i Josep Sebastià Pons | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Sebastià Pons

Josep Sebastià Pons
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Illa, Rosselló, 1886 — Illa, Rosselló, 1962

D’una antiga família rossellonesa originària de Corbera, estudià a Perpinyà i a la seva vila —on ja escriví una comèdia en català— i el 1905 passà un any a Madrid, on es relacionà amb Unamuno, Machado i Quintero. De passada per Barcelona conegué el Canigó de Verdaguer, que l’impressionà fortament, però els corrents noucentistes no s’avenien amb la seva sensibilitat rural i des de llavors prengué un cert distanciament dels corrents barcelonins, com també dels de París. Fou el poeta del Rosselló, i encara més dels Aspres, als peus dels quals visqué. Des del punt de vista lingüístic tendí, integrant-se en els corrents anteriors, a elaborar una llengua que assumís les particularitats rosselloneses tot acostant-se al màxim al català normatiu; en aquest sentit és un dels grans forjadors de la llengua literària al Rosselló. Els seus temes són la vida humil i quotidiana, que transfigura, els animals, els pagesos, els llocs elaborats per l’activitat simple dels homes. Quan, després de la mort de la seva dona, el dolor impregna la seva poesia, és un dolor dominat, sense estridències, que no desdiu del to anterior de la seva poesia, de manera que hom pot parlar en conjunt d’un neoclassicisme. Seguit per tota una generació de poetes rossellonesos, tingué també un primeríssim paper en el naixement de la poesia moderna occitana. Publicà els reculls Roses i xiprers (1911), El bon Pedrís (1919), L’estel de l’Escamot (1921), Canta perdiu (1925), L’aire i la fulla (1930), Cantinela (1937), Conversa (1950), Cambra d’hivern (1966). Deixà també obretes de teatre breus i líriques, La font de l’Albera (1922, escrita amb Gustau Violet i música d’Enric Morera), Amor de pardal i El singlar (1923), Misteri de Sant Pere Ursèol (1952, amb música de Pau Casals). En prosa escriví Concert d’été (en francès, 1950), El llibre de les set sivelles (1955). Com a historiador i investigador és autor de La littérature catalane en Roussillon au XVII et au XVIIIe siècles (1929) i d’estudis sobre Ramon Llull, Ramon de Perellós, Bernat Metge, Jacint Verdaguer, Aristides Maillol, Jaume Roig, Deodat de Severac i també sobre Garcilaso, Larra, Lope de Vega, Cervantes i l’Arcipreste de Hita. Del 1924 al 1936 féu la crònica Lettres catalanes al Mercure de France . Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Col·laboració: 
PeV
Llegir més...