El mateix Alfons IV navegava amb l’estol, amb els seus germans Joan i Enric i un centenar de nobles. L’estol català, excessivament confiat davant les naus enemigues, aparentment feixugues, fou desfet (llevat de dues galeres que fugiren); el rei, els infants i els altres efectius catalans foren duts a Gènova i d’allí a Milà, en poder de Felip Maria I de Milà, aliat dels genovesos. Malgrat la consternació que aquests fets produïren a Catalunya —la reina Maria cuità a fer gestions per a alliberar els captius—, el resultat fou inesperadament favorable: el duc de Milà alliberà Alfons IV i els seus, mitjançant el pagament d’un rescat de 30 000 ducats als genovesos, i es deseixí de l’aliança genovesa alhora que pactava amb Alfons IV el repartiment de les conquestes que aquest fes a Itàlia. Aquests fets tingueren ressò en l’obra d’Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana, La comedieta de Ponza , extens poema al·legòric en el qual reprodueix una imaginària conversa entre la reina mare, Leonor, la reina Maria i les mullers dels prínceps captius, una descripció de la batalla i l’aparició de la Fortuna, que promet a les dames el prompte retorn dels marits.