i Prades | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Prades

La Plaça Major de Prades, porxada, amb la característica font renaixentista a primer terme
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi del Baix Camp.
Població: 
676 h
[2009]
Extensió: 
33 km2

Situació i presentació

El terme de Prades ocupa l’extrem nord de la comarca. És limitat per la Febró (S), Capafonts (SE i E), Mont-ral (E, de l’Alt Camp), per Vimbodí (NE), Vallclara (N), Vilanova de Prades (NW) i en un punt per Montblanc (NE), tots quatre municipis de la Conca de Barberà, i Cornudella de Montsant (W i SW, del Priorat). Prades és situat al centre de les muntanyes del seu nom.

Les muntanyes de Prades, que han estat declarades espai d’interès natural, ocupen pràcticament tot el terme, el qual és, doncs, molt esquerp, entre els 900 i els 1.000 m d’altitud. El massís, que forma part de la Serralada Prelitoral Catalana, d’orientació general SW-NE, s’alça majestuós entre la Conca de Barberà i la cubeta del Priorat, separant les conques del riu de Siurana, afluent de l’Ebre, i del riu Brugent, afluent del Francolí per la dreta, que neix al SE del terme, format per la unió del barranc de l’Abellera amb els de Marçana i de Rams, que drenen els vessants sud-orientals del massís. Al S de la vila hi ha el coll de Prades (947 m), punt d’unió de les dues branques en què es troba subdividit. En l’alineació sud-occidental es destaquen la Gritella (1.089 m), al límit amb Cornudella (Priorat), i el pic de Cantacorbs (1.053 m), ja fora de la comarca, mentre que a l’alineació nord-oriental el massís culmina al tossal de la Baltasana (1.203 m), flanquejat a l’E per la mola d’Estat (1.126 m) i al N pel puig de Sales (1.046 m), tots al límit amb la Conca de Barberà. L’amfiteatre que formen les muntanyes de Prades al voltant de la vila és drenat per diversos barrancs (de la Font, de Tillans, dels Rossinyols, de Rius), que aflueixen per la dreta al riu de Prades (capçalera del riu de Montsant, afluent del de Siurana per l’esquerra); localment hi té la capçalera, al vessant septentrional, el Francolí.

L’únic nucli de població és la vila de Prades, que queda comunicada per diverses carreteres locals amb l’Espluga de Francolí i Vilanova de Prades, amb Albarca i Cornudella de Montsant i, a través del coll de Prades, amb Capafonts i la Febró.

La població i l'economia

Prades
© Fototeca.cat
En formar part del comtat, que era una de les cases taxades, les primeres dades demogràfiques conegudes de la població (pradencs) són del 1497, en què hi havia 111 focs. El 1515 en tenia 107, 137 el 1553, 123 el 1708, 133 el 1719, 128 el 1763 i 133 el 1773, i els habitants passaren de 397 el 1719 als 797 el 1787, 714 dels quals figuraven com a comerciants. Al segle XIX Prades assolí el nombre més elevat d’habitants: 1.090 h el 1860, moment en què s’inicià la davallada que el portà als 931 h el 1897. Al llarg del segle XX la despoblació, accentuada inicialment per la crisi de la fil·loxera, no s’aturà fins el final dels anys noranta (911 h el 1900, 898 el 1920, 723 el 1940, 583 el 1960, 546 el 1981, 530 el 1991 i 561 h el 2001). L’any 2005 hi havia 612 h. El creixent èxit com a lloc de segona residència fa que els habitants augmentin força a l’estiu, condició iniciada ja el 1929 quan s’hi projectava la construcció d’un gran sanatori antituberculós.

Segons Madoz, el 1849 Prades produïa blat, llegums, vi i patates i criava també ramats d’ovelles i porcs. D’altres fonts hi afegien mines de plom, or i coure, explotades només les primeres, una pedrera de pedra d’esmolar i la venda de taulons de pi i rovellons. Gran part del terme és ocupat per garrigues i boscos de pins, roures i alzines. Les terres de conreu es dediquen principalment a cereals, patates (molt apreciades, han obtingut la denominació de qualitat), avellaners, ametllers i castanyers. La Cooperativa Agrícola funciona des del 1946. Pel que fa a la ramaderia, hi ha cria d’aviram i bestiar oví. N'és tradicional l’apicultura.

La indústria no s’hi ha desenvolupat, però sí ho ha fet el sector dels serveis, impulsat pel turisme. Hi ha mercat setmanal el dimarts i el divendres. Antigament s’havia celebrat la fira de sant Bartomeu, de bestiar, a l’agost. Prades disposa d’oferta d’allotjament i restauració.

La vila de Prades

Aspecte de la façana de l'església de Santa Maria de Prades
© CIC-Moià
La vila de Prades és al centre de l’altiplà del cim de les muntanyes, a 950 m d’altitud, perfectament comunicada amb camins directes, d’origen medieval, amb tots els pobles de la rodalia. La seva plaça porxada, d’una gran bellesa i molta anomenada, és una mostra de l’antiga esplendor; té una coneguda font esfèrica d’estil renaixentista. Segons Madoz, el 1846 conservava encara arruïnades les cases destruïdes per l’incendi del 1837 i tenia hospital i escola. De les seves antigues fortificacions resten només alguns trossos de muralla, basaments de torres i dos notables portals adovellats. Del castell de Prades solament resta el record (era ja totalment arruïnat i feia la funció de corral el 1929), a part alguns vestigis de la seva església, romànica, que era d’una nau amb absis rodó i finestra central esqueixada. És interessant l’església parroquial de Santa Maria, d’una gran nau, de transició del romànic —al qual pertany la porta lateral— al gòtic, amb elements renaixentistes, com la façana principal; l’absis és sisavat i té els angles reforçats per contraforts. Davant la porta lateral que s’obre vora el portal de la muralla hi ha una creu de terme, possiblement del segle XIII.

Prades La famosa font d’estil renaixentista
© Fototeca.cat
Els edificis són de pedra vermella, la dita pedra esmoladora. Això ha fet que Prades sigui coneguda com la Vila Vermella. Als voltants s’han edificat modernament un bon nombre de xalets. El nucli vell de la vila de Prades ha estat declarat conjunt historicoartístic.

Prades disposa de dues curioses exposicions permanents: una col·lecció de soperes i l’anomenat Racó d’en Manelic, que conté, a més d’una col·lecció de porrons, objectes d’etnografia popular local.

La vila aplega una bona quantitat de festes i actes tradicionals que s’han mantingut vigents al llarg dels anys. Celebren la seva festa major per santa Florentina, a l’octubre, i la festa major d’estiu al final d’agost, mes en què s’organitza també un concurs de gossos d’atura. Altres celebracions destacades són el Carnaval, amb la tradicional gitanada (comparsa de gent disfressada de gitanos); la festa de la Farigola, al maig, la festa de les castanyes, per Tots Sants, la festa d’inici de la campanya de la patata, al setembre, i la popular festa del Cava, pel juliol, en la qual és típic fer rajar xampany de la font de la plaça.

Sembla que era a Prades on es representava originàriament, el dia de l’Assumpció, el misteri del segle XV, actualment representat des del 1980 i el mateix dia a la Selva.

Altres indrets del terme

Al començament del segle XX fou enderrocada la capella de Sant Antoni, vora la qual segons la tradició s’havia alçat el poble primitiu. L’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera, 2 km a llevant del poble, s’alça en una cinglera de 1.020 m d’altitud aprofitant una balma on abans de la seva edificació havien viscut eremites, entre altres, Bernat Boïl. Segons la tradició la imatge de la Verge fou trobada per un pastor entre les branques d’una alzina voltada de ruscos quan anava a cercar mel. Sembla que l’ermita primitiva era força antiga i la tradició vol que s’hi hagués retirat la reina Margarida. L’edifici actual fou construït cap al 1570 i fou beneït pel rector el 1574. El 1578 s’hi afegí el campanar i a l’inici del segle XVIII s’hi feren múltiples reformes. L’ermita és d’una sola nau. La imatge fou destruïda el 1936 i fou reproduïda en marbre de Sarral el 1940. Vora l’ermita hi ha un pedró d’homenatge a Melcior Font, que el 1925 en va escriure els goigs. Segons Amades la devoció, molt arrelada, amb romeries i amb ball de coques de mel, provindria de l’antic culte a una divinitat agrícola local. El Dilluns de Pasqua s’hi fa un tradicional aplec. En el camí de Prades a l’Abellera s’alça l’ermita de Sant Roc, de menys anomenada.

Al terme s’han trobat uns abrics neolítics a la cova del Cisterer, al pla de la Guàrdia i a la font del Pu, i també puntes de fletxa de coure i fragments de grans vasos del Calcolític final al coll de les Forques (on també s’han fet prospeccions que demostren la presència de poblament en els primers temps del període ibèric) i pintura rupestre molt esquematitzada als Castellots. Al Mas del Dineral, vora el barranc, es trobaren onze sepulcres de lloses, cinc o sis als Rossinyols i d’altres d’aïllats als Segalassos i al Mas de Regiment. Sembla que hom pot documentar una ocupació continuada des del Neolític fins als nostres dies.

La història

Se suposa que els àrabs hi edificaren un castell, que hauria estat especialment fortificat cap al 1090 a causa de l’avanç de Ramon Berenguer III pel Gaià i el Penedès, i s’hauria retut abans del 1153, quan totes les muntanyes de Prades eren ja en poder dels comtes catalans. En un principi Prades hauria estat inclòs en la carta de poblament de Siurana del 1153.

La carta de poblament atorgada per Ramon Berenguer IV és del 1159 i cedia als habitants el lloc de Pratis per a construir les cases i les terres per al conreu, amb la lliure utilització i possessió dels prats i boscos de tota la muntanya de Siurana, entre altres drets. Cap al 1170 els sarraïns que havien restat a les muntanyes de Prades i Siurana es revoltaren i foren expulsats del territori per Ramon Berenguer IV. El 1193 s’hi refugià Alfons I fugint de la pesta. Alfons I, que volia la vila lligada a la corona, en nomenà batlle Pere de Déu, tot i cedir-la després a la seva muller Maria en esponsalici. La butlla de Celestí III del 1194 parla ja de la seva església parroquial, que dóna com a dependent de la pabordia.

D’altres fets corroboren la importància creixent de Prades. El 1200 s’esmenta ja el seu mercat i s’anomena la mesuram de Pratis; s’arribaren a fer amb el temps quatre fires de bestiar l’any. El 1280 Pere II ordenava al veguer i els batlles de Prades que admetessin lliurement tots els qui volguessin anar-hi a viure per tal de facilitar-hi la immigració. L’economia anava també en alça; tenia el dret de batre moneda. El comerç, basat en l’explotació del bosc i la ramaderia i en una important indústria productora de draps, forçà a eixamplar el camí de Tarragona el 1399.

La senyoria comtal incloïa, a més de l’extensa baronia d’Entença, pervinguda a la corona, Prades, Cornudella, Ulldemolins, l’Aleixar, Capafonts, Albarca, Vilanova de Prades, Vilaplana, Arbolí, la Mussara, Farena, Samuntà i Plana, la Riba, la Febró, Siurana, Maspujols, el Mas d’Angles i Mont-ral i drets damunt altres localitats pertanyents a Poblet i Escaladei. El comtat de Prades tenia junt amb la baronia d’Entença, que li era inalienable, uns 1 157 km2, amb terres situades al Baix Camp, el Priorat i l’Alt Camp bàsicament. En el cens de 1365-70 assolí 160 focs, tot i que la Pesta Negra havia provocat una notable emigració i una gran inestabilitat. El 1414, pel matrimoni de la comtessa Joana, el comtat s’uní amb el ducat de Cardona i després amb els d’Empúries-Sogorb i, finalment, el 1663, pel casament de la pubilla Caterina d’Aragó amb Juan de la Cerda, amb el ducat de Medinaceli, fet que implicà la castellanització total dels titulars i el trasllat de l’arxiu a Sevilla. Cal recordar que a la mort del rei Martí I el comte Joan de Prades fou un dels aspirants a la corona catalana. Els pobles del comtat es reunien en el Consell General de la Terra, possiblement molt paral·lel a la Comuna del Camp.

Abans de ser vila senyorial, el 1280, Pere II concedí al rector el privilegi de redactar escriptures públiques i privades. El 1325 el comte Ramon Berenguer donà a Ramon de Torroella i els seus l’escrivania de la batllia general del comtat, que aquest vengué a Berenguer Cerdà el 1326. Al juny del 1342 el comte Pere concedí a la vila el dret de tenir pesos i mesures propis a Falset. Durant tot el segle XIV hi és documentada una activa comunitat jueva. El 1413, tal volta la darrera reminiscència càtara, aparegué a Prades un home que es feia dir L’apòstol, el qual, tot i ser laic, predicava de nit i aconseguia molta audiència. Juntament amb un company fou empresonat per ordre de l’arquebisbe Sagarriga. El 1581 el duc de Cardona vengué tots els seus drets damunt les aigües de Prades al comú d’Alcover.

En l’enfrontament de la Generalitat amb Joan II Prades estigué al costat del rei i es convertí en el quarter general del Bord de Cardona, motiu pel qual el comte fou declarat enemic del país i el poble atacat, en va, el 1462 per la gent de la comarca. El 1645 els síndics del comtat, junt amb els dels pobles del Camp, es queixaren dels maltractaments rebuts dels soldats francesos. Aprofitant el malestar creat, el governador castellà de Lleida recorregué el 1650 el comtat prometent armes i tropes i incitant a la revolta contra els francesos. Per combatre aquesta propaganda, al juliol del mateix any es presentà a Prades el governador de Catalunya Josep Margarit incitant, inútilment, a la fidelitat al rei de França, ja que per l’agost molts pobles, excepte Prades, s’havien passat als castellans. A l’agost del 1651 el governador castellà de Tarragona, amb el suport dels pobles de la comarca, atacà Prades; ocupada la vila, en foren enderrocades les muralles.

El 1718 el seu castell estava totalment enderrocat i l’audiència de Barcelona ordenava que, per a impossibilitar-ne la defensa, s’obrissin les portes de la muralla fins a fer-les de 30 a 40 pams d’amplada. Fins entrats els anys trenta persistiren en les muntanyes de l’entorn grups armats i actius en defensa dels drets del rei arxiduc Carles III. Al llarg del segle XVIII Prades anà perdent el seu paper de capital comarcal ben comunicada amb el seu districte. Tal volta siguin d’aquest segle els pous de gel que s’hi han descobert.

Prades fou refugi dels reialistes revoltats el 1823, com les muntanyes del seu entorn, d’on foren foragitats cap a l’Ebre pel general Manso. El 1827, a la fi de la guerra dels Malcontents, de nou es lliuraren combats pels seus voltants. Durant la primera guerra Carlina Prades fou el quarter general del carlí Tristany; en ser ocupada pel general Gurrea, fou lliurada al saqueig i incendidada i tots els seus defensors afusellats després d’haver-los fet cavar la pròpia fossa. En la tercera guerra Carlina un dels caps de més anomenada fou el Nen de Prades, un adolescent que es deia Balcells, amb una gran intuïció estratègica, que sense saber de lletra formà una partida al davant de la qual morí a vint anys. El rector de la parròquia s’alçà també al capdavant d’un escamot el 1872. Al maig i a l’agost del 1873 hi entraren els carlins, i el 19 d’octubre, a les envistes del poble, les partides del capellà de Flix i de Cercós exterminaren els liberals comandats per Maturana. Encara, el 1875, Alejandro Picazo assetjà a Prades els caps carlins Antoni Mestre i Ramon Grau, que aconseguiren de resistir fins que arribaren reforços que feren aixecar el setge i donaren als carlins una altra important victòria. Tot i l’acolliment donat anteriorment als carlins, els federals guanyaren les eleccions del 1871 i el 1872. A mitjan segle XIX, junt amb altres pobles, es negà a pagar els drets senyorials; promogut judici pel duc de Medinaceli el 1851, el tribunal de Falset decretà el 1859 a favor del duc afirmant que les terres continuaven essent de senyoria, sentència que fou confirmada a Barcelona el 1863 i pel tribunal suprem el 1867 (els pobles es negaren, però, a continuar pagant).

Col·laboració: 
JIg
Llegir més...