran, Coserans i País de Foix. Pau, Tarba i Sent Gaudenç en són mercats principals. El Pirineu Central mediterrani, que correspon als dialectes aragonès i català occidental, és el conjunt més inassequible i despoblat, d’economia ramadera i, avui, hidroelèctrica. Comprèn l’Alt Aragó, el Sobrarb, la Ribagorça, el Pallars, Andorra i l’Alt Urgell, amb els mercats de Jaca, Barbastre (extrapirinenc), Tremp i la Seu d’Urgell, amb el cas únic d’Andorra la Vella. Els Pirineus Mediterranis, corresponents al dialecte català oriental amb algun sector llenguadocià, d’economia agrícola més que ramadera, comprenen la Cerdanya, Capcir, el País de Salt, la Fenolleda, el Conflent, el Vallespir, el Ripollès i fragments del Solsonès, el Berguedà, la Garrotxa i l’Alt Empordà i, com a mercats principals, Puigcerdà, Prada, Berga i Figueres (ja a la plana).

Un factor contemporani ha estret els lligams entre els Pirineus i les planes circumdants fins a reconstruir en part la unitat que el despoblament impedeix: el turisme, l’estiueig i els esports d’hivern.

Esquema de l’evolució dels mantells i les conques
© fototeca.cat
El Pirineu català ocupa prop de la meitat del sistema muntanyenc: en longitud, 230 dels 440 km que hom li sol assignar; l’amplària, molt variable, és gairebé arreu més considerable que la del vessant occità, i vora la Mediterrània arriba a comprendre, fins a les Corberes, la totalitat de les serralades. La superfície és considerable, car ocupa uns 12 000 km 2 , el 29,7% del territori català: la regió de la Seu d’Urgell gairebé íntegra, la d’Andorra, la major part de la de Perpinyà i, a més, bona part del Berguedà i el Ripollès i fragments importants de la Noguera, el Solsonès, la Garrotxa i l’Alt Empordà. En la divisió tradicional dels Pirineus corresponen a Catalunya bona part del Pirineu central i gairebé tot l’oriental. La separació entre ambdós sectors és donada tant pel criteri hidrogràfic (la vall del Segre) com pel geomorfològic, ja que el Pirineu Central es caracteritza pel fet d’ésser format per mantells que arriben més al S (Gavarnia, Mont-sec) mentre que al Pirineu Oriental els mantells resten més al N (Pedraforca, Cadí, etc). De la divisió de cinc zones estructurals de N a S abans esmentada, el Pirineu català respon a la següent descripció: la zona d’avantpaís plegat N no tindria representació: la zona nord-pirinenca (Prepirineus septentrionals) seria present a les Corberes; la zona axial seria la disposada des de la capçalera de l’Éssera fins al cap de Creus, amb les alçades màximes dels Països Catalans, com l’Aneto (3 404 m) i d’altres massissos destacables, com el de Pocets (3 367 m), a ponent, i els de Besiberri (amb el pic de Comaloforno (3030 m), el de Peguera (2 982 m), la pica d’Estats (3 143 m), coma Pedrosa (2 946 m), el Carlit (2 915 m), el Puigmal (2 913 m) i el Canigó (2 784 m); i la zona sud-pirinenca (Prepirineus meridionals), d’estructura geològica més complexa, on hi ha les Serres Interiors (les més pròximes a la zona axial), de les que destaquen, a ponent, el massís del Turbó (2 492 m), al Pirineu Central, el Boumort (2076 m), al Pirineu Oriental, Port del Comte (2 332 m), Cadí (2 642 m), el Pedraforca (2 497 m), Coma Negra (1 558 m), el Castell de Grillera (1060 m), i les Serres Exteriors , on destaca la Serra de Mont-sec, amb el pic de Sant Alís (1 688 m). La història geològica del Pirineu Català es remunta a la deposició de materials mesozoics davant d’un sòcol hercinià, fa uns 248 milions d’anys. Les conques de sedimentació eren situades més al N que no ho són ara, ja que, probablement, existia un massís emergit en l’actual conca de l’Ebre. Com a resultat d’un xoc de les plaques ibèrica i europea, segons tectònica de plaques , es produí una compressió que originà el desplaçament de les conques en forma de mantells de corriment cap al N, i, principalment, cap al S. Els primers a desplaçar-se foren els mantells que tenien Cretaci Inferior (el Pedraforca superior, Bóixols, etc), després els que tenien Cretaci Superior (el Pedraforca inferior, el Mont-sec, etc), i després els de sèrie eocena (mantell del Cadí). A mesura que s’anaven desplaçant els mantells, es crearen davant seu noves conques que s’ompliren amb materials provinents de l’erosió dels mantells. A causa del pes d’aquestes unitats al·lòctones, s’anà enfonsant cap al N la depressió de l’Ebre, tot omplint-se amb gran quantitat de conglomerats provinents dels relleus que originaven els mantells, que, un cop s’aturà el desplaçament dels encavalcaments, arribaren a fossilitzar-se. Una etapa distensiva en el Neogen originà l’enfonsament de cubetes que s’ompliren de materials ben recents. El modelat glacial en el Quaternari li donà una fisonomia que s’assembla molt a la de l’estat actual. Aquesta acció glacial eixamplà les valls, els donà un perfil longitudinal discontinu, amb valls afluents suspeses damunt la vall col·lectora, deixà bons tons de sòls àcids molt aptes per a prats, i deixà com a record centenars d’estanys en el fons de petites conques lacustres, sovint comunicades o almenys agrupades, disposició que ha facilitat llur captura fluvial, espontània o no. Hom assisteix avui a la humanització creixent dels Pirineus, cosa que constitueix una etapa geogràfica molt diferenciada dels temps terciaris dels quals geològicament forma part. El paper fisiogràfic fonamental és el dels rius i per això cal observar la disposició de les valls: de S a N l’Arieja, els afluents arenosos de la Garona, l’Aude i el ventall de rius meridionals (N-S): l’Éssera, la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre amb la Valira, el Llobregat, el Ter; E-W els afluents consegüents dels rius esmentats, i, a més, capçaleres de la Garona i el Segre, part de les del Llobregat i el Ter, i a més els llevantins: la Muga, el Tec, la Tet i l’Aglí.
Un dels cims culminants dels Pirineus axials és la pica d’Estats (3.143 m)
© Arxiu Fototeca.cat
Aquests darrers, fora de la Tet, constitueixen, però, valls perifèriques i no intrapirinenques, gairebé totes orientades perpendicularment. L’home ha incidit modernament en aquestes valls, quan li ho han permès els mitjans tècnics: la proliferació d’edificacions, no sempre respectuoses amb el paisatge, l’esforç per conservar la neu, que quan mancava d’interès esportiu hom procurava fondre, les vies de comunicació, que han comportat foradades revolucionadores de les distàncies, i, sobretot, les grans obres hidroelèctriques amb connexions artificials de conques i possible dessecament d’estanys, justifiquen la consideració d’una era humanitzada del sistema orogràfic.

Col·laboració: 
JRe / AlMa / JVeM
Llegir més...