i el Port de la Selva | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

el Port de la Selva

El Port de la Selva, comarca de l’Alt Empordà
© J. Mariné
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
1.015 h
[2009]
Extensió: 
42 km2

Situació i presentació

El terme municipal del Port de la Selva, de 41,62 km2, s’estén pel sector septentrional de la península del Cap de Creus, en terrenys accidentats pels vessants finals de la serra de Rodes, que, com al terme veí de Cadaqués, formen en contacte amb la mar una costa rocallosa, en alguns llocs acinglerada.

Comprèn la vila del Port de la Selva, cap de municipi, a la riba de llevant de la badia del mateix nom, el petit poble de la Vall de Santa Creu, l’antic poble de Santa Creu de Rodes, amb l’antiga església i santuari de Santa Helena, les ruïnes imposants del monestir de Sant Pere de Rodes i les restes del castell de Sant Salvador de Verdera, a més de nombroses urbanitzacions residencials, com Perabeua, Barlovent, s’Arnella, les Figuerasses, la Móra o Erola. La majoria de masos, que havien estat nombrosos, especialment a l’extrem de llevant, a la vall de Tavellera, estan deshabitats.

De la carretera que va de Roses a Cadaqués deriva, al coll de la Perafita, un brancal que continua, passat el nucli del Port, fins a Llançà seguint la costa, on enllaça amb la de Figueres a Portbou. Una altra carretera va del Port de la Selva a la Selva de Mar.

El marc físic

Les carenes més altes fan de límit amb els termes veïns. Al SE, la frontera amb Cadaqués passa pel Puig Alt Petit (235 m), la Muntanya Negra i el puig dels Bufadors (433 m); el coll de la Perafita és trifini entre el Port, Cadaqués i Roses, i la frontera amb Roses (S) continua pels vessants nord del Pení i pel serrat de Can Berta (364 m). El terme de la Selva, del qual se segregà el del Port de la Selva el 1787, forma una mena d’enclavament dins el del Port. A l’W del terme del Port, la muntanya de Verdera, amb el castell de Sant Salvador al cim, punt culminant de la serra de Rodes (670 m), és trifini amb la Selva, el Port i Palau-saverdera. Al NW, la frontera amb aquest darrer, Pau i Vilajuïga, segueix la serra de Rodes fins a la penya de Roca Miralles (279 m), termenal amb Vilajuïga i Llançà. La divisòria amb Llançà, a tramuntana, va per la serra de l’Estela (469 m) i el Puig Vaquer (431 m) i baixa fins a la mar.

En l’accidentat relleu formen fondes i estretes valls les rieres, els barrancs o còrrecs. La més important és la riera del Port o de Rubiés, que davalla des dels vessants del Pení (prop del mas Romanyac, a Roses) fins a la platja de la Ribera, al fons de la badia del Port de la Selva (rep torrents i barrancs, com ara el del Salt de la Gorga, que davalla de la Muntanya Negra); dins la mateixa badia desemboca la riera de la Vall de Santa Creu, que davalla de la Selva. A llevant, la riera de Tavellera desemboca a la cala homònima, i altres de menors formen petites calanques.

El litoral s’inicia al NW amb un sector de costa més aviat baix en contrast amb el més retallat, rocós i erosionat, pròxim al cap de Creus. Prop del límit amb Llançà, el primer accident destacat és el cap del Bol i la petita península de s’Arnella, on fou bastit un far al començament del segle XX i on s’inicia la corba de la badia del Port de la Selva, refugi natural malgrat les dificultats en temps de tramuntana, ja que és oberta al nord.

La vila del Port de la Selva
© Fototeca.cat
A la petita platja o port de la Vall desemboca la riera de la Vall de Santa Creu, i el litoral continua per la punta de Cap de Terra, inici del veritable fons de la badia. La platja de la Ribera, que forma aquest arc de fons, és de sorra negrosa, esquistosa (hi desemboquen les rieres de la Selva i de Rubiés). La vila s’assenta a l’extrem de llevant, al seu extrem nord hi ha la corba del port de Reig, centre de la vida marinera, que és limitat per la punta de la Lloia, promontori rocós que marca l’altre extrem de la badia (on ara hi ha un petit espigó). S'arriba després a la punta de la Creu, on s’inicia la costa més articulada, de cales inhòspites (encarades a tramuntana) i aspra morfologia. Després de les cales Tamariua, Cativa i Fornells (amb esculls i illots com la Meda), el rocam s’alça des de la Punta Blanca per a formar els grans espadats del Cap Gros, promontori que s’alça a 176 m sobre la mar. Aquí s’inicia l’ampla badia del Golfet, resseguida per la punta del Cul del Moro, Cala Galera, amb alguns illots davant, la petita Cala Talabre i al fons cala Tavellera —profunda, on desguassa la riera del mateix nom—, el cap del Ravener, les penyes Roges, cala Prona i la punta dels Farallons del Golfet, que la tanca. Abans d’arribar a la punta dels Tres Frares, límit tradicional amb Cadaqués, encara hi ha la punta del Molí, Cala Sardina, la cala del Molar, els illots d’en Caralló i del Faradell. Les cales més accessibles solien tenir barraques de característica construcció popular, ara abandonades o desvirtuades, com a refugi de pescadors.

Resten pocs vestigis de les frondoses boscúries que antigament cobrien les muntanyes i que justificaven el topònim de la Selva (alzines esparses, roures o castanyers), exhaurides per la mà de l’home; les terres són àrides i despullades. Aquesta zona ha patit greus incendis. Per les característiques geològiques i biogeogràfiques (tant terrestres com marines) de la zona, una part important del municipi ha estat integrada dins el Parc Natural del Cap de Creus.

La població

La població es formà a la segona meitat del segle XVII o el principi del XVIII, quan minvà el perill de la pirateria (abans hi havia només grups de barraques o botigues per a guardar-hi embarcacions i estris dels pescadors de la Selva de Mar i d’altres indrets de la rodalia). Assolida definitivament la independència respecte de la Selva de Mar, el primer padró oficial del Port (1787) dóna ja 820 h mentre que la Selva en tenia només 750. L’augment fou important fins l’any 1860 (1436 h), i es mantingué encara fins el 1900 (1441 h), però aleshores s’anà produint un descens gradual, les causes del qual cal cercar en la plaga de la fil·loxera i l’èxode vers zones industrials. Aquesta davallada fou pal·liada els anys del turisme (de 709 h el 1960 a 958 h el 1970), la recuperació, amb alts i baixos, es mantingué fins entrat el segle XXI (822 h el 1979, 761 h el 1991, 760 h el 2001 i 921 h el 2005).

L'economia

La gran extensió del conreu de la vinya a partir del segle XVIII, alternada amb l’olivera, que per les típiques feixes o terrasses sostingudes per parets seques arribava a les carenes de les muntanyes i que donà tanta prosperitat a la població (hom exportava el vi i l’oli per mar a França i a Itàlia), sofrí el cruel desastre de la fil·loxera (des del 1879), i només foren replantats amb ceps americans els indrets més accessibles (valls i replans baixos de les muntanyes), al mateix temps que s’incrementava en part l’olivera (aquest conreu sofrí una minva molt gran amb les gelades del 1956). Al final del segle XX, garrigues i matolls cobreixen extensos espais, però aquests arbustos (brucs, ginebrons, argelagues) han estat també castigats pels incendis, i la roca nua, sovint llicorella, domina en molts indrets. Actualment, l’agricultura i la ramaderia gairebé no tenen incidència. D’altra banda, hom havia explotat mines de ferro, pedreres de marbre (prop de la Muntanya Negra) i altres calcàries.

La pesca ha estat tradicionalment l’activitat primordial dels habitants del Port —poble fundat precisament per pescadors de la Selva—, i fins a l’actualitat ha arribat la fama del gran art comunal del Port de la Selva, dit l’“art gros”, xarxa de cànem de grans dimensions (400 m de llarg i 30 h d’ample), molt resistent, que es tirava quan entraven a la badia els bancs de tonyines per a fresar-hi. Era de patrimoni de la comunitat, es guardava a l’església parroquial de la Selva (després a la del Port) i es llançava des del port de Reig. Tot el poble, convocat per les campanes de l’església, participava en aquesta operació; els llaguts tancaven la badia des de la Lloia fins a la punta de s’Arenella, i tothom, des de la platja o des de les barques, tenia una tasca assignada. Malgrat l’hostilitat dels pobles veïns, l’“art gros” es mantingué fins als darrers anys del segle XIX, període en què s’extingí probablement a causa de la progressiva minva de túnids en aquestes aigües.

D’altra banda, la pesca a l’encesa (sardina i seitó, sobretot) ha estat la més tradicional del Port i, com a Cadaqués, les cales del terme es repartien per sorteig entre els patrons; també hi havia barques de bou. El gremi de pescadors data del 1792, i la confraria de pescadors assolí una gran prosperitat i promogué activitats culturals i recreatives. Aquesta última reunia 28 vaixells el 2005, any en què va desembarcar 1 565 t de peix. El port, pesquer i esportiu, és ben arrecerat a la badia, i el peix se subhasta a la llotja.

Pel que fa al sector secundari, les indústries de salaó són documentades des del 1800, i les dels mestres d’aixa, des del 1862. Predominen les empreses dedicades a la construcció, seguides de les del ram de l’alimentació i el metall. El mercat setmanal se celebra el divendres.

El turisme ha esdevingut, com a tota la Costa Brava, una de les activitats bàsiques de la població, i comprenia, amb els serveis, el 62,5% de la població ocupada del 2001. Té un caràcter especialment residencial, i han aparegut nombroses construccions i urbanitzacions de caràcter turístic a les proximitats de la vila, i també a la resta del litoral, sobretot al costat de ponent de la badia, com ara s’Arnella, s’Arnella de Mar, Cap de Vol, Erola, l’Església Vella, les Figuerasses, el Mirador, la Móra, el Rec de Canet, la Perafita, Santa Isabel, la Vista o el Far. Llevat d’algunes excepcions, el paisatge continua essent d’una gran bellesa. Hi ha un bon nombre d’hotels i càmpings.

La vila del Port de la Selva

Morfologia urbana

Aspecte de la façana marítima del Port de la Selva
© CIC-Moià
La vila del Port de la Selva és situada a 12 m d’altitud, a l’extrem de llevant de la badia. El 2005 tenia 776 h. Formant un suggestiu conjunt d’arquitectura popular presidit per la blanca església, amb cases també blanques cobertes de teules torrades. Les cases més pròximes a la mar s’arrengleren vora el moll d’en Balleu, que forma una llarga riba prop la qual hi ha el Pòsit de Pescadors, l’Hotel del Comerç, cafès i tavernes i botigues i en la qual sobresurt el promontori de la Timba. A l’extrem nord hi ha la corba del port de Reig, centre de la vida marinera, limitat al N pel promontori rocós de la Lloia; la construcció en aquest punt d’un espigó comportà greus inconvenients a la pesca de la tonyina i motivà un desplaçament de sorres que desféu la platja del port de Reig.

La disposició urbanística és molt pròpia dels pobles de pescadors originats als segles XVII-XVIII: una retícula de carrers, els més llargs paral·lels a la riba, encreuats pels més curts, estrets i costeruts. Les antigues cases solien tenir l’habitatge al pis, amb escala a l’exterior adossada a la façana i els baixos coberts amb volta, que eren destinats a celler i magatzem d’estris agrícoles i de pesca. De la primitiva església resten elements integrats en un gran casal posterior, en un replà inferior del puig de les Forques. L’actual església parroquial de Santa Maria de les Neus és al centre de la població, un xic enlairada sobre la riba del moll d’en Balleu. Obra de la segona meitat del segle XVIII, és d’una nau amb altars laterals entre els contraforts; la façana, emblanquinada i amb porta d’arc rebaixat, té el coronament típic de les esglésies barroques d’aquesta època, amb campanar de torre quadrada a l’angle nord-occidental.

El cementiri, als afores de la vila, en un repeu de la muntanya, fou bastit el 1926 (el vell era al voltant de l’església) i té una bellesa innegable, amb les parets blanques enmig de les vinyes, amb feixes de llicorella que l’envolten; Sagarra li dedicà el poema El cementiri dels mariners.

La cultura i el folklore

La població atragué des dels primers decennis del segle XX una sèrie d’estiuejants, entre els quals figuraven escriptors i artistes. A més del poeta Tomàs Garcés, els anys trenta sobresortiren les figures del crític literari i escriptor Alexandre Plana i la de Josep M. de Sagarra, que descriví personatges, temes i el paisatge del Port (Cançons de rem i de vela, 1923, amb poemes com Vinyes verdes vora el mar i La balada de Luard el mariner, o l’obra teatral El Cafè de la Marina, 1934; a més de la novel·la All i salobre, 1929). D’altra banda, J. V. Foix incorporà en la seva obra, de caràcter més oníric, elements del paisatge i la toponímia del Port (proses poètiques sobre el Port de la Selva a KRTU, 1932, i altres).

La vila té una biblioteca municipal. Quant a diades festives, cal destacar la festa major petita, que s’escau al maig, amb motiu de la diada de Sant Baldiri, i la festa major, que se celebra a l’agost, festivitat de la Mare de Déu de les Neus. A l’estiu se celebra la Nit de l’havanera, la Nit de la sardana i una trobada de vela llatina.

Altres indrets del terme

La Vall de Santa Creu

El poble de la Vall de Santa Creu, al NE del terme, és a la capçalera de la riera de la Vall, en un replà poc elevat sobre el fondal, dominat a migdia per la serra on s’alcen les ruïnes de Sant Pere de Rodes, de Santa Helena i del castell de Sant Salvador. El 2005 s’empadronaren 22 persones. Unes 30 cases dels segles XVII-XIX, algunes amb galeries superiors d’arcades, formen el nucli de carrers estrets i costeruts. Al poble, envoltat de vinya i oliveres, s’hi han arranjat algunes cases com a segona residència. L’església de Sant Fruitós, al SW del nucli, és una construcció de caràcter popular, d’una nau (segles XVI-XVII), absis semicircular i campanar de cadireta, però sense vestigis medievals. Hom creu que el nucli es formà quan fou abandonat el poble de Santa Creu de Rodes, enlairat sobre seu, però l’església és esmentada ja al segle IX. Era d’una cel·la monàstica, una de les quatre discutides entre els monestirs de Banyoles i de Sant Policarp de Rasès, i després fou possessió de Sant Pere de Rodes. La població celebra la festa major el 16 d’agost.

El poble de Santa Creu de Rodes

De l’antic poble de Santa Creu de Rodes, avui despoblat, queden vestigis dels carrers i cases i, en especial, del recinte murat que protegia la població, situat tot en un replà, a ponent de l’església. Aquest poble, abandonat al segle XVII, fou antigament centre del municipi o la demarcació que més tard va centrar la Selva de Mar.

L’antiga església parroquial de Santa Creu de Rodes, dita ara de Santa Helena, és coneguda des del 974. És un edifici d’una nau, un absis trapezial, marcadament desviat vers el S, i un creuer de braços molt destacats; va ser desfigurada més tard amb dues naus laterals i una mena de pòrtic o galilea. A l’extrem de llevant de la nau de Santa Helena s’alça una torre de planta quadrangular i murs atalussats. A les quatre façanes d’aquesta torre preromànica hi ha tres arcs cecs o fornícules que combinen amb dues finestres estretes i llargues. La dificultat de posar campanes al sector antic de la torre degué motivar que sobre el mur de ponent s’alcés el campanar de cadireta que avui hi veiem, i que és un element identificatiu d’aquesta interessant edificació.

El monestir de Sant Pere de Rodes

En aquest terme es destaca el monestir de Sant Pere de Rodes, el més notable de l’Empordà i un dels més coneguts de tot el país. S'hi han realitzat importants campanyes de restauració. El conjunt de les seves edificacions es dreça en un graó del vessant abrupte de la muntanya de Verdera, a 520 m, prop de la font dita, des de fa segles, del Raig i també modernament dels Monjos. Per la seva situació, el vell monestir i el camí que hi mena des del collet de Santa Helena, on hi ha les restes de l’antic poble de Santa Creu de Rodes, són un mirador natural sobre el golf del Lleó i sobre el litoral marítim que es prolonga des del cap de Creus vers el N fins a perdre's de vista en les llunyanes platges del Rosselló.

S'hi accedeix per la carretera que surt del Port de la Selva i la que hi puja des de Vilajuïga.

La història del monestir

El monestir de Sant Pere és una joia de l’art romànic pel seu temple original, sumptuós i ple d’enigmes arqueològics, especialment pel que fa a la datació de les diferents parts. També és, però, un enigma històric a causa dels seus orígens obscurs i poc documentats.

Les primeres notícies històriques són de la darreria del segle IX (878), quan el lloc s’esmenta com una simple cel·la monàstica dependent del monestir de Sant Esteve de Banyoles, que li fou discutida —junt amb les altres cel·les veïnes de Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Pineda i Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu— pel monestir de Sant Policarp de Rasès. Hom considera que aquestes cel·les podien haver estat ocupades poc abans del 782 pel monjo Àtala, any en què s’establí al pagus de Peralada, abans de fundar el monestir de Sant Policarp de Rasès. Pert tant, la cel·la de Sant Pere i les seves veïnes podien haver estat monestirs sorgits durant el domini visigòtic.

El plet entre tots dos monestirs fou portat a la cort franca, i el 899 hi va intervenir encara la seu de Girona, com a tercer pretendent, al qual foren adjudicades interinament les esmentades cel·les. El cenobi va prendre volada, i des del 902 consta amb comunitat pròpia, que rebia donacions que n'augmentaven el patrimoni. La independència definitiva i el començament de la seva impressionant puixança comença vers el 926, quan Tassi, un magnat d’aquestes terres, juntament amb el seu fill Hildesind (947-991) —el primer abat del monestir—, en un espai de temps relativament curt (926-944) el convertí en un monestir gran i prestigiós, amb un notable poder espiritual i temporal.

La història de Sant Pere de Rodes es caracteritza per les lluites constants que li calgué mantenir des de la fi del segle X per conservar el seu patrimoni i la seva ascendència espiritual enfront de les divisions i les lluites del comtat, i també de la relaxació de costums que sovint afectà els monestirs. Les primeres lluites vingueren ja al principi del segle XI, quan el comte Hug I d’Empúries i altres magnats del país van apropiar-se de diversos béns del monestir. Davant d’això, l’abat Pere va demanar l’ajut del papa Benet VIII el 1021, i l’any següent (1022) es va celebrar una consagració de l’església del monestir i, d’acord amb cartes papals adreçades al comte d’Empúries i a altres magnats, s’intentà de posar ordre en robatoris i depredacions.

Els segles següents es mantingué el camí emprès al segle X, i també les constants pressions enfront de comtes i bisbes per conservar la seva autonomia i el seu prestigi. Una de les expressions d’aquest prestigi del monestir foren els seus famosos jubileus, dedicats a la Santa Creu, que segons es creu se celebraven, per concessió del papa Urbà II, des del 1088, i que perduraren fins el 1697, època en què s’abandonaren a causa del gran declivi que havia experimentat el monestir.

A mitjan segle XIV comença una etapa de replegament, a la qual no seria aliena la Pesta Negra del 1348, que en cinc mesos matà 24 monjos i deixà també buides moltes cases i heretats del monestir.

La pirateria, que fou causa del despoblament de la costa, i ben aviat les guerres amb França perjudicaren greument el monestir, que fou saquejat diverses vegades, en especial els anys 1675, 1693 i 1708, quan el duc de Noailles s’emportà la famosa Bíblia de Rodes, ara conservada a la Bibliothèque Nationale de París.

Al llarg del segle XVIII la decadència de la casa era total, i fou saquejat de nou per bandolers i per contrabandistes. En aquest moment, els pocs monjos de Rodes habitaven en cases particulars com a canonges i s’havien repartit els béns, i la comunitat s’intitulava capítol. El 1793, la Revolució Francesa obligà a evacuar el monestir, i la comunitat es traslladà definitivament a Vila-sacra (1798), on començà l’edificació d’un nou monestir, que no es va concloure perquè el 1809 la comunitat passà a residir a Figueres, on perdurà fins a l’exclaustració.

El conjunt arquitectònic

El conjunt monumental del monestir de Sant Pere, fins i tot després de les espoliacions efectuades tot al llarg del segle XIX i als primers decennis del segle XX, impressiona encara i és objecte de moltíssimes visites. L’any 1930 el monestir era declarat monument historicoartístic, i el 1935 la Generalitat de Catalunya hi emprenia unes primeres obres de restauració. La seva propietat, que el 1850 fou reconeguda a favor dels ducs de Medinaceli, com a suposats successors dels primers comtes d’Empúries, va acabar essent adjudicada a l’estat per una sentència del Tribunal Suprem a l’inici del decenni de 1970-80. Ha estat objecte de diverses campanyes de restauració.

Les edificacions que formen el monestir s’adapten a la petita esplanada irregular de l’escarpada muntanya de Verdera, i per això són situades a diferents nivells. Dels elements que formen el conjunt arquitectònic, apareix, en primer lloc, l’església, que es dreça a la banda nord, en un nivell una mica inferior a la resta de les edificacions. A migdia de la basílica hi ha el claustre, i al voltant, les principals dependències del cenobi: la sala capitular, l’arxiu i la biblioteca, el refectori i la cuina i el dormitori. A llevant del claustre i de l’església hi ha una complexa amalgama constructiva que correspon, en una bona part, a les restes de les cases que habitaven els monjos dispensats, per llur nissaga o propietats, de moltes obligacions de la vida comunitària. A la planta baixa d’aquest lloc hi ha els amples cellers del monestir. A l’extrem septentrional, al NE de l’església, es drecen els vestigis, restaurats, del palau abacial. Vers el migdia i al SE, a la vora d’un pati enlairat i d’uns porxos, hi ha altres construccions que devien ser també habitacions o residències de monjos. Aquest sector dóna a l’hort i al jardí, situats en un nivell inferior, protegits per grossos murs de contenció. A ponent, davant de la façana exterior de les dependències de l’ala meridional del claustre, hi ha una espaiosa plaça rectangular, que devia servir de pati d’armes. A cada extrem d’aquesta façana es drecen unes torres altes i ferrenyes: la torre mestra i el campanar, bastit al costat de l’església. Al N dpati, n'hi ha un altre de més reduït, situat a un nivell força més baix, que és situat davant el pòrtic i la galilea, que precedeix la portalada principal de l’església. Tots dos patis resten tancats a ponent i a migdia per diferents murs i edificacions. Al centre de les construccions de ponent hi ha l’entrada principal al recinte monàstic, que és un passadís cobert amb volta. A migdia de l’entrada hi ha l’edifici que hom creu destinat a cel·les dels servents o criats en la part superior, i a caserna o allotjaments ocasionals en la inferior. A l’altra banda de l’entrada i al costat meridional del pati hi ha les ruïnes de diferents estances que podrien haver estat la presó, magatzems o graners, forns, cavallerisses, etc.

Entre tots aquests edificis succintament enumerats destaca l’església monàstica, un edifici de tres naus, la central amb volta de canó i de gran altura, contrarestada per estretes naus laterals amb voltes de quart de cercle. Les naus són separades per pilars massissos, reforçats per columnes adossades, sobre un alt basament, amb dos registres sobreposats, amb capitells ornats d’entrellaçaments i formes vegetals que recullen els arcs torals. L’església és dotada d’un transsepte amb dues absidioles molt aprofundides i un gran absis central, amb un sector carrat al fons, amb cripta a sota i una girola amb pilars alternats per columnes geminades.

Aquesta església es pot considerar en molts aspectes i detalls una obra única dins l’arquitectura medieval del nostre país. No és certament un cas únic ni aïllat, però sí el més ben conservat de la seva època; amb tot, cal tenir en compte que la datació assignada pels diferents autors que l’han estudiada oscil·la molt: des del segle VII fins al XII.

La gran església presenta una unitat estructural i constructiva que pertany a un art autòcton, molt ric en solucions, hereu de l’arquitectura preromànica del país i també receptor d’influències foranes molt diverses.

La cripta de Sant Pere de Rodes mostra algunes estructures que són pròpies de les del tipus anular, però la planta és molt complicada i enrevessada, la qual cosa palesa el seu primitivisme. La seva situació pot relacionar-se amb la cova on, segons la tradició, s’amagaren les primitives relíquies que donaren lloc a l’erecció del monestir.

L’església té encara molts elements que mereixen una detallada descripció, com la capella de Sant Miquel, construïda damunt l’ala septentrional del creuer, que es remarca exteriorment en la torre capella dita de Sant Miquel. Tot i les seves reduïdes dimensions té una planta romànica d’una única nau, capçada per un absis semicircular molt aprofundit. A sota, entre el seu nivell i el de les voltes del creuer i de l’absis lateral de la basílica, hi ha una estança o capelleta, anomenada tradicionalment la capella de l’Anacoreta, tal volta en record d’algun monjo que hi féu vida solitària.

El campanar, de 27 m d’alçada, és una torre de planta quadrada amb tres pisos de finestrals i una coronació superior que amaga el casquet que forma la coberta. És un magnífic exemplar del romànic anomenat llombard, del segle XII.

El monestir té dos claustres: el primitiu i el romànic. El primer fou construït poc després de l’església, al final del segle X o principi del XI, i els treballs arqueològics n'han permès la seva recuperació parcial. Les reformes que es dugueren a terme al monestir a la segona meitat del segle XII comportaren la construcció d’un nou claustre, el romànic, més elevat i més enretirat cap a a l’oest.

Malgrat totes les espoliacions sofertes pel monestir des del segle XVII, resten encara notables obres d’art, capitells i relleus escampats per col·leccions i museus. També en procedeix la famosa Bíblia de Sant Pere de Rodes, erròniament anomenada Bíblia de Rodes, una obra magníficament miniada, escrita al principi del segle XI i dividida en quatre volums, guardada a la Bibliothèque Nationale de París, on també és coneguda amb el nom de Biblia Noailles, en record del mariscal francès que la robà del monestir. Al Museu Frederic Marès de Barcelona es guarda un relleu romànic, esculpit en una peça de marbre d’època romana, que representa la Vocació de sant Pere, obra del segle XII del Mestre de Cabestany, que formava part de la portada romànica afegida al segle XII a l’església abacial. També hi ha dos fragments més de la portada de Rodes. El Museu de l’Empordà conserva un tros de fust de columna decorada de la mateixa portada, durant molts anys guardada al cementiri de Llançà. Altres fragments d’aquesta portada són al museu de l’església del Carme de Peralada, en una casa del poble de la Selva de Mar, en col·leccions privades i fins al Museu de Worcester (EUA). Però el conjunt més notable d’elements artístics i litúrgics procedents de Sant Pere de Rodes és format pel lot del Museu d’Art de Girona.

Des del 1988, any en què passà a ser propietat de la Generalitat, el monestir fou regit per un patronat i des del 2004 és gestionat pel Museu d’Història de Catalunya. L’any 1995 començaren les obres de restauració del monestir que acabaren el 1999. Inclouen, entre altres actuacions, lpestudi arqueològic i la consolidació i restauració arquitectònica del Palau de l’Abat (seu des del 1993 del Centre d’Estudis del Monestir de Sant Pere de Rodes), les sagristies, el refrectori i el pati d’entrada. Les excavacions han posat al descobert interessants mostres per al coneixement del passat del cenobi, a més de la troballa d’un tresor numismàtic dels segles XV i XVI al Palau de l’Abat, el descobriment d’un claustre dels segles X-XI i de dues pintures també d’aquests segles.

El castell de Verdera

El castell de Verdera o de Sant Salvador de Verdera és emplaçat al cim més alt de la serra de Rodes (670 m), que és una fita termenera entre els municipis de Palau-saverdera, la Selva de Mar i el Port de la Selva. És un veritable castell roquer, i les seves restes ocupen l’espai, relativament reduït, del punt més alt del turó. La planta del recinte murat s’adapta a les irregularitats dels afloraments de roca d’aquest cimal.

Devia existir ja al segle IX, ja que apareix esmentat des del 904. El 974 fou donat al monestir pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló. Al principi del segle XI fou usurpat per Hug I d’Empúries, i finalment els comtes emporitans en prengueren possessió i el reedificaren el 1283, després d’una entesa o concòrdia amb l’abat de Rodes.

El 1284 l’ocuparen els francesos en la seva invasió frustrada del Principat, però aviat retornà al poder dels comtes d’Empúries. A la segona meitat del segle XIV, el comte Joan I d’Empúries (1362-1396) s’hi féu construir una estança. La història posterior del castell revela que continuà en poder de la casa comtal d’Empúries, sense que els abats de Rodes, però, deixessin de reclamar-ne el domini. El recinte murat del castell té una planta de rectangle allargat, però irregular per causa de les penyes on s’assenta. A l’extrem nord-occidental, sobre un petit planell rocós, arran del penya-segat occidental, hi ha una gran torre que té una part rectangular i una altra de massissa triangular. Més avall hi ha una altra torre de planta semicircular unida a un llenç que davalla fins a un pla força inferior.

Una cisterna i altres elements complementen aquest castell, que és un mirador sobre l’Empordà i les comarques veïnes i també sobre una enorme extensió de costa i mar.

La capella de Sant Baldiri de Tavellera

La capella de Sant Baldiri de Tavellera és situada al SE de la vila del Port de la Selva, dalt de la muntanya de Sant Baldiri, a la capçalera de la petita vall. L’església servia el poblat de masos dispersos. Actualment, la capella, la casa del capellà i la torre de defensaque s’hi construí el 1558 són en ruïnes, tot i que a la primeria del segle XX encara eren en bon estat de conservació i s’hi feia l’aplec el 20 de maig.

Les restes arqueològiques

Al Port de la Selva, com a tota la serra de Rodes, hi ha diversos megàlits, dels quals el més popular és el dolmen de la Taula dels Lladres, o de Mores Altes, al costat del camí de muntanya que puja cap a Sant Pere de Rodes. D’altres megàlits són la galeria coberta del Mas de la Mata, i els dòlmens de Tavellera, el de la Cendrera i el del Pla del Dijous, situat més amunt de la Taula dels Lladres. D’aquest dolmen són interessants les inscultures de la cara superior de la llosa de coberta. Relacionada amb el món cultural indoeuropeu, la necròpoli de la Punta del Pi presentava dos tipus d’enterraments d’incineració; pertany a la fase de transició de l’edat del bronze a l’edat del ferro. Són contemporànies les coves d’habitació dels Encantats i de la Porta, als vessants del puig dels Bufadors. A la costa del Port de la Selva i a tota la península del Cap de Creus s’han efectuat nombroses troballes arqueològiques submarines (a Cala Cativa, al Golfet, a Cala Culip). De datació probablement altmedieval, al paratge de les Cavorques, prop d’un còrrec tributari de la riera de Rubiés, hi ha un conjunt de cavitats, en part retocades artificialment, que probablement corresponen a un conjunt d’ermitatges medievals, la més gran de les quals conté uns grafits interessants.

La història

Les referències altmedievals al Port, totalment integrat dins els dominis directes del monestir de Sant Pere de Rodes, corresponen probablement al “porto quod dicunt Armi-rodas”, esmentat en una donació de Gausfred d’Empúries-Rosselló del 974 al monestir. Inicialment, el poble més important de la contrada era el de Santa Creu de Rodes, i per això a voltes és anomenat el Port de Santa Creu (en una donació del 1116 al monestir es parla de Portum Crucis). Però la decadència de Santa Creu des del segle XIV donà la primacia de la rodalia a la vila de la Selva de Mar o de Dalt, i el primitiu nucli de població del Port, que depenia d’aquest municipi i parròquia, es formà amb pescadors de la Selva. Al llarg del segle XVIII coexistiren els noms del Port de Santa Creu, Santa Creu del Port, Santa Creu del Port de la Selva, Santa Creu del Port de Mar i Port de la Selva de Mar, fins que al llarg del segle XIX s’imposà el nom actual. L’arxiu municipal fou cremat pels carlins durant la guerra dels Matiners.

El 1722 es començà a edificar l’església de Santa Maria de les Neus, beneïda el 1741, que fou la primera que s’hi construí i era sufragània de la de Sant Esteve de Mata (o de la Selva). Una segona església, en un indret més avinent, fou començada el 1744 (sempre davant l’animositat dels habitants de la Selva, que arribaren a destruir part de l’obra el 1748), i la construcció s’allargà fins després dels anys setanta. Una primera independència jurisdiccional fou concedida al Port de la Selva el 1779, amb el nomenament de batlle propi i la col·locació de fites de pedra que marcaven ja un territori municipal coincident amb l’actual; però davant les protestes i accions bel·licoses de la gent de la Selva fou revocada l’ordre el mateix any (veïns de la Selva entraren victoriosos al Port amb la tropa que fixava el ban de revocació). Les aspiracions de la gent del Port, que invocaven la prosperitat de la pesca i del comerç marítim, l’augment de població, l’existència de duana, ronda de tabac i gabella de la sal, i les dificultats de control sanitari en no disposar de funcionaris de justícia (cosa que afavoria els atacs corsaris), etc., foren finalment escoltades, i per una cèdula reial signada per Carles III el 1787 la població fou convertida en vila reial amb independència municipal, jurisdiccional i administrativa, amb sobirania sobre el terme fixat el 1779.

D’altra banda, l’aspiració a la independència parroquial no s’assolí fins el 1926, any en què l’església restà convertida en parròquia, de la qual depenien les de la Vall de la Santa Creu, Sant Baldiri de Tavellera i els antics llocs de culte abandonats del territori municipal.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...