i Portbou | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Portbou

Vista de la població de Portbou, municipi de l’Alt Empordà
© A. Bachs
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
1.325 h
[2009]
Extensió: 
9 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Portbou, de 9,21 km 2 d’extensió, és situat a l’extrem nord-oriental de la comarca, a la costa. És fronterer amb el Rosselló.

El territori s’estén pels confins orientals de l’Albera, al punt de contacte d’aquesta serralada amb la mar, i comprèn la vall de la riera de Portbou i els vessants de muntanya que la delimiten. Pel N limita amb els municipis rossellonesos de Banyuls i de Cervera de la Marenda; la divisòria s’inicia a ponent, al coll de Taravaus, segueix vers llevant pels colls dels Empedrats i de Rumpió, el pla de Ras i el puig de Querroig (punt culminant amb 671 m), des d’on davalla vers els colls de la Farella, dels Frares i dels Belitres fins a tocar la mar a la punta de l’Ocell (a poca distància i al S del cap de Cervera), límit de tramuntana de la costa empordanesa. Des de la dita punta, al N, fins al rocam del Puig Claper (236 m), al S, s’estén el litoral del municipi, encarat a llevant. A la seva part central, entre el cap de Portbou i la punta del Claper, es forma la profunda recolzada de la cala o badia de Portbou, al fons de la qual hi ha la vila, i on desemboca la riera.

El límit occidental i meridional del terme és marcat per la carena del contrafort de l’Albera que es desprèn vers el coll de Taravaus i continua pel pic de l’Ossetera (555 m) pel Puig Pelat, i va a parar a la mar al vessant del Puig Claper. Tot aquest sector és limítrof amb el municipi de Colera.

El nucli urbà de la vila de Portbou aglutina, pràcticament, la població del terme. Hi ha només algunes cases poc separades que formen el veïnat de la Riera, no habitat, i unes poques masies també vora la riera, més amunt del seu curs.

Com ja s’ha dit, el territori municipal és molt accidentat, i forma una costa rocosa i escarpada. La silueta del Querroig domina el paisatge de la contrada. La vall de Portbou és estreta; els terrenys planers, vora la riera, són molt limitats, entre els vessants de la muntanya. La riera de Portbou, que neix prop del coll dels Empedrats, és de règim torrencial, com els nombrosos petits torrents que hi tributen.

Panoràmica de Portbou
© Fototeca.cat
A la capçalera de la vall hom ha construït una presa per a l’abastiment d’aigua de la població. Al sector muntanyós del terme hi ha algunes fonts naturals, com la font del Ginebró. Dins el nucli urbà de la vila té interès i utilitat la font del Pi, al carrer del Pi, amb el seu petit parc.

Per la seva situació, encarat al golf de Lleó, l’indret és batut amb extraordinària violència per la tramuntana. En algunes ocasions el vent arribà a tombar vagons del tren; el 1929 s’emportà la nova coberta de l’estació. En alguns carrers de la vila hi ha passamans on es poden arrapar els vianants per defensar-se de les ventades.

El territori, majoritàriament accidentat i abrupte, amb la formació geològica pròpia del massís pirinenc de l’Albera, posseeix un reduïdíssim espai de terres al·luvials al fons de la vall. Si exceptuem algun sector amb arbres de ribera, als marges de la riera, i la vegetació pròpia dels espadats de la costa, tot el terme és pràcticament ocupat per les garrigues i els matolls. Els testimonis esparsos de l’antic bosc d’alzines, roures i pins, són cada vegada més insignificants per l’efecte dels incendis.

A Portbou hi ha l’estació internacional de ferrocarril de la línia Barcelona-Perpinyà. De fet, la fundació i el creixement de la vila tenen l’origen en el traçat de la via del tren i en l’establiment d’aquesta estació, amb les seves dependències i la duana, al darrer quart del segle XIX. La vila és comunicada també per la carretera N-260 de Figueres a Portbou on, al coll dels Belitres, hi ha el pas fronterer i l’enllaç amb la ruta que segueix cap a les poblacions de la Marenda: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure.

El topònim apareix escrit en un document de l’any 1336: Portu bovis . La tradició local explica un suposat origen del nom: els pescadors, amb les barques “del bou”, es refugiaven a la cala si els sorprenia el temporal.

La població

Abans de la instal·lació de l’estació ferroviària hi hagué probablement una població (portbouencs) dispersa molt reduïda i, des del segle XVIII, un minúscul nucli de casalots de pescadors a la platja. Originàriament, la vila de Portbou formà part del municipi de Colera, del qual més tard passà a ser la capital, fins que Colera s’independitzà l’any 1934. Les primeres dades demogràfiques fiables són del 1900, any en què Portbou, juntament amb Colera, tenia 2 581 h, nombre que experimentà un fort augment —atribuïble sobretot a Portbou—, fins als 3 976 h de l’any 1930. El 1940 el municipi de Portbou, ja sense Colera i amb el descens produït per la guerra de 1936-39, tenia 2 048 h. L’increment posterior no fou pas gaire elevat: 2 236 h l’any 1960, i 2 360 h el 1970.

A les tres darreres dècades del segle XX el descens fou continuat a causa de la pèrdua d’importància del trànsit ferroviari, especialment el transport de mercaderies: 2 280 h el 1981, 1 913 h el 1991 i 1 374 h el 2005. Cal destacar que un terç de la població és nascuda fora de Catalunya el 2001.

L'economia

A la vila, des de la seva creació com a fruit de l’estació ferroviària de frontera, la població treballa primordialment al sector terciari. L’agricultura havia tingut una certa importància temps enrere, sobretot l’olivera i, encara més, la vinya, abans del desastre de la fil·loxera. Ara l’activitat agrícola és insignificant; es conreen unes poques hectàrees a la vall (Mas Budellers i Mas Laporta, principalment). La ramaderia té una presència mínima, amb l’explotació de bestiar oví.

La indústria és representada sobretot per algunes empreses de construcció i dels rams de l’alimentació, la fusta i el metall.

L’activitat comercial és notable, a causa, en part, del pas fronterer i l’estació. Hom celebra un mercat local cada divendres. És, però, l’estació internacional el que ha aglutinat una activitat comercial ben intensa, i privativa, de la població. L’estació i el pas fronterer van comportar tota una sèrie de serveis adjacents, com la duana, un centre fitosanitari, oficines d’agències comercials —de duana, d’exportació i de transport—, agències de viatges, i oficines municipals d’informació turística. L’entrada de l’Estat espanyol a la comunitat europea va portar a l’obertura permanent de la frontera el 1990 i a la supressió dels passos duaners, el 1993. Portbou començà un procés d’adaptació a la nova situació.

Els establiments hotelers i de restauració van sorgir a la vila més en funció del trànsit fronterer que no pas del turisme estacional. Això no obstant, el turisme ha tingut un cert increment els darrers temps. Un bon nombre d’habitatges són de segona residència i s’ha construït un embarcador esportiu adossat a les roques de l’extrem sud de la platja de la badia.

La vila de Portbou

La vila de Portbou és situada al fons de la badia homònima —refugi natural en el qual penetra el mar uns 800 m des de les puntes Falcó i Claper—, entre la platja i la gran obra de terraplenament del complex ferroviari, en pendent acusat (28 m d’altitud). El 2005 tenia 1 374 h.

El nucli urbà resta pràcticament encaixonat entre el volum del dit terraplè (amb el túnel per al desguàs de la riera i el camí de la vall), la mar i els vessants de la muntanya. S'estructura entorn de l’eix que formen els amplis espais del passeig de Mar o de la Sardana, vora la platja, i la Rambla, sobre la riera, els quals tenen una agradable vegetació urbana. Tenen interès alguns edificis i elements del mobiliari urbà, modernistes i posteriors, com l’antiga casa de la vila (1913) o la font dels Ninots (1922).

L’església parroquial de Santa Maria de Portbou és un gran edifici neogòtic, d’una nau i campanar, projectat per l’arquitecte Joan Martorell i Montells. Fou bastit damunt l’esplanada de l’estació per la companyia del ferrocarril a partir de l’any 1878. Posseeix una imatge de la Mare de Déu esculpida per Frederic Marès, fill de Portbou. L’any 1933 es construí la llarga escalinata d’accés a l’església, segons projecte de l’arquitecte figuerenc Pelagi Martínez.

El cementiri, amb la seva capella de Sant Crist, fou construït l4any 1855 en terrenys de la companyia ferroviària, prop de mar, sobre la punta del Queixol.

El nus ferroviari ocupa una extensió semblant a la del conjunt urbà de la vila, entre els túnels de la Pineda o de Portbou i dels Belitres o de Cervera. L’estació, bastida l’any 1870, fou renovada i ampliada l’any 1929, i ha estat objecte d’ampliacions posteriors. Tenen interès arquitectònic alguns sectors d’edificació i, sobretot, l’estructura metàl·lica de cobertura de les andanes.

Pel que fa a les entitats culturals han desaparegut els vells casinos (el “Casino Espanya” i el “Gran Casino de Congesta”, tots dos de l’any 1931); també havien existit dues societats de socors mutus (“el Auxilio” i “La Previsora”, totes dues del 1904). A l’època més pròspera de la població (anys trenta del segle XX) aparegueren alguns periòdics: “L’Altaveu de Portbou”, “Destellos”, “La Voz de Porbou”, tots fundats el 1931. També aquest mateix any començà a actuar l’orquestrina “Many's Jazz”. Aquestes activitats ja no es recuperaren a la postguerra.

Portbou celebra la festa major per Sant Jaume, al juliol, que comença amb el tritlleig tradicional. Hi ha també una festa major d’hivern, al gener. Ha esdevingut tradició l’Aplec de la Sardana, que se sol celebrar a l’agost

Altres indrets del terme

Al cim de l’escarpat puig de Querroig, que és trifini entre els termes de Banyuls, Cervera i Portbou, hi ha les restes del castell de Querroig i de la torre de Querroig. El conjunt de ruïnes pertany, ben bé en dues terceres parts, al municipi de Portbou. El puig (pogium Cariorubio) s’esmenta l’any 981 com a límit d’un alou del comte Gaufred d’Empúries.

El castell no és documentat fins l’any 1385, però les seves ruïnes no semblen posteriors als segles X i XI. Era una fortalesa de planta força singular, amb murs de traçat sinuós. Quan el castell ja era enrunat, es bastí al mateix indret la torre de Querroig, cilíndrica, de la qual resta la base, i que es pot datar als segles XIV o XV.

Com a testimoni del poblament d’època prehistòrica de la rodalia, hi ha el dolmen del coll de la Farella (datable vers el 3 000 aC) que és a prop de la carena de l’Albera, per pocs metres dins el terme de Portbou.

La història

Un document del 1336 que anomena el lloc de Portbou sembla donar a entendre que aleshores hi havia alguns habitants permanents en aquests paratges. L’actual territori de Portbou formava part de la jurisdicció de l’abadia de Sant Quirze de Colera almenys des del segle X, la qual gaudia també dels drets de pesca d’aquest litoral. Quan l’any 1592 el dit monestir fou incorporat al de Sant Pere de Besalú, consta que els monjos dominaven les cales de Portbou, les Portes, Freixe i Freixenet. Aquests drets foren objecte de litigis, i l’any 1753 el monestir de Besalú aconseguí una cèdula del rei Ferran VI que ratificava els seus dominis.

Al segle XVIII Portbou era un lloc deshabitat que pertanyia a la parròquia de Sant Miquel de Colera. L’any 1768 l’abat Francesc Melcior de Rocabruna concedí un benefici a la família Budellers, de Ripoll, perquè poguessin establir-s’hi, treballar la terra i explotar el bosc. Encara avui, el Mas Budellers és una de les poques explotacions agràries del terme.

Hom ha afirmat que els primers pobladors permanents de la cala, vora mar, foren uns “desertors” de l’Escala, que hi arribaren l’any 1789. El 1802 l’abat de Besalú havia establert terrenys a aquests i a d’altres pescadors vinguts de Roses, Cadaqués i la Selva. A la segona meitat del segle XIX, abans de la construcció del ferrocarril, s’havia consolidat un poblat molt petit de pescadors, amb prop de 50 habitants, on hi havia un petit destacament de carrabiners de fronteres.

L’any 1864 es féu públic l.acord hispanofrancès signat dos anys abans a Perpinyà segons el qual el punt d’enllaç ferroviari havia de ser el coll dels Belitres (sembla que el traçat Perpinyà-Cervera interessava els francesos per a potenciar Portvendres i el seu port militar, mentre que l’opinió d’aquesta banda s’inclinava pel traçat Figueres-el Pertús, menys costós). El 10 de juliol de 1876 s’obrí la comunicació solament entre els dos trams ferroviaris dins el túnel internacional sota el coll dels Belitres. El 28 d’octubre de 1877 s’inaugurà la línia ferroviària Girona-Figueres, i el 20 de gener de 1878 el tren arribava a Portbou. La inauguració de l’enllaç, a Portbou, amb els ferrocarrils francesos, es va fer coincidir amb la data del casament d’Alfons XII amb Maria Mercè d’Orleans.

Entre el gran terraplè artificial de l’estació i la mar es formà ben aviat una població important; el territori pertanyia al municipi de Colera. L’any 1884 la puixant vila de Portbou prengué la capitalitat municipal a Colera. Hi hagué greus protestes i enfrontaments amb els veïns de Colera. Durant la Segona República, l’any 1934, Colera se segregà de Portbou.

Com ja hem indicat, la gran estació amb les vies i dependències, construïda els anys setanta del segle XIX, es renovà l’any 1929. Va ser objecte d’importants ampliacions a l’inici dels anys vuitanta del segle XX. Durant molt de temps el tren fou l’únic mitjà de comunicació de la vila. La carretera, des de Llançà, es construí l’any 1918, i el tram fins a la frontera no s’acabà fins el 1928. L’etapa més pròspera de la vila foren els anys vint i trenta, fins a la guerra, després de la qual ja no es recuperà mai del tot. Els efectes de la guerra, per les instal·lacions i per la situació, foren durs a Portbou, que ja patí el primer bombardeig l’octubre del 1935. Es pot dir que una meitat de la població quedà destruïda.

El 26 de setembre de 1940 arribà a Portbou, amb la seva esposa, fugitiu dels nazis, el filòsof alemany d’origen jueu Walter Benjamin. El dia abans s’havia signat el pacte d’amistat nazifranquista, i per evitar ser capturat pels agents de la Gestapo, es va suïcidar. Fou enterrat a la fossa comuna del cementiri de Portbou.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...