Karl Raimund Popper

(Viena, 28 de juliol de 1902 — Londres, 17 de setembre de 1994)

Filòsof austríac.

Professor a Nova Zelanda i, des del 1945, a Londres, s’oposà tant al psicologisme i a l’historicisme com a l’inductivisme baconià. Amb una actitud molt propera a la del cercle de Viena, Popper féu una important aportació a l’epistemologia en substituir el criteri empirista de verificació per un criteri de demarcació entre ciència i metafísica ideat per ell, la falsabilitat, mitjançant el qual suggereix que cal plantejar tota nova teoria com a virtualment refutable. Exposà per primer cop aquestes idees en Logik der Forschung (‘Lògica de la investigació’, 1934), i la posterior traducció i edició d’aquesta obra a l’anglès el 1959 amb el títol de The Logic of Scientific Discovery influí amb força la filosofia analítica anglosaxona. Posteriorment publicà Conjectures and Refutations (1963), on temperà el rigor del criteri de falsabilitat, i Objective Knowledge (1972), en el qual defensà que el conjunt de les produccions intel·lectuals humanes és una part autònoma de la realitat, amb estructura i lleis pròpies. En el camp de les ciències socials combaté, especialment a The Open Society and Its Enemies (1945) i The Poverty of Historicism (1957), la pretensió de predictibilitat històrica de filòsofs com Plató, Hegel i Marx i denuncià el totalitarisme als països regits pel marxisme. Altres obres seves són Unended Quest (1976), reflexió autobiogràfica, The Self and Its Brain (1977), en col·laboració amb el biòleg J.C.Eccles, un Postscript to the Logic of Scientific Discovery (1982) i A World of Propensities (1990). El 1989 li fou atorgat el primer Premi Internacional Catalunya.