El 1448 fou cridat a Nàpols per Alfons el Magnànim. Protegit pel Panormita, entrà a la seva acadèmia (on prengué el nom de Gioviano); la presidí a la seva mort i d’ell prengué el nom definitiu, Academia Pontaniana. Li fou confiada l’educació del príncep Carles de Viana i d’Alfons, fill de Ferran I de Nàpols. Entrà a la secretaria reial. Defensà amb la ploma i l’espasa el rei Ferran I en la lluita contra el pretendent angeví (1458-64) i en consagrà les gestes en De bello neapolitano. El 1481 acompanyà Alfons a la reconquesta d’Otranto i intervingué en les negociacions amb Venècia (1484) i amb el papa (1486). Secretari reial de Ferran I i després d’Alfons II (1494), en entrar Carles VIII a Nàpols es posà tanmateix al seu servei (1495). A la retirada dels francesos, caigué en desgràcia i no recuperà el càrrec; amb tot, el 1501 es negà a servir Lluís XII de França. Fecund escriptor, deixà correspondència en italià, de fort colorit dialectal, però la seva obra és tota escrita en llatí: nombrosos tractats astrològics i filosòfics i sobretot diversos diàlegs, entre els quals cal destacar Chanon, contra la superstició popular, i Asinus, al·legoria, sembla, a la ingratitud del rei Alfons envers ell. Dels poemes, el més ric en mites fantàstics és Urania, i el més famós, Lepidina, cant de les noces del riu Sebeto amb la nimfa Partenope, amb participació de nimfes i d’altres divinitats amb al·lusions a diversos llocs de Nàpols i a llur característica vida popular. Obra mestra són els tres llibres d’elegies De amore coniugali, i precioses les dotze Naeniae dedicades al seu fillol Lucio. Ha estat considerat el millor prosista llatí del Renaixement italià i igualable en poesia al Poliziano. La seva obra té, a més, l’interès d’ésser encarnada en el món cortesà i popular napolità en el període més brillant dels reis de la dinastia catalanoaragonesa.