i Pollença | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pollença

Sortida del sol al Port de Pollença
© Fototeca.cat
Municipi de Mallorca, a l’extrem nord de l’illa, accidentat pel sector nord-oriental de la serra de Tramuntana.
Població: 
17.260 h
[2009]
Extensió: 
152 km2

Els materials, sovint calcaris, del Juràssic i el Liàsic, imbricats tectònicament i tallats en direcció obliqua per la costa de Tramuntana, originen un seguit de penya-segats que alternen amb valls transversals, sovint acabades en platges arrecerades en cales: de SW a NE, racó d’Ariant, punta Beca, cala Solleric, del Castell, punta de la Galera, cala Estremer, punta de les Coves Blanques, i la punta de la Troneta que inicia la llarga i articulada península de Formentor. El muntanyam calcari, molt abarrancat i amb fenòmens càrstics, s’estén des dels vessants orientals del puig Tomir (885 m alt. al puig des Ca) a Formentor, amb serres massisses com la del puig Gros de Ternelles (838 m), de Cornavaques (544 m), de Sant Vicent, del Cavall Bernat (375 m) i les de Formentor. L’abundor de valls transversals contrasta amb l’escassetat de les longitudinals; l’actual plana de Pollença (reblerta pels al·luvions quaternaris) es continua per la badia de Pollença. Els plecs meridionals de la serra de Tramuntana (puig d’Eixartell, 442 m) reapareixen discontinus fins al cap des Pinar, que tanca la badia dins el terme d’Alcúdia. La pluviositat, elevada, origina una vegetació relativament esponerosa, inclosa en una gran superfície erma de platges i roquissars (5 264 ha); la brolla de garrofer i olivella, amb sectors de margalló cap a la badia, ocupa 1 156 ha, l’alzinar 961 ha i el pi blanc 769 ha. Els conreus de regadiu ocupen l’anomenada horta de Pollença , a l’oest i sud de la qual s’estén el secà. L’any 1982 la superfície útil era de 13 528 ha (el 92,6% del total) de les quals 3 818 ha (el 28,2%) eren conreades. Predominen els cultius herbacis (1 936 ha), l’olivera (316 ha) i altres fruiters (1 509 ha d’ametllers i garrofers principalment). La ramaderia comprèn uns 300 caps de bestiar boví, 1 000 d’oví, 150 de cabrum, 450 de porcí i 200 d’aviram. La terra és explotada en el 68,5% pels seus propietaris, en el 23,2% en règim d’arrendament i en el 8,3% en règim d’aparceria. La indústria manca d’importància llevat de la construcció, la fusta (mobles) i diversos treballs d’artesania (és tradicional la llata, aprofitant el margalló, i també es teixeixen robes de llengües). El turisme, iniciat el 1928 amb l’hotel de luxe Formentor, ha mantingut una tònica de qualitat atractiva per al turisme ric. La capacitat hotelera era de 4 201 places el 1984, a més de nombrosos apartaments i residències secundàries. L’any 1981, dels 6 268 habitatges, 2 692 eren d’ocupació estival. El nucli més important és el Port de Pollença, seguit del de Sant Vicent. La població, ja important l’any 1860 (7 451 h), ha mostrat una certa tendència a l’estancament fins el 1960. A partir de llavors ha crescut gràcies a l’expansió turística (12 458 h [1986]). La vila (7 711 h agl i 646 h diss [1981], pollencins ; 47 m alt.) és al vessant meridional del puig del Calvari (abans puig del Temple), on es troba el santuari del Calvari, que domina el torrent de Sant Jordi, i s’estén per la plana fins gairebé al turó (333 m) on s’aixeca l’antic monestir del Puig de Maria. L’església parroquial de Santa Maria fou creada el 1236 i el patronatge passà el 1240 als templers (succeïts pels hospitalers); l’advocació a la Mare de Déu dels Àngels fou confirmada al s. XVII; el primitiu edifici, molt reformat i ampliat al s. XVI, fou novament edificat al s. XVIII (beneït l’any 1742, fou acabat definitivament el 1790). Els dominicans s’instal·laren el 1578 al santuari del Roser Vell, però aviat (1588) bastiren una nova residència i església que presideix el notable retaule barroc (1651) esculpit per Joan Antoni Oms; exclaustrats el 1835, l’ajuntament ha restaurat modernament el notable claustre, on hom celebra els Festivals Internacionals de Música de Pollença. A l’antiga església de Sant Jordi (1532), s’instal·laren el 1686 els jesuïtes, malgrat l’oposició dels dominicans, i aviat es traslladaren als vessants del Calvari, al col·legi de Monti-sion (l’església fou beneïda el 1738); expulsats el 1767, l’església fou restaurada el 1891, i el 1905 s’instal·laren al convent els teatins. La vila manté en el nucli antic l’aire tradicional; entre les cases de tipus senyorial es conserva la natal de Costa i Llobera convertida en museu. L’ajuntament convoca anualment premis de pintura (tingué anomenada, a partir del 1914, l’Escola Pollencina) que passen a enriquir el Museu Municipal d’Art. Es mantenen diverses tradicions folklòriques, entre les quals es destaquen les festes de moros i cristians (2 d’agost) que commemoren el famós atac de Dragut el 1550, el davallament del divendres sant, l’entremès de Corpus de les àguiles i el de Sant Joan Pelós, etc. Malgrat que la ciutat romana de Pollentia és al sud d’Alcúdia, a la conquesta catalana, el nom, que era aplicat al districte que comprenia els dos actuals termes de Pollença i Alcúdia i part del d’Escorca, passà a designar aquest nucli, format per algunes alqueries islàmiques; en el Repartiment el districte correspongué en gran part als templers, i també a les famílies Montcada, Alemany i Claramunt. Els templers tingueren una residència (la Casa del Temple) al costat de la parròquia, on residia el lloctinent del comanador de ciutat de Mallorca, i intentaren exercir la jurisdicció total sobre la vila (des del 1240 tenien el patronat de la parròquia), davant l’oposició de la corona. A l’extinció de l’orde (1317) heretaren els seus drets els hospitalers, que continuaren la lluita i arribaren a obtenir de Martí I, al començament del s. XV, el règim de pariatge, que molt aviat fou revocat davant l’oposició del consell municipal. Durant les Germanies tingué molta força el moviment dels agermanats, i la població s’hagué de rendir a les tropes reialistes el 29 d’octubre de 1522. Tingué importància estratègica la fortalesa del castell de Pollença o castell del Rei, així com la fortalesa d'Albercutx. El terme, a part el sector de l’Horta, de la Marina, dels Costers del Puig i del Garroverar, ha estat dividit tradicionalment en una sèrie de valls: de Ternelles (on hi hagué una cel·la franciscana), d’en Marc, de Sant Vicent, de Bóquer (on hi ha les restes de la Bocchorum romana), de Cuixac, de Colonya, de Masteguerade Santuïri, de l'Almadrava i d'Eixartell; a més, hi ha les caseries d'Ariant, Fartàritx i Son Marc.

Col·laboració: 
JRe / TLlC / BBP
Llegir més...