i Ventura Pons i Sala | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Ventura Pons i Sala

Cinematografia
Ventura Pons
Culturcat. Generalitat de Catalunya
cinematografia cin
Realitzador cinematogràfic, de nom complet Bonaventura.
Barcelona, 25 de juliol de 1945

S’inicià en el teatre, on dirigí la seva primera obra el 1967. Debutà al cinema amb els documentals Ocaña, retrat intermitent (1977) i Informe sobre el FAGC (1978). Després de la comèdia El vicari d’Olot (1980), el 1985 creà la productora Els Films de la Rambla, amb la qual ha produït dinou dels seus llargmetratges, entre d’altres, La rossa del bar (1986), Puta misèria (1989), i les comèdies Què t’hi jugues Mari Pili? (1991), Aquesta nit o mai (1991) i Rosita, please (1993).

La seva filmografia es completa amb El perquè de tot plegat (1994, Premi Nacional de Cultura i Butaca 1995) i Mil cretins (2011), sobre relats de Quim Monzó; les adaptacions de les obres teatrals de Josep M. Benet i Jornet, Actrius (1996, premi Butaca 1997) i Amic/Amat (1998, premi Butaca i premi Ondas 1999), i de Sergi Belbel, Carícies (1997), Morir (o no) (1999, premi Ciudad de Huesca 2000) i Forasters (2008); les adaptacions d’obres de Lluís Anton Baulenas, Anita no perd el tren (2000), a partir del relat Bones obres, Amor idiota (2004), sobre la novel·la homònima, i A la deriva (2009); la coproducció internacional Food of love (2001), estrenada en català sota el títol Menja d’amor, basada en una novel·la de David Leavitt; el documental musical El gran Gato (2002); Animals ferits (2005, premi Zinegoak), sobre els relats de Toni Puntí, Animals tristos; La vida abismal (2006), sobre una novel·la de Ferran Torrent, i La vida en l’abisme; Barcelona (un mapa) (2007), a partir de l’obra teatral de Lluïsa Cunillé. El 2011 estrenà la comèdia Any de Gràcia i el 2013 Un berenar a Ginebra, ficció documental sobre Mercè Rodoreda per a la televisió. També aquest any estrenà el documental Ignasi M. Seguiren El virus de la por (2015), el documental Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona) (2015), Oh, quina joia (2016), Sabates grosses (2017) i Miss Dalí (2018), biografia de la germana del pintor, de la qual també en feu una minisèrie.

La seva trajectòria ha estat reconeguda amb el Premi Nacional de cinema de la Generalitat de Catalunya (1995), la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol (2001), el premi Honorífic del festival de cinema gai, lèsbic i transsexual de Bilbao Zinegoak (2005), la Creu de Sant Jordi (2007), el premi Gaudí d’Honor (2014) i el premi Jordi Dauder a la creativitat (2016).

Ha publicat els llibres de memòries Els meus (i els altres) (2011) i He tastat molts fruits de l’arbre de la vida (2018). El setembre del 2014 impulsà l’obertura dels cinemes Texas al barri de Gràcia de Barcelona (tancats des del 1995), que dedicà a reestrenes en versió original subtitulades en català i, per a films en català, en anglès. Reprengué la iniciativa el març del 2017 als cinemes Albatros de València, sota el nom d’AlbaTexas, que el desembre del 2018 adoptà el de Las Vegas, i que tancà el març del 2019 per manca de públic. L’abril del 2018, amb el mateix format, reobrí els cinemes Las Vegas a Figueres.

Llegir més...