i la Pobla de Montornès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Pobla de Montornès

la Pobla de Montornès
© Fototeca.cat
Municipi del Tarragonès, al sector de la comarca de l’esquerra del Gaià, darrera la façana marítima i de relleu ondulat per contraforts de la Serralada Litoral (la Mola, 318 m).
Població: 
2.852 h
[2009]
Extensió: 
12 km2

Situació i presentació

Limita al N amb el municipi de Bonastre (Baix Penedès), al S amb el de Torredembarra, a l’E amb el de Creixell i a l’W amb els de Vespella, la Nou de Gaià i Altafulla. Orogràficament el territori presenta un aspecte ondulat i desigual; les planúries són separades per petits turons i és a la part septentrional del terme on es troben les principals elevacions, entre les quals sobresurten el pic de Barral (232 m), a la divisòria entre els termes de la Nou i la Pobla, i el pic de la Mola (318 m), a la confluència dels termes de Bonastre, Creixell i la Pobla. El territori és recorregut de N a S per un torrent que, nat a les proximitats de la Trunyella, recull les aigües pluvials dels vessants superiors.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Pobla de Montornès i les urbanitzacions del Castell de Montornès, Flor d’Ametller i Poblamar. A més inclou els masos de la Trunyella i el despoblat de Rubials. Les terres de la Pobla són travessades per l’autopista AP-7 i les línies de ferrocarrils de Sant Vicenç de Calders a Reus i Valls. La carretera principal és la que, provinent de Torredembarra (on enllaça amb la N-340), travessa el poble i l’urbanització del Castell de Montornès per dirigir-se a la Nou de Gaià i Salomó. Una xarxa de camins veïnals enllaça la població amb els llocs i les masies.

La població i l'economia

El fogatjament de 1365-70 assignà 37 focs, reduïts a 20 en el del 1553. En el segle XVIII la població augmentà notablement, es passà de 192 h (1718) a 769 h (1787). Al començament del segle XIX la Pobla inicià una davallada demogràfica (675 h el 1843), de la que es recuperà gradualment més endavant: 812 h el 1849 i 1 261 el 1857. A la darreria del segle XIX, però, experimentà una altra minva de població i entrà al segle XX amb 949 h, que continuaren disminuint fins a arribar als 773 el 1970. En els censos posteriors la tendència fou creixent: 791 h el 1981, 926 h el 1991 i 1 495 el 2001. L’any 2005 s’arribà a 2 123 h.

Fins a la meitat de la dècada de 1970 la Pobla era un municipi netament pagès que complementava l’agricultura amb la ramaderia. Posteriorment, però, les feines del camp, enfocades al cultiu de conreus de secà com els avellaners, les oliveres, les vinyes, i els cereals (principalment civada) entraren en regressió. El mateix succeí amb la ramaderia, en la que només s’ha mantingut la cria d’aviram. Modernament, la major part de la població ocupada de la Pobla ho és en indústries de poblacions veïnes o de la mateixa localitat. Dins l’activitat industrial hom destaca el sector tèxtil. Al terme se celebra un petit mercat el dissabte.

El poble de la Pobla de Montornès

El nucli urbà de la Pobla de Montornès (671 h el 2006) té una altitud de 56 m. Entre els edificis importants de la Pobla ja desapareguts cal destacar l’hospital i la capella de la Santíssima Trinitat, deguts a la fundació de Galceran de Sobrevilla, la qual va ser redotada diverses vegades, la darrera l’any 1770 per Josep Rovira. L’hospital acollia pobres i captius i en tenien cura els trinitaris del convent de Tarragona. La capella era de dimensions reduïdes i tenia l’entrada per la plaça de l’Església; serví de parròquia entre els anys 1571 i 1573. Tant l’hospital com la capella es trobaven l’any 1880 en estat ruïnós i el propietari de Cal Rovira els adquirí amb la finalitat d’ajudar la parròquia i contribuir a la construcció del nou cementiri. En els solars que ocupaven l’hospital i la capella de la Santíssima Trinitat, a més dels de la casa pairal situada al costat, la família Rovira alçà els darrers anys del segle XIX un edifici modernista ja enderrocat.

L’església de Santa Maria de Montornès, erigida en vicaria perpètua el 28 de desembre de 1458, serví de parròquia fins l’any 1571, que el cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta autoritzà la construcció d’una nova església al mig del poble; les obres començaren el 1575 i es finançaren gràcies al repartiment de les despeses entre els habitants d’acord amb llurs propietats. L’església és d’estil gòtic, de planta rectangular i capelles laterals. El campanar primitiu, amb lloc per a dues campanes, era a la part superior de la façana i fou enllestit el 1578. El 29 de juny de 1778 s’acordà bastir el nou campanar, que és l’obra d’arquitectura més remarcable de la població. La planta baixa és quadrangular i la superior octagonal, amb quatre finestrals per a les campanes; és de carreus i té balconada exterior i pinacle. La Pobla de Montornès, malgrat les adaptacions modernes fetes en molts edificis, encara disposa d’algunes cases amb portalades, finestres i motius ornamentals força dignes.

La festa major se celebra el 8 de setembre. També és festiu, des de temps immemorial, el Dilluns de Pasqua florida, festa titular de l’ermita de la Mare de Déu de Montornès. Pel 14 d’octubre es fa la festa de la Pigota, festa votada l’any 1851. A l’exterior de l’ermita de Montornès hom fa el pessebre vivent des del 1976.

Altres indrets del terme

L'ermita de la Mare de Déu de Montornès

L’ermita de la Mare de Déu de Montornès s’alça al sector meridional del terme. En construir-se lvesglésia parroquial, l’antiga capella de la fortalesa medieval restà habilitada com a ermita i se'n féu càrrec un ermità. A mitjan segle XVII s’hi portaren a terme obres de consolidació i l’any 1783 es construí el temple actual, finançat gràcies a les rendes procedents d’una sínia propietat del santuari i de les almoines dels fidels. L’únic testimoni que resta de la primitiva esglesiola és la portalada romànica, situada a l’ala nord i cegada en l’actualitat. A l’interior, en un cambril, hom venera la imatge policromada d’alabastre de la Mare de Déu, talla del segle XVI o XVII. Sota l’ermita hi ha la masia de Montornès, habitada fins fa pocs anys, els antecedents de la qual són del segle XVIII.

Rubials i Trunyella

Rubials és un despoblat situat 3 km al NW del poble. Apareix esmentat en documents de l’any 1180. Estigué habitat fins poc després de la guerra. La majoria de cases resten en estat ruïnós. La Trunyella és a la part superior del terme. Apareix esmentada en un capbreu del 1524. El 1882 hi residien dues famílies i a finals del segle XX en restava un mas en ruïnes. La vida a l’indret era possible a causa de la riquesa forestal i l’existència d’aigua de mina suficient per al regadiu i les necessitats dels ramats. Prop de la Trunyella hi ha la font de la Gavatxa, que forneix d’aigua potable el municipi.

Els masos

A l’W del cap municipal hi ha el Mas Boada. Documentat l’any 1531, és la masia més important del terme; conserva elements arquitectònics remarcables. La proximitat d’aquesta masia a Montornès permet de suposar que fou una residència temporera dels frares o administradors de Santes Creus. El 21 de juny de 1698, Bernat Martí, ciutadà honrat de Barcelona resident a Altafulla, el comprà a Francesc Nin de Bellpuig davant el notari de Barcelona Tomàs Simon pel preu de 21 375 lliures. La mort sense successió dels fills de Bernat Martí ocasionà un llarg plet judicial entre dues branques de la família Martí les quals, ja entrat el segle XIX, acordaren de repartir-se el patrimoni de Bernat Martí i el Mas Boada correspongué a l’altafullenc Antoni de Martí i Franquès. El plet successori va fer que durant una bona colla d’anys els 175 jornals del mas no fossin conreats. La situació varià els anys quaranta del segle XIX quan l’apoderat del propietari Francesc de Martí i Móra repartí les terres del mas en emfiteusi entre uns pagesos d’Altafulla, la Pobla de Montornès, la Riera de Gaià i Torredembarra.

El Mas Soler es troba no gaire lluny del nucli urbà. Consta en els cadastres de l’any 1616. Al segle XIX se li afegí un torricó amb dues garites de guaita. A la meitat de la dècada de 1970 la masia i les terres que li estaven vinculades foren adquirides per una promotora turística que hi constituí l’esmentat nucli residencial del Castell de Montornès (965 h el 2005).

Al N del terme, camí de Rubials amunt, trencant a muntanya, hi ha el Mas Barral. Les seves dimensions són notables i avui és deshabitat. Consta en el cadastre del 1615. Altres cases de camp de menor importància foren el Corral del Rovira, el del Tiano, prop de Rubials, Biscamps i el Mas Secalló.

Els masos Mercader i Gibert, ambdós del segle XVI, pertanyen al terme de Creixell, però sempre hi ha hagut comunicació amb la Pobla de Montornès. La capella de Santa Teresa i una part de les terres del Mas Gibert pertanyen al terme de la Pobla.

La història

Les primeres notícies històriques sobre el terme de la Pobla de Montornès són de l’any 1066 i corresponen a la concessió que el comte Ramon Berenguer I el Vell va fer a Ramon Trasunyer i a la seva muller Rotlenda del territori de Puigperdiguers amb el deure de bastir-hi un castell, conrear les terres i defensar els habitants del lloc; la donació començava als estreps muntanyencs que separen els actuals termes de Bonastre, Creixell i la Pobla (pic de la Mola), per llevant s’estenia fins a la Quadra de Sant Pere de Casserres, les Morisques i els límits de Clarà, mentre que pel S i ponent quedava limitat, respectivament, per la Mediterrània i el terme d’Altafulla. El castell de Montornès o de Puigperdiguers fou alçat en el turó on ara hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Montornès.

La famíliaTrasunyer vengué els seus drets sobre Montornès el 2 de desembre de 1099 a Berenguer de Rajadell, el qual, segons Fort i Cogul, bastí el castell. Al territori de Montornès s’establiren dues castlanies; l’una, dita de Pere d’Escorcenc, era subjecta a Ramon de la Torre, i l’altra, anomenada de Ramon de la Torre, ho estava a l’esmentat Berenguer de Rajadell.

Durant el segle XII tingueren lloc diverses vendes de propietats a Montornès; el 19 de setembre de 1173, Arnau d’Esplugues vengué al monestir de Santes Creus les terres que tenia al terme de Montornès i unes setmanes més tard, el 4 de desembre, Ponç de Rajadell, descendent de Berenguer de Rajadell, i la seva muller Guilla vengueren unes heretats a Ramon de la Torre i donaren i vengueren altres heretats a l’abat de Santes Creus Pere de Puigverd. Uns quants dies després de l’operació feta per Ponç de Rajadell, el 21 de desembre, Pere d’Escorcenc va vendre al monestir de Santes Creus el castell de Montornès, que tenia en feu per Ramon de la Torre.

Gradualment Santes Creus s’anà emparant de Montornès, ja que a les donacions i les vendes rebudes de Ponç de Rajadell, Arnau d’Esplugues i Pere d’Escorcenc afegí, el 8 de maig de 1174, la possessió dels drets que damunt del territori tenien Ramona, vídua de Pere de Gornal, i els seus fills; el 7 de març de 1178 aconseguí de Berenguer de Claramunt la definició a favor del monestir dels seus drets a Rubials i a tota “la vall que va tot dret de les muntanyes de Rubials, segons que corren les aigües des de la Creu de Montornès”; i el 23 de juliol de 1178, l’orde del Cister adquirí de Ramon de la Torre la partida de Bellac, o Bell-llac. Així, abans de cloure's el segle XII pràcticament tot el terme de Montornès formà part de la senyoria del monestir de Santes Creus, el qual arrodoní el seu domini damunt Montornès amb l’obtenció, al març del 1229, dels drets d’Arnau de Tamarit i Bertran de Savit, i, al juliol i al desembre del 1232, dels de Guillem de Montoliu i Ponç de Banyeres.

Les famílies pageses que conreaven les terres de la senyoria construïren els corrals i llurs habitatges a la partida de Bell-llac o Bellac. En un principi pertangueren a la parròquia de Tamarit, però en separar-se l’església de Torredembarra de la de Tamarit els montornesos s’integraren a la de Torredembarra. El 2 de desembre de 1259 l’abat de la Grand Selva concedí als disset pagesos que amb llurs famílies residien al lloc principal del terme la carta pobla on quedaren definits els termes de Torredembarra i Montornès.

L’edifici del castell no tingué l’esplendor d’altres fortaleses medievals de la contrada, perquè només era ocupat per l’administrador de les heretats o peralguns monjos de servei i custòdia.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...