i Josep Pous i Pagès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Pous i Pagès

Josep Pous i Pagès
© Fototeca.cat
literatura lit i periodisme period
Escriptor i periodista.
Figueres, Alt Empordà, 1873 — Barcelona, 1952

De família de petits terratinents (el pare metge d’ideologia liberal), estudià a Figueres i medicina a Barcelona, però no acabà la carrera. Es casà a vint anys amb Mercè Gómez Illa, i el problema de constituir una família el féu decidir a tornar a Avinyonet de Puigventós per a dedicar-se a la propietat familiar. Foren anys de meditació i de treball en els quals perfilà la seva ideologia. Col·laborà en Catalunya Artística (1900), s’inicià en l’activitat teatral amb l’estrena de Sol ixent (1902) i El mestre nou (1903) i publicà la seva primera novel·la, Per la vida (1903). Instal·lat aquest mateix any a Barcelona, s’accentuaren els seus lligams amb el periodisme polític i col·laborà en El Poble Català fins a la seva desaparició (1918). El 1904 publicà la novel·la Quan es fa nosa i estrenà L’endemà de bodes , rebuda amb fredor per la crítica. El 1905 publicà el recull de narracions Empordaneses i la novel·la Revolta. El 1909 fou detingut arran d’un article d' El Poble Català i estigué a la presó durant un mes; d’aquesta experiència sorgí la crònica De l’ergàstula . El 1914, gràcies a una subvenció municipal gestionada per Ignasi Iglésias, es convertí en empresari teatral, col·laborà amb Evarist Fàbregas (1917) i estrenà la major part de les seves obres teatrals: Senyora àvia vol marit (1912), Sang blava (1914), Rei i senyor (1918). El 1912 es publicà la seva última i més important novel·la, La vida i la mort de Jordi Fraginals (1912), obra d’una maduresa incontestable, en la qual l’equilibri entre realisme i psicologisme li dóna una dimensió que l’emparenta amb l’humanisme d’arrel clàssica. Tanmateix, és el teatre el gènere que continua treballant Damià Rocabruna, el bandoler (1917), Primera volada i Tardària (1921), Maria Lluïsa i els seus pretendents (1928). El 1937 publicà el recull d’articles i conferències Al marge de la revolució i de la guerra , on es reflecteix la seva actitud combativa i fidel a les seves idees d’home liberal. S'exilià el 1939 i publicà a Mèxic De la pau i del combat (1948). Pòstumament aparegueren Tota la saviesa d’aquest món (1961) i Pere Coromines i el seu temps (1969). De retorn de l’exili (1944), fundà i presidí el Consell Nacional de la Democràcia Catalana .

Col·laboració: 
MACap
Llegir més...