Oberta a una façana marítima d’uns 70 km entre la serra d’Irta i la d’Almenara, arriba per l’interior a Talaies d’Alcalà, la rambla de la Viuda (afluent del Millars per l’esquerra) i la serra d’Espadà. Les terres perifèriques apareixen fragmentades en contrades i rodalies, que fan de transició a les comarques circumdants. Així, la serralada del Desert de les Palmes presenta alguns caràcters del Baix Maestrat; el pla de l’Arc, de l’Alt Maestrat i l’Alcalatén; la serra d’Espadà, que accidenta la rodalia d’Onda i la vall d’Artana, de l’Alt Millars i l’Alt Palància. Només amb el Camp de Morvedre la divisòria fisiogràfica, tènue, no ha originat una contrada intermèdia.
La Plana estricta consta essencialment de la costa i la conca baixa del Millars, que, en terraplenar d’al·luvions el seu delta, trencaria la continuïtat del litoral si no hi hagués, especialment al sud, una munió de marjals —la marjaleria— que prolonguen el paisatge semiaquàtic, avui dissimulat pels regatges.
És tradicional la divisió de la Plana en tres subcomarques: la Plana dellà el Millars, o de Dalt, centrada a Castelló, la capital regional, que, amb la serralada del Desert de les Palmes i el pla de l’Arc, constitueix l’actual Plana Alta; la Plana deçà el Millars, que comprèn la Plana central, centrada a Borriana i amb el centre industrial de Vila-real, i la Plana deçà Uixó, que té com a nucli la Vall d’Uixó. La Plana deçà el Millars constitueix, amb els vessants marítims de la serra d’Espadà, l’actual Plana Baixa, amb Borriana per capital.