Anteriorment havia exercit altres càrrecs polítics a Pinerolo, plaça francesa del Piemont, i a Rouen (Normandia). Establí el 1708 una fira bisetmanal a Bellaguarda, Montlluís i al fort dels Banys per al proveïment dels soldats d’aquestes guarnicions. És autor d’una Mémoire de la Généralité de Perpignan ou province de Roussillon (1710). Durant la seva intendència fou introduït l’ús de la llengua francesa en els actes públics. El seu fill Antoine-Marie de Ponte d’Albaret (Pinerolo 1691 — Perpinyà 1750) fou cavaller del rei de França i exercí igualment el càrrec de primer president, per renúncia del seu pare (1718), fins el 1750, i el d’intendent. Aquest deixà dos fills: Joan Francesc de Ponte d’Albaret (Perpinyà 1732 — 1771), primer vescomte d’Albaret (1759), i Lluc de Ponte d’Albaret (Perpinyà 1736 — Torí 1800), que fou bisbe de Sarlat.