i Pontils | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pontils

Pontils
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
147 h
[2009]
Extensió: 
68 km2

Situació i presentació

El municipi de Pontils, el més extens després de Montblanc, és situat al sector de l’Alt Gaià, a la part alta de la seva vall, a la banda sud-oriental de la comarca, al límit amb les comarques de l’Anoia i l’Alt Camp. Al NE el terme confronta amb el municipi de Bellprat i a l’E un petit sector limita amb el de Santa Maria de Miralles, ambdós de l’Anoia. Al S termeneja amb Querol i amb el Pont d’Armentera, de l’Alt Camp, mentre que a l’W ho fa amb Sarral i al NW amb les Piles, de la Conca de Barberà. El municipi de Pontils va rebre el nom de la seva capital històrica, Santa Perpètua de Gaià, fins l’any 1995.

El territori, un dels més accidentats de la comarca, és limitat a l’E pels contraforts meridionals de la serra de Queralt —que en aquest sector arriba a 728 m d’altitud— i per la serra de Brufaganya —que al puig de les Creus arriba a 924 m d’altitud—, i per ponent per la serra de Montclar, amb la punta de Sant Miquel (946 m). Aquest ample territori és drenat per la part central, en direcció N-S, pel Gaià, que inicia la seva conca a l’altiplà de Santa Coloma de Queralt, al N, i que s’endinsa encaixat en el seu congost, en tallar gairebé perpendicularment les serres calcàries que travessa, a l’Alt Camp pel municipi del Pont d’Armentera. Al Gaià, així mateix, van a parar les diverses torrenteres procedents de les serralades que originen l’aspecte accidentat de la contrada: abans d’arribar al poble de Pontils rep per la seva esquerra les aigües del torrent de Valldeperes o riu de Boix, que en direcció NE-SW procedent del municipi de Bellprat, a l’aiguabarreig de Pontils i per la mateixa banda i direcció, rep les aigües del barranc de Sant Magí; per la seva dreta i en el mateix indret rep les aigües del torrent de Biure, que en direcció NW-SE procedeix d’aquest lloc, i al qual desguassen el barranc de Sant Miquel i el torrent de la Coma. Més avall del seu curs, poc després de Santa Perpètua, rep per l’esquerra les aigües del barranc de Can Salvet i, ja a la part meridional del terme, les del barranc del Quer. Per la banda de ponent el terme és drenat per un altre afluent del Gaià, el torrent de Coma de Vaca o de Vallespinosa, que recull les aigües de les torrenteres de la zona i resta encaixat en el seu origen per la serra de Montclar, al N, i per la de les Roques de Miret, al S, tot passant pel lloc de Vallespinosa, fins a entrar al terme de Querol, on desguassa a la banda dreta del Gaià.

El municipi comprèn els poblets de Pontils, que n'és l’actual cap, Santa Perpètua de Gaià, Seguer (que ha quedat integrat en una urbanització del mateix nom), Vallespinosa i Vilaperdius, a més de les caseries i llogarets de Rocamora de Sant Magí, Sant Magí de Brufaganya, Valldeperes i Montalegre i el veïnat de les Eres. El terme és travessat, per la banda central, per la carretera local de Santa Coloma de Queralt a Esblada, que segueix paral·lela al curs del Gaià i passa pels pobles de Pontils, Santa Perpètua i Seguer. A Pontils surt un brancal que, en direcció W-E, passant per Montalegre i prop de Vilaperdius, enllaça amb la carretera de Santa Coloma a la Llacuna. D’aquest mateix brancal surt una carretera que porta al santuari de Sant Magí de Brufaganya. La banda occidental del terme és travessada per la carretera local que porta a Vallespinosa i que enllaça amb la C-241 de Montblanc a Manresa, a l’altura del coll de Deogràcies, al límit occidental del municipi de les Piles. S'han construït diverses pistes forestals vora Pontils que van a Vallespinosa, Biure i Guialmons.

La població i l'economia

Situat en un zona de poca densitat demogràfica, el primer fogatjament del segle XIV assigna 54 focs a Pontils (més 37 a Santa Perpètua, 17 a Vallespinosa i 4 a Seguer), amb un total de 112 focs al territori de l’actual municipi, que s’elevaren a 121 el 1378 (50 a Santa Perpètua, 48 a Pontils, 15 a Vallespinosa, 5 a Rocamora i 3 a Seguer). A les acaballes de l’època medieval sofrí una forta minva, com ho palesa el fogatge del 1497, que assigna 39 focs al conjunt (10 a Santa Perpètua, 17 a Pontils i 12 a Vallespinosa), que continuà a l’època moderna: 26 i 34 h en els fogatjaments del 1515 i el 1553 respectivament. El 1719 hi havia 79 veïns que sumaven 362 h. Al llarg del segle XVIII hom aprecia una important recuperació, car els habitants assoliren la xifra de 536 el 1789; a mitjan segle XIX arribà al seu màxim demogràfic, amb 1 030 h el 1857, i a partir d’aquesta data sofrí una minva de població fins els anys vuitanta del segle XX (1 008 h el 1860, 849 el 1887, 813 el 1900, 527 el 1920, 453 el 1930, 450 el 1940, 349 el 1950, 194 el 1960, 130 el 1970 i 93 el 1981), moment en què la població es recuperà lleugerament, amb alguna oscil·lació. El 1991 la població era de 110 h, que augmentaren a 136 el 1996 i a 142 el 2005.

La major part del territori, molt muntanyós, és ocupat per terreny forestal, amb una gran part de garriga i boscos, principalment de pins i roures. L’agricultura, base econòmica del terme, és gairebé tota de secà, i els principals conreus són els cereals. La vinya, que al començament del segle XX representava el 17,87% dels conreus, avui pràcticament ha desaparegut, com també els ametllers, les oliveres i l’horta. La ramaderia, centrada sobretot en les granges avícoles i de bestiar porcí, complementa l’economia.

El poble de Pontils

A la banda septentrional del terme hi ha el poble de Pontils (38 h el 2005), situat a la confluència del Gaià amb la riera de Biure, per la dreta, i el barranc de Sant Magí per l’esquerra. De l’antic castell de Pontils —anomenat el Castellot— queden diverses restes de mur. És situat a la punta del turó —650 m d’altitud— que domina el poble. L’església parroquial, dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu, té la portalada romànica i l’interior gòtic. L’advocació actual degué substituir l’anterior de Sant Sadurní, ja que amb aquest nom apareix el 1168. La festa major del poble se celebra a l’agost.

Esmentat a la primera meitat del segle XI, el 1057 el terme fou adquirit a Ermessenda, muller del comte Ramon Borrell, pels comtes Ramon Berenguer I i Almodis, la qual l’obtingué després arran del seu esponsalici. Els comtes barcelonins l’encomanaren als Cervelló, i en aquest sentit l’any 1062 Guerau Alemany feia jurament als comtes per raó del dit castell; així mateix, es comprometia especialment davant la comtessa Almodis a donar-li la potestat del castell. El 1145 Guerau Alemany (IV) prestava jurament a Ramon Berenguer IV pel castell. Els Cervelló senyorejaren el lloc durant tot el període medieval; al final del segle XVI passà als Savallà i posteriorment, al segle XVIII, als marquesos d’Aitona.

Altres indrets del terme

Santa Perpètua de Gaià

El poble de Santa Perpètua de Gaià (578 m, 9 h el 2005) és a l’esquerra del Gaià. A l’estiu és lloc de residència d’algunes famílies. Les cases estan esglaonades al vessant sud-oriental del grop calcari sobre el qual es bastí el castell. Les restes del castell de Santa Perpètua, dominen l’estreta vall que s’estén als seus peus. Queden la porta d’ingrés, la torre –d’una especial i interessant construcció, amb l’interior triangular— i alguns panys de muralla. Situat en un lloc molt estratègic, forma part de la línia de fortificacions bastides durant el segle X en aquesta banda de la frontera del comtat de Barcelona.

L’antiga església romànica, ja esmentada el 1072, es conserva, dins el clos del cementiri. L’actual, dedicada a Santa Maria, és situada a la banda oriental del penyater on hi ha el castell.

El castell de Santa Perpètua és documentat des del 976, i segurament fou destruït el 985 per Almansor. Al començament del segle XI apareix com a possessió de Sal·la de Sant Benet de Bages, la qual cosa demostra que probablement fou bastit de nou. El 1013 Sal·la vengué al bisbe Borrell de Vic el castell de Santa Perpètua juntament amb el de Barberà. El 1053, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I feia una convinença amb Alemany Hug i la seva muller Sicarda en què s’estipulava que, si aquests esposos podien obtenir aquest castell, el comte els el donaria en feu, per bé que s’hi reservaria l’estatge. Sembla que per aquesta època els comtes barcelonins cediren el castell als Gurb-Queralt, perquè el 1066 Guillem Bernat de Queralt, fill de Bernat Sendred i de Quíxol, feia jurament al comte, entre altres castells, pel de Santa Perpètua. Alguns anys més tard, el 1072, els comtes tornaren a recuperar el domini del lloc arran de la venda que els en feu Bernat Bernat, el qual afirmava que li havia pervingut per raó dels seus pares. En el testament de Ramon Berenguer I s’esmenta expressament el castell de Santa Perpètua. Els comtes de Barcelona el cediren, de ben segur al principi del segle XII, a la família dels Cervelló, juntament amb d’altres de la contrada, que el posseïren durant tot el període medieval. Al segle XVII consta en poder dels comtes de Savallà i a la darreria del segle XVIII passà als marquesos d’Aitona.

Vallespinosa, les Eres i Seguer

A la banda sud-occidental del terme hi ha el poble de Vallespinosa (640 m; 35 h el 2005), situat sobre el vessant esquerre del torrent de Coma de Vaca o de Vallespinosa. La població —esglaonada sota el castell— és composta per una quarantena de cases, edificades a l’obaga, petites i amb poques entrades per a la llum, que formen carrers estrets i sinuosos. Celebra la festa major a l’agost. Sota les muralles de l’antic castell, a la banda alta del poble, hi ha les restes de l’antiga església romànica del lloc, dedicada a Santa Maria. L’actual, que s’alça al bell mig de la petita placeta del poble, sota l’advocació de Sant Jaume, és d’una sola nau i ha estat bastida en època moderna. El poble es construí a redós del castell de Vallespinosa, el terme del qual és esmentat el 1030. Va pertànyer als Cervelló des de la conquesta del lloc. El 1357 Arnau de Cervelló comprà a Pere el Cerimoniós el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció d’aquest lloc i terme. A l’època moderna n'ostentaven la senyoria els Biure. El castell de Vallespinosa fou saquejat i destruït al començament del 1648. Els Biure tingueren el castell i el lloc fins a l’extinció de les senyories.

A 0,5 km de la població, vora el torrent de Coma de Vaca i al costat del camí que va a Selmella, hi ha la font de Vallespinosa.

Abans d’entrar al poble per la carretera que ve del coll de Deogràcies, a l’esquerra, es troba el veïnat de les Eres, en un petit eixamplament de la vall del torrent de Coma de Vaca, que és aprofitat per als conreus i poblat d’unes quantes masies, entre les quals es destaca Cal Nicolau, que pertangué als Biure, com ho palesa l’escut nobiliari que hi ha damunt la balconada.

El poblet de Seguer (31 h el 2005), situat a la banda més meridional del terme, al marge esquerre del Gaià, es bastí a redós de l’antic castell de Seguer, del qual resten encara diversos panys de mur, enlairat al cim d’un penyal. Aquest castell tingué importància estratègica en el domini de la part inferior de l’Alt Gaià. En els fogatges medievals consta que pertanyia, dins la vegueria de Vilafranca, al donzell Pere de Montagut. Al segle XVIII i a l’extinció de les senyories era dels Maranyona. L’església, dedicada a sant Bartomeu, és situada a la banda oposada del castell, al mateix tossal. Al lloc de Seguer s’ha construït una urbanització.

Rocamora de Sant Magí, Vilaperdius, Montalegre i Valldeperes

De l’antic terme de Rocamora de Sant Magí, situat al començament de la vall de Sant Magí, a la banda oriental del municipi, només resta l’antiga església romànica, que al segle XIII fou erigida en parròquia rural, sufragània de la de Montagut, sota l’advocació de Sant Jaume i Sant Cugat, i annexionada l’any 1605 al santuari de Sant Magí. El castell de Rocamora apareix gairebé sempre documentat amb el veí de Brufaganyes, desaparegut i que segons alguns autors era situat al peu de la muntanya, a uns 2 km del santuari de Sant Magí. Al darrer quart del segle XI ja és esmentat aquest últim castell com a pertanyent als comtes de Cerdanya Guillem i Sança, pels quals el tenia el vescomte de Girona Guerau Ponç. Al segle XII ambdós castells i el lloc pertanyien als Cervelló, i n'era castlana la família Montagut. Guillem de Montagut deixà, en testament atorgat el 1168, al seu fill Guillem el castell de Brufaganyes i la tercera part del castell de Rocamora. El 1204 Guerau de Montagut concedí a la comanda de l’Hospital de Sant Valentí de les Cabanyes una casa a Brufaganyes, que representà l’inici de la penetració hospitalera en aquest lloc. Aquesta donació fou confirmada a favor de l’Hospital el 1228 pels seus nets Berenguer i Guillem, i el 1250 Arnau de Queralt i els seus aprovaren totes les propietats que l’orde havia aconseguit a l’esmentat lloc. El nucli de Rocamora i Sant Magí de Brufaganya tenia 5 h el 2005.

A la banda nord-oriental del terme, esglaonats a la petita vall que fa el barranc de Sant Magí, hi ha els nuclis de Vilaperdius (4 h el 2005) i Montalegre (620 m), a la banda dreta, i, més al N i a l’esquerra, la caseria de Valldeperes (670 m, 20 h el 2005), amb una església dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança.

Sant Magí de Brufaganya

El santuari de Sant Magí de Brufaganya (760 m d’altitud) s’alça a mig aire del vessant NW de la capçalera del rierol de Sant Magí, a la solana del cingle de les Coves (812 m d’altitud), al NE del terme. És dedicat a l’anacoreta que, segons la tradició, fou martiritzat al segle III i enterrat en aquest lloc, on posteriorment es bastí l’església. Abans del 1204 no hi ha cap notícia documental de la roca de Sant Magí; en aquesta data és esmentada com a confrontació d’un alou situat a Brufaganyes, donat a l’Hospital per Guerau de Montagut. Al segle XIII ja hi existia una església ermitana, que era objecte de llegats de fidels dels voltants. Fou, però, al segle XVI, a iniciativa dels Cervelló, senyors de la Llacuna, que es restaurà el temple. El 1524 Estefania de Centelles organitzà una germandat sota el patronatge del sant i el mateix any fundà un benefici i el dotà amb diverses propietats; aquest santuari aviat tingué fama, i els patrons, els barons de la Llacuna, el donaren als religiosos dominicans, els quals el regentaren des del 1603 fins al 1835. Fou objecte de diversos saqueigs el 1714, el 1835 i el 1936. A partir de l’any 1841 va funcionar com a parròquia de la rodalia, regida per un rector. En aquest santuari se celebren diversos aplecs, alguns d’ells de caràcter comarcal, com el que es fa a lnagost, i el del setembre.

L’antiga ermita, de dimensions reduïdes, fou eixamplada al segle XVI amb la construcció de tres capelles. Entre el 1735 i el 1776 es bastí l’església actual, de planta de creu llatina; al bell mig del creuer es diu que hi havia el sepulcre del sant. La primitiva imatge de sant Magí, talla de fusta policromada del segle XIV, fou cremada el 1936. La que actualment presideix el santuari és moderna. A la dreta de la façana de l’església es troba l’antiga Casa de Sant Magí, que fou habitatge dels frares dominicans; a l’esquerra hi havia l’hostal i l’albergueria.

A partir del segle XVI es bastiren diverses ermites vora el santuari, algunes excavades al cingle de la roca i avui gairebé totes arruïnades: la de la Mare de Déu de la Salut, la de Sant Domènec, la dels Apòstols i la de Sant Magí de Mitja Costa, construïda el 1611 i renovada el 1786. La presidia una bella imatge barroca del sant.

Les Fonts i la cova de Sant Magí

A la banda esquerra del barranc de Sant Magí, i a poca distància del santuari, hi ha les Fonts que segons la tradició va fer brollar el sant. Són quatre grans dolls d’aigua fluixa que “no cou ni mol”. Com que l’aigua es considerava miraculosa, hom bastí al seu costat un petit hospital per a atendre els malalts; aquest hospital, documentat ja el 1556, fou traslladat al santuari el 1629. Damunt les Fonts es construí un petit oratori el 1562, ampliat al començament del segle XVII, reedificat al segle XVIII i restaurat al principi dels anys vuitanta del segle XX. A aquestes fonts venien a cercar aigua en romiatge diverses poblacions, com Barcelona, Vilafranca, Igualada, Manresa i sobretot Cervera i Tarragona.

A la banda nord-oriental del santuari, vers el cingle, un rengle d’esglaons condueix a una cavitat natural oberta en el mateix espadat i coneguda per la cova de Sant Magí, on segons la tradició el sant va viure trenta anys, alimentat pels àngels.

El castell de Montclar

L’antic castell de Montclar és situat al cim de la muntanya homònima, al sector occidental del terme, a 947 m d’altitud, des d’on hi ha una de les vistes panoràmiques més enlairades i àmplies de la rodalia. El castell de Montclar, conegut anteriorment per Monvà i organitzat al principi del segle XI, tingué una especial importància en la fixació i l’expansió de la conquesta a la comarca. Pertanyent inicialment al vast terme del castell de Santa Perpètua, el 1013 era posseït per Sal·la de Santa Perpètua, el qual en l’esmentada data el vengué al seu nebot, el bisbe Borrell de Vic; passà posteriorment al fill del primer, Guillem, el qual el 1030 l’alienà a Arnau Odó i Guilla. Al cap de tres anys, el 1033, fou adquirit a aquests esposos per Bernat Sendred de Gurb i el seu fill Oliver Bernat, que crearen dins el seu terme, en la intensa activitat repobladora que desenvoluparen, els nous castells de les Piles i de Biure; el 1057, l’esmentat Oliver i la seva muller Riosovenda infeudaren a un tal Ramon Arnau el castell de Montclar, imposant com a condició al feudatari l’acabament de la torre del dit castell i la construcció d’un tancat al seu voltant. Probablement són d’aquesta època les restes de la torre circular que avui subsisteixen. El 1072 Oliver Bernat, juntament amb la seva esposa Agnès, vengué l’alou de l’esmentat castell, juntament amb els de les Piles i Biure, al comte de Barcelona Ramon Berenguer I, el qual el confià al mateix venedor. Posteriorment el feu passà als Cervelló, que el tingueren una bona part del període medieval, mentre, atesa la seva situació estratègica, fou un castell important.

Al costat meridional de les restes de la torre es troba la bella capella romànica de Sant Miquel de Montclar, que probablement fou l’església del castell i que ha sofert diverses restauracions. Fou centre de pelegrinatges des dels més diversos indrets, ja que l’oli de la llàntia que hi havia en altre temps vora l’altar major tenia la virtut de curar la sordesa. S'hi fa un aplec pel maig. Sota aquesta església, cap a llevant, hi ha un petit solc en l’espadat conegut com la Relliscada de Sant Miquel, de la qual la tradició diu que és un senyal de la ferradura del cavall del sant, que, saltant la vall del Gaià, topà de potes contra el cingle de Montclar.

Llegir més...