i Josep Pla i Narbona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Josep Pla i Narbona

Disseny i arts gràfiques    Escultura
dibuix dib, gravat grav i escultura escult
Dibuixant, gravador i escultor.
Barcelona, 1928

Conegut com a Pla-Narbona. Format a l’escola d’Arts i Oficis de Barcelona (1945-48) i amb Ricard Fàbregas. S'ha dedicat professionalment al disseny gràfic. Treballà a París (1956-58). En tornar aprengué les tècniques del gravat al Conservatori de les Arts del Llibre i amb Jaume Coscolla i Maria Josepa Colom. Fou professor de l’Escola Massana i president de Grafistes Agrupació FAD (1961). Amplià estudis de tipografia a Zuric (1962). El 1964 esdevingué president per a l’Estat espanyol de l’Alliance Graphique Internationale. Ha obtingut diversos premis i ha concorregut a exposicions a Nova York, Varsòvia, Frankfurt, Punta del Este, Girona, Manresa, Brno, Amsterdam, Stuttgart, Londres, Lausana, Jerusalem i Milà. Individualment ha exposat a Barcelona (1961, 1975 i 1977), Zuric (1964), Nova York (1969), l’Haia (1972) i Chicago (1972). Té obres al Baltimore Museum of Art, al Muzeum Narodwe de Varsòvia i al Museum of Modern Art de Nova York. Fundà i dirigí la revista Azimut (1966) i ha publicat diversos treballs tècnics i teòrics. Ha il·lustrat, entre altres, obres d’Espriu, Foix, Sarsanedas, Felip Cid, Michaux, Argenté, Cela i Dámaso Alonso, i féu l’escenografia de Les Mosques de Sartre. Guanyà el premi Ynglada-Guillot de Barcelona (1977). La seva obra és fruit d’un absolut domini del dibuix. Influït al principi pel virtuosisme de Hans Erni (murals per a la Casa Carlo Erba de Barcelona, 1961), evolucionà al marge de les modes i sense contacte amb marxants dins una concepció manierista de l’art, mai però patètica. En 1964-66 es desenvolupà la seva primera etapa plenament personal, en què les seves figures esdevenen ja fantàstiques. En l’etapa següent (1967-69) la figura es deforma i es fragmenta, l’erotisme és més patent i la composició s’abarroca (sèrie Triumfalismes, 1969). Uns nous elements bàsics apareixen a continuació: les parets, que compartimenten, comuniquen o incomuniquen els seus éssers fantàstics i monstruosos (sèrie Crítica de la hipocresia, 1972). És en aquest moment quan les figures es fonen amb el paisatge (Paisatges antropomòrfics, 1972) i inicia paral·lelament la seva activitat com a escultor, on pot corporificar el seu antic tema de la màscara.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...