Fill de Jeroni Polo i d’Isabel Ursola Gil, avantposà el cognom de la mare al del pare. Notari, escrivà de la batllia i, més tard, coadjutor del mestre racional del Regne de València (1572). El 1579 cedí el càrrec al seu fill Julià i passà a Barcelona. Citat per Joan Timoneda en un romanç publicat al Sarao de amor (1561) i Palmireno (1567), sonets d’ell figuren a Primera part de la Carolea (1560), de Sentpere, i a La pasión de Nuestro Señor Jesucristo (1563), de Girón de Rebolleda.
Era ja conegut, doncs, quan el 1564 publicà la seva famosa Primera parte de Diana enamorada, continuació de la inacabada Diana de J.de Montemayor (1559), novel·la pastoral reeditada sovint sola i amb la d’aquest i traduïda a les llengües europees. L’obra, que es desenvolupa al Regne de València, presenta topònims i alguns trets fonètics i lèxics valencians; presenta una estructura més variada i una més gran unitat d’estil que el model, a banda d’oferir un caràcter més realista. Ha estat considerada una de les millors novel·les pastorals. Demostrà una gran destresa formal i utilitzà les estrofes tradicionals castellanes i les italianes recentment introduïdes per Garcilaso. Dins l’obra destaca el Canto de Turia, en quaranta-quatre octaves reials, on el riu, representat a la manera clàssica, elogia els poetes valencians, molts d’ells contemporanis. Ha estat considerada com una de les millors novel·les pastorals.
Fou estudiat per Francesc Cerdà i Rico, i en el Canto de Calíope de la Galatea (1583) de Cervantes, dedicà una estrofa a Gil Polo. També participà amb un poema en el certamen valencià dedicat a Ramon de Penyafort.
Bibliografia
- López Estrada, F. (ed., 1988): Gil Polo, Gaspar: Diana enamorada. Madrid, Castalia.