i el Pla de Santa Maria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

el Pla de Santa Maria

Sinònimel Pla de Cabra, SinònimSanta Maria del Pla, SinònimSant Ramon del Pla
Sinònimel Pla de Cabra, SinònimSanta Maria del Pla, SinònimSant Ramon del Pla
L’església romànica de Sant Ramon, al Pla de Santa Maria
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Camp.
Població: 
2.309 h
[2009]
Extensió: 
35 km2

Situació i presentació

El terme municipal del Pla de Santa Maria, dit tradicionalment el Pla de Cabra, és situat al sector septentrional de la comarca, a les terres ja planes esteses al peu de les serres Carbonària i de Comaverd, a migdia del Coll Roig; les aigües van en la seva majoria al torrent de la Fonollosa, afluent del Francolí per l’esquerra. Limita amb els municipis de Cabra del Camp (N), Figuerola del Camp (W), Valls (SW), Alió (S), Vila-rodona (SE), Aiguamúrcia i el Pont d’Armentera (E). La via de comunicació principal és la C-37 de Valls al Pont d’Armentera i des del mateix nucli del Pla de Santa Maria surt una carretera local vers Cabra del Camp i Sarral, ja dins la Conca de Barberà, pel Coll Roig. Travessa el terme de SE a NW l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que passa a llevant de la vila, únic nucli de població agrupada del municipi. Aquesta via té una sortida en la població que ha potenciat la creació de noves indústries.

La població i l’economia

La població (planencs) constava de 37 focs el 1339, xifra sorprenentment baixa, ja que el 1358 se n'hi atribueixen 107, 93 el 1365, 58 el 1392 i el 1407, 59 el 1399, 40 el 1413 i el 1457, 53, un d’ells de capellà, el 1553 i 42 el 1563. El 1708 tenia 135 cases i 583 h; el 1763 eren 196 veïns; el 1773 hi havia 225 cases que tributaven i dues d’exemptes, i el 1787 tenia 1 870 h. Al segle XIX la població oscil·là entre un i dos milers d’habitants, amb un màxim històric de 2 137 h el 1860. El 1930 hi havia 1 924 h, però, després de la Guerra Civil Espanyola hi hagué un descens demogràfic esmorteït fins el 1981 (1 461 h). Des d’aleshores la tendència es capgirà i el 2005 es comptabilitzaren 1 903 h.

La instal·lació des del 1970 de diverses indústries al municipi ha fet esdevenir mixta l’economia dels seus habitants, els quals solen treballar mitja jornada en les indústries i mitja jornada al camp. Fins fa pocs anys era, doncs, un municipi eminentment agrícola. Els conreus són gairebé en la seva totalitat de secà i les terres, més aviat primes, fan que hi creixin bé els cereals d’hivern, que aprofiten les pluges, no gaire abundants a la comarca. Només els anys immediats a la fil·loxera la vinya desplaçà els cereals i passà a ocupar el primer lloc, però després dels anys d’eufòria tornà a restar reduïda al segon lloc, mentre que els cereals n'ocupaven el capdavanter. El cereal més conreat és l’ordi. Els ametllers ocupen un lloc important des que ajudaren l’agricultura a recuperar-se després de la fil·loxera. Han anat substituint vinyes i cereals, i juntament amb l’avellaner, representen la part més important de la producció. També hi ha oliveres situades al voltant dels camps. Els garrofers que hi havia desaparegueren amb les glaçades del 1956. El terreny no és pas gaire productiu, però com que gairebé tot és pla deixa poc espai a les terres incultes. Predominen els pagesos que conreen les terres pròpies, però també hi ha parceria (l’amo sol rebre la cinquena o sisena part dels fruits). Les explotacions ramaderes ocupen també una bona part de l’economia. Hi ha un predomini de l’aviram, seguit en importància pel bestiar oví i porcí. A la vila es fa també mel. Entre les indústries instal·lades al terme es destaquen les de plàstics i de cosmètics, però també n'hi ha d’altres sectors com ara els mobles i els bastiments metàl·lics.

Al Pla de Santa Maria hi ha mercat setmanal i és tradicional la Fira de Tardor (a l’octubre), de caràcter agroalimentari i ramader, i també de maquinària d’aquest sector.

La vila del Pla de Santa Maria

La vila del Pla de Santa Maria o de Cabra s’alça a 381 m d’altitud, al sector nord-oest del terme, formada per un conjunt de places i carrers continuats per alguns ravals. Al raval de Sant Ramon hi ha la magnífica església de Sant Ramon, un dels exemplars romànics més interessants de la comarca, ja als afores (inicialment dedicada a Santa Maria, a mitjan segle XIX tenia encara l’advocació a la Mare de Déu del Roser i al començament del segle XX era ja dedicada a sant Ramon de Penyafort). Fou molt probablement construïda al començament del segle XIII amb la mateixa estructura actual d’una nau, absis semicircular i ampli transsepte. La volta és apuntada i damunt el creuer s’aixeca un cimbori vuitavat; tot l’edifici és obrat amb un magnífic aparell de carreus ben escairats. Durant les disputes per la construcció de la nova església al segle XVIII, part de l’edifici, el cimbori i trossos de l’absis foren enderrocats i, en ser parades les obres per una part del poble, el recinte del temple fou destinat a representacions teatrals. A la fi del segle XVIII i també el 1986 foren reconstruïdes les parts malmeses. De l’edifici cal destacar la portalada romànica, bellament esculpida, amb vuit columnes per banda —amb capitells ornamentats— que sostenen les arquivoltes. El timpà és llis, però a la llinda hi ha la Mare de Déu i l’Infant amb els Reis d’Orient a l’esquerra i l’Anunciació a la dreta. Té també una notable rosassa a la façana de ponent.

L’actual església parroquial de Santa Maria fou bastida a la fi del segle XVIII i és així mateix un notable exemplar d’època barroca. La façana és decorada amb una gran portalada flanquejada per grans columnes que aguanten un arc obert sota la rosassa; el timpà de la porta és decorat i un gran campanar de planta quadrada i torrassa octagonal amb balustres, inacabada, s’aixeca a la seva part dreta; l’interior és de tres naus, transsepte i voltes de llunetes, coronat per una gran cúpula. La Cooperativa Agrària es fundà el 1910. A la vila hi ha diverses associacions dedicades a promoure les activitats lúdiques, culturals i esportives, entre les quals cal destacar el Col·lectiu 1714. Hom disposa d’una biblioteca i un teatre al Centre Parroquial.

La festa major se celebra a l’estiu (15 d’agost), igual que la festa votiva de la Mare de Déu de les Neus (5 d’agost). A l’hivern se celebra la festa dedicada a sant Ramon de Penyafort (7 de gener).

Al NW de la vila, sobre un tossal, es conserven les ruïnes del santuari de Sant Ramon de Penyafort.

La història

El Pla de Santa Maria o el Pla de Cabra formà part originàriament del terme del castell de Cabra i era poblada ja a mitjan segle XII, en què ja existia l’església de Santa Maria, motiu pel qual el poble fou anomenat també Santa Maria del Pla, tot i que el 1178 ja rebia el nom del Pla de Cabra. Aquest nom, en una o altra de les variants, acabà imposant-se a l’oficial de Vilalba. El rei Alfons I, d’acord amb l’arquebisbe Guillem de Torroja, donà el 25 de gener de 1173 a Berenguer de Vilafranca “locum illum Santae Mariae” perquè hi fundés i repoblés el poble en feu de l’església de Tarragona. Sembla que, a més, Berenguer de Vilafranca depenia en certa manera de Guerau Alemany i de Ponç de Timor. La butlla del 1194 esmentava ja la seva església com a dependent del canonge obrer.

La construcció de l’església romànica a la fi del segle XII (encara que potser fou refeta al segle XIII) demostra que el poble va conèixer un important creixement. Al segle XIII va tenir diverses topades per problemes d’aigua amb Valls, topades que arribaren fins a una batalla campal i a les quals posaren fi unes ordinacions redactades per l’arquebisbe Pere d’Albalat el 1240. El 1254 l’arquebisbe Benet de Rocabertí marcà els límits del terme, i el mateix any l’arquebisbe i el paborde Arnau Gibot concediren una devesa als veïns de la vila.

El 1264 Bertran de Vilafranca cedia a la mitra el lloc i el terme del Pla, que passà a ser a partir d’aleshores una senyoria compartida entre l’arquebisbe i el rei. Cadascun dels dos senyors nomenava un batlle, que de manera conjunta administraven la jurisdicció, situació que es mantingué fins el 1391, quan l’arquebisbe Ènnec de Vallterra comprà a Joan I tots els drets senyorials que la monarquia tenia al Pla, malgrat ser el seu terme un dels llocs de caça predilectes del rei. El delme era del paborde fins que el 1334 passà al sagristà major, a qui ja el 1292 l’arquebisbe havia cedit algunes rendes, i el 1410 passaren, en extingir-se la pabordia, a l’ardiaca de Sant Llorenç, les rendes que aquella dignitat hi tenia.

El Pla, on al segle XIV ja es documenten jueus i sarraïns, fou un dels membres més actius de la Comuna. Fou també la primera vila del Camp que protestà el 1305 pel repartiment ordenat per l’arquebisbe Rodrigo Tello per a finançar les obres de fortificació de Tarragona; oposició que aplegà els diversos pobles de la comarca i de la qual sorgí la Comuna. El 1391 va ser atacat el call local i per aquest motiu la vila va haver de comprar el perdó reial el 1393. El 1399 obtingué de l’arquebisbe una llicència per a obrir la carnisseria a la plaça i el 1401, el dret de mesures pròpies per al gra, l’oli i el vi. L’economia del poble es degué mantenir en alça, ja que el 1417 es construí un retaule nou.

El 1442 els homes del Pla tingueren disputes pels límits municipals amb Santes Creus, fins que la reina Maria imposà una concòrdia arbitrada. Durant la guerra civil catalana, tot i que el seu senyor, l’arquebisbe Pero de Urrea, es decantà al costat del rei, el Pla es mantingué al servei de la Generalitat, posà els seus homes en peu de guerra el 1462 i, malgrat les protestes del capítol, les autoritats de la terra s’empararen de les rendes que l’arquebisbe tenia al terme. El 1467 el mateix Pero de Urrea unificà els delmes del Pla que afectaven el blat, la verema, la carn, les olives, les faves, els llegums i el cànem, que sembla que eren les principals produccions que s’obtenien al terme.

Durant la guerra dels Segadors es mostrà en un primer moment fidel als castellans, a qui els veïns anaren a cercar a Tarragona per degollar els francesos que hi havia com a guarnició al poble; mentre ho feien cridaven “Visca Espanya” i feien altres mostres d’afecte al rei castellà. En canvi, el 1642 el marquès d’Hinojosa, cap d’una columna castellana, sorprengué i derrotà vora el Pla un escamot francès; els veïns del Pla, atemorits, es tancaren a l’església, que Hinojosa féu assetjar. Mentre es tractava la rendició, un tret escapat del fusell d’un dels refugiats a l’interior del temple ferí un oficial castellà. Hinojosa aleshores reclamà la rendició immediata, que li fou negada, fet que provocà l’assalt de l’església i que es degollessin els seus 40 defensors (perdonà la vida a les dones i els nens); va permetre a les seves tropes el saqueig i l’incendi, primer del temple i després de les cases, del raval del poble. Al començament del segle XX els veïns del Pla recordaven encara els noms dels 40 homes que Hinojosa havia fet degollar.

El 1794 en la proposta per a dividir el corregiment de Tarragona en 20 cantons se li atorgava la capitalitat d’un d’aquests. El 1795 se li reclamaren 32 homes per a enviar a la Guerra Gran.

Des del 1808 el seu sometent participà activament en les campanyes contra els francesos. Al començament del mes de juny s’hi produí un aldarull popular amb incendis, assassinats i robatoris, els responsables del qual foren durament castigats. El 1809 restava sota el control de Reding, que en fou foragitat per Saint-Cyr, que hi instal·là la divisió de Pino. El 1810 hi tornaren a entrar els francesos, que s’hi mantingueren fins al gener del 1811. El 1812 fou ocupat pel baró d’Eroles. Francesc Balcells, del Pla, fou membre tant de la junta corregimental espanyola com de l’afrancesada. En les eleccions d’abril del 1869 hi guanyaren els republicans. A mitjan segle XIX disposava de presó i escola. Tenia una fàbrica d’aiguardent i produïa essencialment cereals, vi, oli i avellanes, i completava la seva economia la criança de bestiar oví dedicat a la producció de llana.

Col·laboració: 
JoCar
Llegir més...