Fill i deixeble de Nicola Pisano, treballà com a col·laborador seu en la trona de la catedral de Siena (1265-69) i en la Fontana Maggiore de Perusa (1278). Entre el 1284 i el 1296 dirigí les obres de la catedral de Siena i, a partir del 1299, començà les del baptisteri de Pisa, on realitzà també les escultures a l’exterior del segon pis, conservades fragmentàriament al Museo dell’Opera del Duomo. El 1301 acabà el púlpit de Sant’ Andrea, a Pistoia, i entre el 1302 i el 1310 féu el de la catedral de Pisa, les escultures dels quals assenyalen el punt més alt del misticisme i l’ardor ascètic de l’època; el moviment dels cossos, extremament estilitzats, la intensitat dramàtica de les actituds i l’expressió enèrgica dels rostres són característiques definitòries del seu estil, molt lligat a l’expressionisme del gòtic francès, palès també en les nombroses versions que realitzà de la Mare de Déu amb l’Infant (Museo dell’Opera del Duomo, Pisa; Collegiata de Prato i Cappella Scrovegni, ambdues a Pàdua).
Trona de la catedral de Pisa (1302-10), de Giovanni Pisano
© Fototeca.cat
Escultor i arquitecte italià.