Situació i presentació
El municipi pertangué a la comarca de la Noguera fins a la creació del Pla d’Urgell, com a unitat administrativa. El terme del Poal confronta a tramuntana amb Linyola i amb Bellvís, terme amb el qual limita també a ponent. A migdia termeneja amb els municipis del Palau d’Anglesola i Vila-sana, amb el qual també termeneja a llevant. Segons la tradició antiga, el topònim el Poal vol dir “terra de pous”. Les filtracions del Riu Corb originen vetes fluvials subterrànies que faciliten l’excavació de pous, alguns dels quals resten encara avui als afores del poble, tot i que des de la construcció del canal d’Urgell són tapats.
L’únic nucli de població agrupada del terme és el Poal. Dins la reduïda extensió del terme trobem les partides de l’Escarabat, els Fondos, l’Estrella, Rubinat i la Mallola. Per la part de llevant passa la carretera local de Mollerussa a Bellcaire d’Urgell, on es pot enllaçar amb la de Tàrrega a Balaguer. Del cap de municipi també parteixen un seguit de camins veïnals vers els pobles propers: Bellvís, Linyola i Vila-sana.
La població i l’economia
El cens de població més antic de què es disposa és el del 1378, que donà 7 focs per al Poal. En el del 1718 figuraven 918 h, i en el del 1787, 853 h. Ja avançat el segle XIX els habitants havien disminuït considerablement (200 h el 1830 i 110 h el 1842). Els censos del 1860 i del 1900 són englobats amb el de Bellvís, ja que formava part d’aquest municipi. En el primer cens de després de la independència municipal, del 1930, constaven 659 h; des d’aleshores el creixement fou ininterromput fins el 1970 (768 h el 1950, 814 h el 1960 i 748 h l’any esmentat). Les darreres xifres de població mostren una tendència a la pèrdua d’habitants: 689 h el 1981, 646 h el 1991 i 612 el 1999. El 2005, però, el Poal registrà un creixement demogràfic positiu (657 h).
Al terme, eminentment agrari hi predomina el conreu de fruiters i de cereals (blat de moro i alfals). La major part de les terres conreades del municipi són regades pel Canal Auxiliar d’Urgell. La ramaderia complementa l’agricultura, i està representada per la cria d’aviram i de bestiar porcí. A més, hi ha cunicultura.
El poble del Poal
El poble del Poal (216 m) és al sector de l’esquerra del Riu Corb, a llevant de Bellvís. L’església parroquial és dedicada a la Degollació de Sant Joan. Va ser construïda per iniciativa de Francesc Desvalls i d’Alegre, senyor i marquès del Poal, com ho commemora una làpida que s’hi conserva segons la qual, a més de bastir l’església, edificà aquell monument per a si mateix, per a la seva esposa Manuela d’Ardena i per als seus; l’obra s’acabà cap al 1776. Consta d’una nau ben ampla a ambdós costats de la qual s’obren capelles laterals per arcs de mig punt; molt clara, la nau és il·luminada per uns ulls de bou superiors. La coberta de canó, reforçada per uns arcs torals, és moderna, però s’adapta força bé a l’estètica de l’edifici. L’església té com a sufragània la dels Arcs. El casal dels senyors del Poal és conegut avui com a Cal Castell. És un noble edifici bastit amb carreus escairats i portal adovellat. Els interiors, sobretot, han estat força desfigurats. A l’angle entre dues façanes hi ha l’escut del llinatge, datat el 1763. Altres cases antigues al poble són Cal Puig i Cal Francès.
El Poal celebra la festa major el 29 d’agost, per Sant Joan, i el segon diumenge de maig, festa major petita del Roser de Maig. Una altra tradició d’aquest poble és la caminada matutina que els seus veïns fan, el primer de maig, per la festa de la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís.
Els vestigis més antics del lloc es troben en un seguit de tossals allargassats a uns 300 m del poble, en el camí de Vila-sana a la Novella Alta, a l’antiga partida de Sarsènit, o Xarsènit. L’arqueòleg Emili Junyent hi ha excavat un poblat hallstàttic fortificat, a uns 3 m de profunditat, els habitatges del qual sembla que foren destruïts per un incendi. De restes romanes, també se’n troben a la rodalia del Poal: a les Novelles, a la Pedrissa, etc.
La història
Com la seva rodalia, el lloc del Poal fou repoblat pels templers, per bé que aquests pertanyien a la zona d’atracció del comtat d’Urgell, com s’aprecia en un instrument del 1090 signat pels comtes Ermengol V i Adelaida, uns 20 anys abans de la conquesta definitiva de l’indret. En la reclamació que feu Ermengol X, el 1307, de la jurisdicció de diversos llocs, el Poal hi era inclòs. L’església parroquial ja a mitjan segle XIX pertanyia a Santa Maria Major de Balaguer. A la segona meitat del segle XIV la senyoria del Poal pertanyia a Bertran Desvalls, de Lleida, que posseïa també els castells de Gimenells i de Baells, la família del qual era oriünda de Valls. Un segon Bertran Desvalls, senyor del Poal, el 1458 era paer en cap; aquest mateix any es distingí en un torneig que se celebrà al Reng de Junyer a Lleida en acudir-hi Joan II a jurar els privilegis de la ciutat. El 1497 la senyoria pertanyia al també paer en cap Lluís Desvalls. El 1666 nasqué al Poal Antoni Desvalls i de Vergós, que el 1725 obtingué el títol pòstum —sembla que de Carles VI— de marquès del Poal. Austriacista, el 1706 havia obtingut del rei arxiduc el títol de vescomte del Poal perquè s’havia distingit en la guerra de Successió. Morí a Viena el 1724. El seu nebot Manuel Desvalls i de Vilanova rebé de Carles VI el comtat de Desvalls. El títol de marquès del Poal restà posteriorment vinculat al marquesat d’Alfarràs. Joan Antoni Desvalls i d’Ardena (1740-1820), net del primer vescomte i marquès del Poal, fou, a més de marquès consort d’Alfarràs, sisè marquès de Llupià. El marquesat del Poal continua avui de dret en la mateixa família dels Desvalls.