Josep Lluís Pons i Gallarza

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 24 d’agost de 1823 — Sóller, Mallorca, 22 d’agost de 1894)

Poeta.

Fill d’un mariner mallorquí i d’una dama madrilenya, es llicencià en dret (1850) i en filosofia i lletres (1855) a la Universitat de Barcelona, on el 1856 llegí el discurs inaugural de curs, sobre l’oratòria a la universitat. Fou redactor de la revista manuscrita El Plantel, que s’edità entre el 1844 i el 1845, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d’Alcàntara Penya, Victòria Penya i Llorenç Ponç Santandreu. Aquests eren estudiants mallorquins a Barcelona que es relacionaren amb els grups d’intel·lectuals catalans i s’impregnaren del corrent renaixentista català. Durant aquests anys, Pons col·laborà també en publicacions com Lo Gai Saber i Lo Catalanista. El 1849 substituí Pau Piferrer en la càtedra de retòrica de l’Institut de Barcelona i combinà aquesta activitat amb la tasca d’advocat. Formà part de l’Acadèmia de Jurisprudència (1860), de la Reunió Literària de Barcelona (1851) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1852).

Conreà la poesia castellana des de l’adolescència i debutà en l’ús literari del català amb un poema escrit a l’àlbum de Montserrat en l’ofrena del primer consistori dels Jocs Florals. Aleshores es preguntava, a la revista profloralesca El Arte, per què “los pueblos que conservan como lengua patria la más antigua de las neolatinas no han de esmerarse en cultivarla y ennoblecerla, haciéndola partícipe de los dulces afectos de la religión, la patria y la familia”, per bé que hi utilitzà la llengua castellana fins i tot per pintar El valle de Moncada i entonar un Canto al Besós. Fou mantenidor (1859 i 1883) i president (1870 i 1878) dels Jocs Florals de Barcelona, hi fou premiat diverses vegades entre el 1862 i el 1867, en què esdevingué mestre en gai saber.

Traslladat el 1861 de l’Institut de Barcelona al de Palma, on fou catedràtic d’història i geografia a l’Institut Balear fins a la seva jubilació el 1892, càrrec des del qual desenvolupà una destacadíssima tasca pedagògica —foren alumnes seus, entre d’altres, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Mateu Obrador, Bartomeu Ferrà i Joan Palou—, mirà d’impulsar la Renaixença atenent les peculiaritats locals. El 1868 fundà, juntament amb altres socis, una acadèmia privada d’estudis universitaris.

Havent pertangut a la Societat Filomàtica (1851) i a l’ABLB, on llegí un discurs sobre Tomàs Aguiló i Forteza (1852), fundà i presidí en diverses ocasions l’Ateneu Balear (1862-73). Promogué La Dulzaina (1868-69), la Revista Balear (1872-74) i fou el director de la seva successora el Museo Balear (1875-77 i 1884-88), i col·laborà, a més, entre altres publicacions, a El Fomento, Calendari Català, Almanaque Balear, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, La Veu del Montserrat i Revista Literària.

El 1892 aplegà poemes catalans amb el títol de Poesies i tenia previst de recollir-ne també de castellans. La seva curta producció poètica en català es caracteritza formalment per una remarcable perfecció: vers treballat amb influència dels metres clàssics, llenguatge escollit, etc. D’altra banda, malgrat la seva aportació a la temàtica i al to dels jocs florals —L’alfang, La mort dels Montcades—, la seva poesia és caracteritzada per un marcat classicisme que troba la seva millor expressió en les visions del paisatge mallorquí; així, en les famoses Els tarongers de Sóller i L’olivera mallorquina (i també en una composició de temàtica tan diferent com la notable Lluita de braus). L’obra fou reeditada el 1975.

La importància de la seva producció historiogràfica se centra en la tasca com a docent, de la qual han quedat alguns llibres de text de geografia, història i literatura dels quals és autor. Són obres que reflecteixen el seu interès per la docència i l’educació dels joves en l’amor al país. De la seva bibliografia pedagogicohistòrica cal esmentar Introducción a los autores clásicos, latinos y castellanos (1857), Programa de la asignatura de Nociones de Historia General y particular de España. Curso académico de 1861 a 1862 (1861), Sumarios de Historia de España (1881), Sumarios de Historia Universal (1878), Tratado elemental de retórica y poética (1889), Geografía para niños y niñas por Don José Luís Pons y Gallarza (1894), “Meditaciones de literatura práctica” dins Museo Balear, vol. I (1875) i Sumarios de Historia Universal y de España para facilitar el estudio de esta asignatura (1866). Edità també la semblança Recuerdos biográficos de Ramón Muns y Seriñá (1868), i deixà dispersos articles de crítica, teoria i història literàries, majoritàriament en llengua castellana, i traduccions (com les d’Horaci al castellà). Classicista, si bé romàntic, i tradicionalista, ha estat considerat precursor de l’Escola Mallorquina.

És net seu l'historiador Joan Pons i Marquès.