i monestir de Poblet | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

monestir de Poblet

SinònimSanta Maria de Poblet
Vista aèria del monestir de Poblet
© Fototeca.cat
Monestir cistercenc (Santa Maria de Poblet) del municipi de Vimbodí i Poblet (Conca de Barberà).

El conjunt monàstic

El magnífic conjunt monàstic de Santa Maria de Poblet, edificat dins un ampli procés cronològic, consta de tres recintes. El recinte exterior és tancat per una muralla i s’hi accedeix a través de l’anomenada Porta de Prades; alberga al seu interior un conjunt d’edificacions de factura gòtica tardana. Al segon recinte s’hi accedeix per l’anomenada Porta Daurada, al costat exterior de la qual veiem la capella de Sant Jordi, obra del segle XV; un cop traspassada l’esmentada porta, hi ha una plaça on, a més de la bosseria i altres construccions, es troba la capella de Santa Caterina, edifici del segle XIII d’una sola nau rectangular, sense absis diferenciat i coberta amb volta de canó de perfil apuntat; la porta, a la façana oest, és d’arc de mig punt i es troba aixoplugada sota un porxo. A l’est d’aquesta capella hi ha la Plaça Major del cenobi, on s’obre el tercer recinte, fortificat al segle XIV, al qual s’accedeix per la bellíssima Porta Reial flanquejada per dues torres i per la façana barroca de l’església. Dins aquest tercer recinte se situa, pròpiament, el nucli monàstic, que per la disposició de les estructures que el formen i pel seu excel·lent estat de conservació és considerat un exemple paradigmàtic de l’arquitectura monàstica cistercenca. A la banda est del nucli monàstic, on veiem les estructures més antigues del cenobi, hi ha la torre que alberga la capella de Sant Esteve, del final del segle XII; és una construcció molt similar a la capella de Santa Caterina ja descrita, composta d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntada i sense absis diferenciat; la porta d’entrada és a la façana sud, on hi ha el claustre de Sant Esteve, amb porxos formats per arcs motllurats suportats per pilars. A l’oest de la capella trobem una gran sala rectangular anomenada el Joc de Pilota, que havia estat destinada a infermeria, i al seu costat est se situa un cos d’edifici amb sales cobertes amb embigat sobre arcs diafragma que havien estat estances abacials al segle XIII i que al segle XIV van ser convertides en cambres reials. Unes galeries porxades, conegudes amb el nom de Claustre del Locutori, posen en relació les construccions descrites amb la resta del nucli monàstic, presidit per la majestuosa església abacial, al sector sud del conjunt.

L’església

Es tracta d’un edifici de planta basilical de tres naus. La central, més alta que les laterals, és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i és reforçada per arcs torals que arrenquen de semicolumnes adossades als pilars; en canvi, les laterals tenen voltes de creueria. La porta d’entrada s’obre a la façana oest i es troba precedida per un atri sobre el qual hi ha un ull de bou de notables dimensions, que dona llum a la nau central. Aquesta portalada té un bellíssim timpà policromat a la part central del qual es pot veure la imago clipeata que conté el monograma de Crist i l’Agnus Dei. Els pilars de separació de les naus són de tipus cruciforme i estructuralment suporten els arcs formers, que emmarquen les finestres de doble esqueixada, les quals s’obren als costats de la nau central, per damunt de les cobertes de les naus laterals. Les tres naus són capçades a l’est per un transsepte cobert amb volta apuntada, del qual arrenca una escala que condueix al dormitori. En aquest espai del transsepte podem veure el magnífic conjunt de tombes reials. La capçalera consta d’un gran absis central envoltat per una girola coberta amb voltes de creueria, a la qual s’obren cinc absidioles semicirculars col·locades en forma radial. A l’exterior, aquest absis presenta una forma poligonal i s’hi obren finestres de doble esqueixada que s’alternen amb finestres quadrades. En l’espai d’intersecció entre la nau i el transsepte hi ha una gran volta de creueria sobre la qual, a l’exterior, s’alça un impressionant cimbori gòtic, bastit sota el govern de l’abat Ponç de Copons. Els murs exteriors de l’edifici no tenen cap tipus d’ornamentació, com correspon a l’austeritat pròpia dels edificis cistercencs.

El claustre i les dependències

Aspecte del claustre del monestir de Poblet
© CIC-Moià
El claustre major, al costat nord de l’església, és el centre distribuïdor del conjunt del cenobi. Presenta una planta amb forma de rectangle irregular, amb galeries cobertes per voltes de creueria; els porxos claustrals tenen un doble ordre d’arcs, molt semblants als de la seu de Tarragona o de Santa Maria de Vallbona, amb un ordre principal de grans arcs apuntats que recolzen sobre pilars amb semicolumnes adossades, dins els quals s’obren dos arcs de mig punt suportats per columnes. Llevat de la galeria sud adjacent a l’església, que presenta decoració esculpida de tipus vegetal i geomètric als capitells, a les altres tres galeries claustrals els arcs principals presenten una bella claraboia de traceries calades d’estil gòtic. Cal dir que l’interior de les galeries claustrals estotja un notable conjunt de sarcòfags d’èpoques romànica i gòtica.

El templet del lavabo del claustre del monestir de Poblet
JoMV
Davant mateix de la galeria nord es troba el templet del lavabo, de forma hexagonal i cobert amb volta de creueria, dins el qual hi ha la font de les ablucions. A l’ala est del claustre s’obren la sagristia i la sala capitular. Cobreixen aques­ta darrera es­tança voltes de creueria sostingudes per quatre columnes prismàtiques si­tuades al centre de la sala, i a la seva façana est s’obren tres grans finestrals d’arc de mig punt amb arquivoltes en de­gradació. La porta d’entrada segueix el clàssic esquema compositiu d’aquest tipus de sales, amb una porta central flanquejada per dues finestres geminades.

Al costat de la sala capitular hi ha l’escala d’accés al dormitori del primer pis i just a tocar se situa el locutori. A l’extrem nord de l’edifici de l’ala est del claustre veiem una gran sala dividida en dos àmbits o naus, coberts amb voltes de creueria, que actualment són destinats a biblioteca. El pis superior d’aquest edifici l’ocupa el gran dormitori dels monjos, una enorme sala coberta amb embigat sobre arcs diafragma. A l’ala nord del claustre hi ha el calefactori, el refectori i la cuina, que conserva part de l’estructura del segle XIII, malgrat la reforma que li fou practicada al segle XVI. L’ala oest del claustre va sofrir moltes reformes al segle XIV i, sobretot, al segle XV, amb la construcció del palau reial sobre la sala del cubar. L’extrem nord d’aquesta ala l’ocupa una sala dividida en dues naus per un seguit de columnes prismàtiques que suporten les voltes de creueria, la qual al segle XIII era destinada a refectori de conversos i al segle XIV fou convertida en celler. Al pis superior hi ha una altra sala, coberta amb embigat sobre arcs diafragma, que avui ocupa el museu de la restauració de Poblet. Entre el celler i el cubar hi ha l’atri del monestir, refet al segle XIV i cobert amb voltes de creueria, en el qual s’obre la porta principal d’accés a la clausura monàstica.

El museu i l’arxiu

El museu del monestir, fundat l’any 1978, reuneix un interessant conjunt de peces arqueològiques, d’orfebreria, de ceràmica i altres elements diversos. Entre les peces d’estil romànic cal destacar un conjunt de capitells, majoritàriament del segle XIII, bellament ornamentats amb motius vegetals, alguns dels quals provenen del mateix monestir, mentre que d’altres són de procedència desconeguda. Al novembre del 2015 es presentà un projecte destinat a adequar i museïtzar dos dels espais més rellevants: la sala del dormitori de conversos i la sala de l’abat Copons. L’ampliació responia d’una banda a la necessitat de més espai per a fons no exposats, amb la qual cosa se’n millorava i modernitzava l’exposició; de l’altra, al fet de voler convertir el museu mateix en objecte de visita, independent del circuit per resta del monestir.

El monestir de Poblet acull un dels centres de documentació històrica més rellevants de Catalunya: dels fons propis, sobresurten l’arxiu monàstic, format per la documentació d’abans de l’exclaustració del 1835 i la documentació produïda pel cenobi a partir del 1940; el del patronat i el de la germandat de Poblet. L’arxiu monàstic, un dels més importants d’Europa, la part principal del qual es troba a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, ocupa les cambres reials de Pere el Cerimoniós i, arran d’una ulterior ampliació, el primer pis del Palau Nou de l’Abat. Dels arxius incorporats destaquen l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià i l’Arxiu de la Casa Ducal de Medinaceli. El 1981 Josep Tarradellas confià al monestir el seu arxiu personal, el qual, amb el nom d’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, és conservat des del 1993 al segon pis del Palau Nou de l’Abat (construït en diverses fases del 1599 al 1833). A la documentació original, s’hi han anat afegint donacions de fons de personalitats coetànies de Josep Tarradellas, dels seus col·laboradors o relatives a la història contemporània de Catalunya, especialment del període que comprèn la II República i la Guerra Civil de 1936-39. Al llarg de les darreres quatre dècades, l’arxiu s’ha vist incrementat amb més de 60 donacions d'altres fons personals, de les quals destaquen les del secretari personal del president Lluís Gausachs; les del comissari de Propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil, Jaume Miravitlles; les del periodista Carles Sentís; les dels polítics Carles Andreu Abelló, Josep M. Bricall, Manuel Ortínez i Joan Antoni Samaranch; les del general Domènec Batet, i les de l’historiador Paul Preston. L’Arxiu de la Casa Ducal de Medinaceli té l’origen en un acord entre la Generalitat de Catalunya, el monestir i la Casa Ducal de Medinaceli signat el 1999, que feu possible microfilmar i dipositar a la planta baixa del mateix Palau Nou de l’Abat la documentació relativa a Catalunya dels ducs de Sogorb-Cardona, de la Casa d’Aitona i de l’Arxiu de Camarasa. L’abril del 2017 la Generalitat de Catalunya i el monestir signaren un conveni pel qual els arxius de Poblet es convertien en una secció territorial i autònoma de l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’acord preveia el tractament arxivístic, la digitalització i la difusió de tots els fons del monestir.

La història

Les terres per a la seva fundació foren donades el 1150 per Ramon Berenguer IV de Catalunya-Aragó a l’abat de Fontfreda. Molts fidels es vincularen a la comunitat com a familiars i feren donacions de terres. La comunitat conreava la terra, tenia ramaderia transhumant i una quadra, i organitzà granges agrícoles. El 1185 ja tenia un hospital per a pobres. La biblioteca del segle XII era composta d’obres bíbliques, litúrgiques, patrístiques, d’ascètica i de costumaris. En aquest segle es construí l’església, el refetor, la infermeria i part del claustre, en l’estil cistercenc. Entre el 1210 i el 1225 foren escrits els dos cartularis. Al segle XIII s’incorporaren a la biblioteca obres de dret. Poblet fundà els monestirs de Piedra (1194), Benifassà (vers el 1233), la Real de Mallorca (vers el 1239) i el priorat de Natzaret, de la ciutat de Barcelona (1311). Jaume I donà al monestir de Poblet el priorat hospital de Sant Vicenç de la Roqueta (València). Des del segle XII el monestir tingué domini senyorial de dret privat sobre alguns pobles. Al segle XIII foren bastits la sagristia, la sala capitular, les sales de monjos i novicis, el refetor de conversos, el gran dormitori i la capella de Santa Caterina. La conjuntura general i les edificacions provocaren una crisi econòmica breu (1298-1300).

Al segle XIII, l’administració interna es descentralitzà. L’abat Copons començà a adquirir la jurisdicció de dret públic sobre alguns dels pobles senyorejats pel monestir (1334); després s’estengué a tots; feu fer la còpia més antiga conservada de la crònica catalana de Jaume I (1343), bastí l’atri d’entrada, refeu la nau nord de l’església i començà el cimbori, tot en un estil ogival refinat, a part d’edificar el forn, la sala del cubar i dues cambres abacials, en altres estils. En temps de l’abat Agulló, nomenat amb els seus successors almoiner reial (1375), Pere III feu fer les tombes (1340) i la muralla (iniciada el 1369), i l’abat convertí i amplià les cambres abacials designades després com a reials. El rei donà a Poblet els seus llibres d’història per a fer al monestir una biblioteca pública de les gestes de la dinastia. Martí l’Humà hi feu fer el seu palau (1397-1406), que restà inacabat. Durant el Cisma d’Occident, Benet XIII nomenà, sense intervenció de la comunitat, els abats Carbó i Martínez de Mengucho. Aquest darrer reintroduí l’abstinència perpètua (1419), reformà el claustre de Sant Esteve, feu el de novicis i encomanà a Bernat Martorell el retaule de Sant Vicenç. En aquest període se situa la vida de fra Pere Marginet. L’abat Conill fou elegit novament pels monjos i feu, per encàrrec d’Alfons IV, la capella dita de Sant Jordi (1452-60). L’abat Delgado revisà l’economia i centralitzà l’administració, i defensà les lleis del Principat contra Joan II, però després es posà al costat del rei; la comunitat restà fidel a les autoritats de Barcelona fins el 1464. Delgado, que fou sortejat diputat de Catalunya (1476), començà la Porta Daurada, que acabà l’abat Payo Coello, el qual fou diputat (1488-91), nomenat per Ferran II arran del redreç de Barcelona. L’abat Queixal introduí el Renaixement amb el retaule major, de Forment (1529), que fou deposat per la comunitat, la qual emprengué un plet contra l’escultor, perquè potser no havia complert certes clàusules del contracte. El 1505 el santuari del Tallat (l’Urgell) esdevingué priorat del monestir. Ja des del segle XIII, moltes terres de granges foren parcel·lades i cedides en arrendament.

Durant els segles XIV i XV diversos monjos acudiren a estudiar i a ensenyar a les universitats de Tolosa (Llenguadoc) i París, entre d’altres. A la biblioteca predominaren aleshores obres de filosofia i teologia escolàstica, de tendències escotistes i occamistes i d’espiritualitat monàstica i franciscana, i també llibres de clàssics llatins i renaixentistes. Des del 1568 tingué col·legi universitari a Lleida, que fou destruït en la presa de la ciutat per Felip IV i renovat el 1685. L’abat Guimerà contractà amb Andreu Ramírez l’altar del Sant Sepulcre de la Galilea (1580). L’abat Oliver de Boteller fou dos triennis diputat del general (1587 i 1596). L’abat Trilla lluità aferrissadament contra l’erecció de la Congregació Cistercenca d’Aragó, erigida finalment el 1616; a la mort de Trilla, Poblet hi fou inclòs (1623) i els abats esdevingueren quadriennals. Als primers temps de la revolta contra Felip IV, el monestir restà addicte a la Generalitat, però el 1650 participà, amb la pagesia indignada contra els francesos, en un alçament a favor del monarca. El duc de Sogorb i Cardona encomanà als Grau les tombes dels seus familiars (1659), i Pere Antoni d’Aragó els encomanà la d’Alfons el Magnànim (1671); després feu bastir un nou campanar (1678). Pere Antoni donà també la seva biblioteca (1678). Els Cardona començaren també la façana barroca de l’església.

La comunitat passà, al segle XVII, greus dificultats econòmiques, que cristal·litzaren en una concòrdia amb els creditors (1697). Durant la guerra de Successió l’abat Dorda fou austriacista i Felip V el destituí del bisbat de Solsona. El 1739 fou portat a Roma un plet de precedència amb Santes Creus, decidit contra Poblet el 1751. Jaume Finestres publicà la seva història del monestir (1753-65). Del 1700 al 1740 es feu la sagristia nova, i del 1740 en endavant, les Cases Noves. El 1730 el col·legi de Lleida fou traslladat a Cervera, fins que, el 1745, per pressió de la Congregació d’Aragó, que volia que tots els monjos estudiessin a Osca, fou tancat. El 1757 el Govern declarà Poblet de Patronat Reial i el monestir s’hi oposà. El plet fou decidit contra seu (1781), bé que amb dret a presentar la terna (contra el costum de la Congregació). Roma autoritzà Carles III d’Espanya a imposar un abat i el rei designà Vázquez de Varela (1786), de la Congregació de Castella, que fracassà. Fins el 1796 s’allotjaren a Poblet un grup de trapencs fugitius de França. El 1809 el monestir fou saquejat pels francesos i el 1811 confiscat, però el 1813 els monjos s’hi reinstal·laren. El decret de supressió dels ordes monacals (1820) l’eximí, i restà com a casa de reunió d’exmonjos bernats, però amb confiscació de béns. L’aixecament de fra Antonio Marañón (1822), trapenc de la comunitat novament allotjada a Poblet, portà aviat la supressió, i el monestir fou víctima d’assalts i robatoris. En 1823-24 la comunitat hi retornà. El 1835 alguns monjos foren exiliats i la resta, amenaçats per ambdós bàndols polítics, davant la crema de convents de Reus, es dispersaren i el monestir fou espoliat. Les despulles dels reis, recollides a l’Espluga de Francolí, foren dutes a Tarragona (1843) i no retornaren al monestir fins el 1952.

La Comissió de Monuments Històrics i Artístics (1849-1930) deturà tot el que pogué la destrucció i restaurà una part del monestir, que el 1921 fou declarat monument nacional. El 1930 es fundà el Patronat, en bona part gràcies a Eduard Toda i Güell, que n'impulsà la restauració, i es reconcilià l’església (1935). Revisqué monàsticament el 1940 i la restauració material, sota l’embranzida del prior Rosavini i dels abats Edmon Garreta, Maur Esteva i Josep Alegre, es dugué a terme amb el suport de la Direcció General de Belles Arts, el Patronat, les diputacions de la Corona d’Aragó i de Navarra i la Germandat d’Amics del Monestir i, un cop restablerta, la Generalitat de Catalunya. El 1953 fou cedit en usdefruit a l’orde del Cister. El 1967 un petit grup de monjos de Poblet fundà el monestir de Solius. El 1986 se celebrà a Poblet la cloenda del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1991 la UNESCO declarà el monestir patrimoni de la humanitat. L’any 2010 li fou atorgada la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Abaciologi de Santa Maria de Poblet

abats perpetus
Guerau 1153-1154
Grimoald 1155-1158?
Esteve I 1160-1165
Hug 1166-1181
Esteve II Droc 1181-1185
Pere del Talladell 1186-1187
Esteve III 1188-1190
Pere de Maçanet 1190-1196
Arnau Amalric 1196-1198
Pere de Concabella 1198-1204
Pere de Curtacans 1205-1214
Arnau de Filella 1215-1220
Ramon d'Hostalric 1221-1224
Ramon de Cervera 1224-1229
Arnau de Gallard 1229-1231
Vidal d’Alguaire 1232-1236
Simó Ximeno 1236-1237
Ramon de Siscar 1237-1238
Ramon Donat 1238-1241
Vidal II 1241-1242
Domènec de Ximeno 1243-1245
Berenguer dels Castellots 1246-1253
Arnau de Préixens 1254-1267
Arnau d'Oliola 1268-1276
Bernat de Cervera 1276-1287
Guillem d’Estanyol 1288-1298
Gil de Rosselló 1298-1302
Pere Alferic 1302-1311
Andreu de Timor 1312-1315
Ponç de Copons 1316-1348
Bernat de Palau 1348
Arnau d'Eixamús 1348-1361
Guillem d’Agulló 1361-1393
Vicenç Ferrer 1393-1409
Jaume Carbó 1409-1413
Juan Martínez de Mengucho 1413-1433
Guillem de Queralt 1434-1435
Miquel Roures 1435-1437
Bartomeu Conill 1437-1458
Miguel Delgado 1458-1478
Joan Estanyà 1478-1480
Juan Payo Coello 1480-1498
Miquel Gastó, prior president 1498-1499
Joan Boada 1499-1502
Domènec Porta 1502-1526
Pere Queixal 1526-1531
Fernando de Lerín 1531-1545
Gabriel Forès 1545-1546
Pere Boquers 1546-1564
Joan de Guimerà 1564-1583
Francesc Oliver de Boteller 1583-1598
Joan Tarròs 1598-1602
Simó Trilla 1602-1623
abats quadriennals
Miquel Merola 1623-1628
Domènec Quiles 1628-1632
Miquel Major 1632-1636
Jaume Pallarès 1636-1640
Rafael Llobera 1640-1644
Jaume Pallarès 1644-1648
Rafael Llobera 1648-1652
Josep Sanç 1652-1656
Joaquim Arbolí 1656-1660
Antoni Rossell 1660-1664
Josep Reduà 1664-1668
Antoni Rossell 1668-1672
Josep Serra 1672-1677
Antoni Rossell 1677-1680
Vicenç Prada 1680-1684
Josep Tresánchez 1684-1688
Pere Virgili 1688-1692
Pere Albert 1692-1696
Josep Rosers 1696-1700
Josep Tresánchez 1700-1704
Francesc Dorda 1704-1708
Baltasar Fontanilles, prior president 1708-1713
Josep Escuder 1713-1716
Baltasar Saiol 1716-1720
Baltasar Fontanilles 1720-1724
Baltasar Saiol 1724-1728
Fèlix Genover 1728-1732
Baltasar Saiol 1732-1736
Francesc Fornaguera 1736-1741
Josep Antoni Lledó 1741-1744
Francesc Fornaguera 1744-1748
Pere Parellada 1748-1752
Miquel Cuiàs 1752-1756
Agustí Oliva 1756-1760
Miquel Cuiàs 1760-1764
Josep Baldric 1764-1768
Joan Beltrí 1768-1772
Josep Fibla 1772-1776
Josep Güell 1776-1780
Francesc Ferrer, prior president 1780-1784
Josep Salvador 1784-1786
Agustín Vázquez de Varela 1786-1793
Anselmo Troncoso, prior president 1793-1794
Pere Cerarols 1794-1797
Josep Sabater 1797-1800
Antoni Mas 1801-1804
Joaquim Casanoves 1804-1808
Josep Barba 1810-1813
Josep Roca, prior president 1813-1815
Jaume Pàmies 1815-1819
Esteve Torrell 1819-1821
Josep Barba 1821-1823
Esteve Torrell 1823-1825
Josep Queralt 1826-1831
Sebastià Gatell 1831-1834
Ramon Bertran, prior president 1834-1835
Sebastià Gatell, prior president 1835
després de l'exclaustració
Ignasi Carbó, prior president 1847-1850
Pere Prats, prior president 1850-1857
Josep Riba, prior president 1857-1881
després de la restauració
Joan Rosavini, prior 1940-1950
Gregori Jordana, prior president 1950-1953
Edmon Garreta 1953-1966*
Robert Saladrigues, prior administrador 1966-1970
Maur Esteva 1970-1998
Josep Alegre 1998-2015
Octavi Vilà 2015-
* prior president en 1953-1954

Col·laboració: 
AAl
Data de revisió: 
2017-05-17
Llegir més...