i el Prat de Llobregat | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

el Prat de Llobregat

La Casa de la Vila del Prat de Llobregat amb ornamentació neogòtica
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat.
Població: 
63.457 h
[2016]
Extensió: 
31 km2

Situació i presentació

Es troba a l’extrem meridional del Baix Llobregat i al capdavall de la riba dreta del Llobregat. A la sortida de l’estuari o vall fluvial, entre Sant Boi i Cornellà, els al·luvions del riu han format un delta de gairebé 100 km2 que s’estén de Montjuïc al massís de Garraf: al centre d’aquest delta hi ha el municipi del Prat, que totalitza 31,17 km2. A través del riu limita a llevant amb Barcelona (Zona Franca), al nord amb l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, i a ponent té Sant Boi de Llobregat i Viladecans. El cantó de migdia és ocupat per la mar. Terra d’al·luvió, el terme és totalment pla i el pendent imperceptible i insuficient per a un desguàs eficaç. Els embassaments són freqüents, més que més quan el territori encara té certs indrets baixos on s’acumula l’aigua en temps d’inundacions. Les riuades són periòdiques, motiu pel qual el terme es troba protegit des del segle XVII per un marge o terraplè paral·lel al curs del riu i que serveix també de carretera. La canalització del Llobregat al delta fou acabada amb el desviament del tram final del riu per tal de poder ampliar el port de Barcelona. La descoberta de l’aigua artesiana a les entranyes del delta, efectuada el 1893 a la colònia agrícola Casanovas, on avui hi ha l’estació de viatgers de l’aeroport, significà la vinguda de la indústria i l’inici de la gran transformació del poble. Avui aquesta aigua es troba en bona part salinitzada a causa de l’abusiva extracció per a usos industrials i de la dàrsena excavada terra endins pel port de Barcelona. L’abastament d’aigua per a ús industrial i domèstic del municipi procedeix de l’aqüífer subterrani. Tant la xarxa com el servei de distribució de l’aigua és de propietat municipal (Aigües del Prat). El clima del Prat de Llobregat és el característic del domini marítim mediterrani, amb estius calorosos i hiverns temperats i relativament humits; poques vegades l’hivern es presenta amb neu i glaçades. El règim de pluges és bastant irregular d’un any a un altre, la precipitació anual és de 595 mm, però les oscil·lacions són notables, de 1 085 mm el 1959 a 394 mm el 1973. La mitjana dels dies de pluja a l’any és, només, de 64 dies. La distribució de la precipitació presenta, en general, dos punts mínims, un a l’hivern (febrer) i un altre a l’estiu (juliol); i dos màxims, un a la primavera (maig) i un altre més important al començament de la tardor (setembre-octubre). Aquest últim període de màxima precipitació és el que produeix les pluges més intenses, amb valors superiors als 100 litres per m2 en un curt espai de temps, origen de les cícliques inundacions al delta del Llobregat. Els aiguats del 1962 i el 1983 van registrar, respectivament, una intensitat màxima diària de 79 i 156 litres per m2; és a dir, en un dia pot recollir-se la quarta part de la precipitació mitjana anual. El terme comprèn el poble del Prat de Llobregat, que n'és el cap, la urbanització de Can Camins i diversos polígons industrials i barris. El municipi es troba ben comunicat amb Barcelona i la seva àrea metropolitana a través de l’autovia de Castelldefels (C-31) i la denominada Pota Sud (B-20) que enllaça l’autopista del Garraf C-32 i les rondes de Barcelona, a més d’altres carreteres locals, com la del Prat a Sant Boi. Dues línies de ferrocarril, la de Maçanet-Vilanova-Sant Vicenç de Calders i la connexió amb l’aeroport (aeroport-Mataró), completen la xarxa viària del municipi. Dins el municipi es troben les instal·lacions de l’aeroport internacional de Barcelona (vegeu les comunicacions del Barcelonès), remodelat arran de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. A més, el 2004, s’inaugurà la tercera pista que va permetre l’ampliació de l’aeroport. Hi ha prevista la construcció d’una estació del tren d’alta velocitat (AVE) de la línia Lleida-Barcelona, i també una línia de metro que anirà de Santa Coloma de Gramenet a l’aeroport del Prat.

Els estanys litorals

Aspecte d’uns dels canals del sector deltaïc del Prat de Llobregat
© CIC-Moià
Els estanys litorals o albuferes acompleixen una missió reguladora d’evacuació cap a la mar. Molt disminuïts en l’actualitat, hi subsisteixen els estanys de la Ricarda i del Remolar i han desaparegut els de la Podrida i de l’Illa (aquest fou terraplenat per ampliar un càmping) i la major part del de la Magarola. Amb l’estany de Ca l’Arana, que té el seu origen en una extracció d’àrids no reomplerta, constitueixen una reserva ecològica de primer ordre en vegetació i en fauna aquàtica. El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya va declarar dues Zones de Reserva Natural Parcial al delta del Llobregat: la Ricarda-Ca l’Arana i el Remolar-Filipines (Decret 226⁄87, modificat posteriorment pel 229⁄88, de 12 de setembre). La primera, amb 177 ha de reserva i 148 ha de zona d’influència, és dins el terme municipal del Prat de Llobregat; la segona, amb 110 ha de reserva i 61 ha de zona d’influència, està dividida entre els termes municipals del Prat de Llobregat (20 ha) i Viladecans (151 ha). Aquesta figura legal permet protegir els principals estanys litorals del delta del Llobregat: la Ricarda, Ca l’Arana, la Magarola i el Remolar, i la vegetació natural que els envolta. Entre aquesta trobem comunitats vegetals exclusives adaptades a dures condicions ecològiques: salicorniars, joncars, etc. , que conviuen al delta amb diferents espècies d’orquídies i amb malvàcies d’extraordinària raresa. L’accés a la Ricarda és molt restringit a causa del caràcter privat de la finca on es troba. Aquest fet ha evitat fins ara el deteriorament detectat a la resta d’estanys deltaics. La seva llargada és de quasi un quilòmetre i mig, per 120 m d’ample. La profunditat màxima és de quatre metres. No té gaires maresmes ja que els seus voltants estan molt urbanitzats. La fauna és abundant i molt diversa. Als estanys trobem carpes, llobarros, llísseres i anguiles, a més de gambúsies, petits peixos exòtics, depredadors de larves de mosquits, introduïts per a erradicar el paludisme. Els ocells són, però, el grup que dóna més importància internacional al delta: milers d’aus migratòries el fan servir com a zona de repòs durant els seus viatges migratoris. La seva situació equidistant entre els aiguamolls de l’Empordà i el delta de l’Ebre l’assenyala com a punt vital en la ruta migratòria de la Mediterrània Occidental. Ànecs, fotges, polles d’aigua, fredelugues, gambes roges, camallargs, martinets, etc. , fins a 320 espècies diferents d’aus han estat observades, fins ara, a les reserves del delta del Llobregat. A més de l’àrea declarada Reserva Natural es poden citar al municipi altres espais d’interès ecològic: la Pineda de Can Camins, l’Estany de la Roberta amb d’altres basses i restes d’estanys i platja. La Pineda de Can Camins, que fou plantada a la darreria del segle XIX per protegir els conreus de l’avanç de les dunes litorals, ofereix una massa forestal perfectament conservada de 40,5 ha de pi pinyoner. L’estany de la Roberta, al recinte del camp de golf, presenta, juntament amb altres basses i restes d’estanys, fauna pròpia del delta. La platja conserva, encara, racons amb vegetació natural. L’origen de l’estany de la Roberta és artificial. Va ser construït als anys quaranta, quan es va fer l’actual aeroport. Recull les aigües pluvials procedents de les pistes d’aterratge.

La població

La població (pratencs) del Prat s’ha anat transformant en les darreres dècades del segle XX amb el mateix ritme que la resta de municipis de l’àrea metropolitana. Elboomdels anys seixanta disparà l’augment demogràfic, que fins aleshores s’havia mantingut moderadament. Així, el 1900 hi havia 2 804 h, que havien ascendit a 2 977 h el 1910, 3 591 h el 1920, 6 694 h el 1930, 8 941 h el 1940 i 10 401 h el 1950. La creació imposada de la barriada de Sant Cosme (1965) com a Unitat Veïnal d’Absorció del barraquisme suburbial barceloní contribuí a l’augment demogràfic tan brutal dels anys seixanta. El 1960 constaven 14 131 h i el 1970, decenni en el qual es produí l’ascens més fort, 36 363 h (que suposa un creixement relatiu del 157,3%). L’any 1975 hi havia 51 058 h, el 1981 ascendien a 60 419 h i el 1991 a 64 321 h. En la dècada del 1990 es produí un descens de la població (61 818 h el 2001), que es recuperà amb el canvi de segle (63 069 h el 2006).

L'economia

La plana del Prat, eminentment agrícola fins a mitjan segle XX, es troba dividida avui en tres sectors: l’agrícola, l’industrial i l’ocupat per l’aeroport de Barcelona. La resta és superfície urbana, molt estesa a causa, en bona part, de la limitació d’alçades imposada per les servituds aeronàutiques de l’aeroport.

L'agricultura i la indústria

La terra és fèrtil i hom produeix una policultura hortícola d’alt rendiment i fàcil comercialització al mercat de Barcelona. L’exportació agrícola a Europa, que tanta anomenada havia aconseguit sobretot a la primera meitat del segle XX, gairebé ha desaparegut. L’exportació interior, en canvi, és força elevada i va destinada a les indústries de conserves vegetals (de Múrcia, la Rioja, Navarra, etc. ) especialment la producció de carxofa, principal conreu del terme. La resta d’excedent és consumida directament pel mercat barceloní. D’altres conreus d’horta importants són les patates, cols, enciams, escaroles, bledes, tomàquets, coliflor, melons, etc. , i a més es conrea alfals per a farratge. El sector primari, que té unes característiques d’agricultura periurbana, comprenia el 0,65% de la població ocupada el 2001 i es troba en contínua regressió davant les escomeses de la indústria i de l’administració, que ha practicat al delta del Llobregat una política d’expropiacions per a fornir d’equipaments l’àrea de Barcelona. Tanmateix, les terres agrícoles del Prat van ser incloses en el denominat Parc Agrari, projecte presentat el 1996 davant la Unió Europea, i desenvolupat posteriorment, per tal de preservar l’espai agrari de la vall baixa i del delta del Llobregat i promoure el desenvolupament econòmic de les seves explotacions agrícoles. La ramaderia té una representació escassa en els ramats de bens que recorren les pastures del delta. Cal esmentar, però, per la seva importància, els galls de la raça Prat. Aquesta raça autòctona catalana, que ofereix galls, gallines i capons de gran qualitat, es va mantenir a les masies del Prat quan va ser substituïda a les granges, a mitjan segle, pels pollastres híbrids, de creixement molt més ràpid. El 1987 es va establir la regió productora de Pollastre i Capó de la Raça Prat (Denominació Genèrica de Qualitat) que comprèn, a més del Prat de Llobregat, els municipis de Castelldefels, Cornellà, Sant Feliu, Viladecans i Santa Coloma de Cervelló. El pollastre del Prat porta a més el segell europeu d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP) que atorga la Unió Europea als aliments de més qualitat de la comunitat. Actualment es troba en un període d’expansió i consolidació als mercats de consum. La indústria ha estat tardana. Fins el 1950, que hom inaugurà la prolongació cap a ponent de la Gran Via barcelonina amb el nom d’autovia de Castelldefels, que s’interna pel mig del delta, aquest havia constituït un cul-de-sac geogràfic sense cap altra comunicació directa amb la capital que el ferrocarril (línia de Vilanova i la Geltrú) des del 1881. L’abundància d’aigua que oferien els pous artesians va facilitar la instal·lació industrial. La Paperera Espanyola fou la primera gran empresa que s’hi instal·là (1923), seguida de La Seda de Barcelona (1925). A partir de mitjan segle XX l’aparició de noves indústries va ser constant, les quals s’han anat instal·lant als polígons industrials Estruc, Pratenc (afectat per la desviació del Llobregat), el Fondo d’en Peixo, la Seda, Cal Saió, Ca l’Alaio, Enkalene, el Mas Mateu i el Mas Blau, on el 2016 l'empresa de comerç electrònic Amazon començà la construcció del principal centre logístic del Sud d'Europa en una superfície de 150.000 m2. El 2001 la població ocupada en la indústria era del 26,78% i en la construcció del 9,44 %. La producció és diversificada, però destaquen els sectors químic (amb empreses de fabricació de fibres sintètiques, com Catalana de Polímers i Viscoseda Barcelona, del Grup Seda, empreses de cosmètics i perfums, de colorants i pigments, etc. ), del paper i cartó, d’arts gràfiques, de l’alimentació, de la confecció, del metall, de materials per a la construcció (formigó), i d’accessoris i peces no elèctrics per a vehicles a motor. El 1996 es va crear el Centre de Promoció Econòmica amb unes modernes instal·lacions per tal d’impulsar l’activitat econòmica del municipi, que es dinamitzà amb l’ampliació de l’aeroport i del port de Barcelona.

El comerç i els serveis

Sector al voltant de l’aeroport del Prat
© CIC-Moià
El que fou anys enrere un poble agrícola ric—el municipi que en termes absoluts pagava més contribució rústica de l’Estat espanyol— ha esdevingut un municipi industrial i terciari al servei de l’àrea metropolitana. El sector terciari ocupava el 63,12 % de la població activa el 2001. Les grans instal·lacions comercials i de serveis de què disposa el municipi, com també les previstes en un futur, abasten un radi d’acció que supera àmpliament l’àmbit municipal. Cal destacar la importància que va tenir la creació de l’Associació de Veïns i Comerciants, l’any l960, i la forta incidència que ha representat l’aeroport en el desenvolupament del sector terciari. El poble té quatre edificis de mercat, i se celebra un mercat setmanal els dijous al barri de Sant Cosme. Pel que fa a les fires, cal destacar que al desembre se celebra la Fira Avícola de la Raça Prat, en el marc de la qual s’organitza també una Mostra Comercial. Entre l’aeroport i la platja hi ha una zona turística i d’esbarjo: pineda, clubs nàutics, restaurants, càmping, etc. És previst de situar un Parc Litoral entre el càmping Cala Godó i l’estany del Remolar, espai que inclou la notable pineda de Can Camins. El poble té tots els serveis d’una ciutat moderna. Disposa de centres escolars que imparteixen fins al batxillerat i la formació professional. Entre les diverses instal·lacions esportives cal destacar la pista d’atletisme on es van preparar, entre d’altres, els olímpics pratencs de marxa atlètica Manuel Alcalde, Jordi Llopart, Josep Marín i Daniel Plaza. A més, s’hi està construint el nou estadi del Reial Club Deportiu Espanyol, que ocupa, també, una part del terme municipal de Cornellà.

El poble del Prat de Llobregat

Morfologia urbana

El poble del Prat de Llobregat (5 m d’altitud) és situat vora la riba dreta del Llobregat. L’impuls demogràfic del segle XVIII anà configurant un nucli agrupat entorn de l’església, la barraca de l’hostal i una caseta de carnisseria que existien des del segle XVI en una cruïlla de camins que hom començà d’anomenar plaça.

La rambla del Prat de Llobregat
© Fototeca.cat
Els primers estatges d’aquest nucli incipient foren les llars dels jornalers agrícoles i poc després les dels menestrals: el ferrer, l’espardenyer, el barber, etc. El 1758 les casetes i barraques del llogaret eren 21 i les masies 76; però, ja en finalitzar el segle XVIII, el nombre de les llars dels humils igualava el de les cases de pagès escampades pel pla. Durant el segle XIX el poble anà creixent malgrat la misèria dels jornalers, que constituïen un veritable proletariat rural, no pal·liat amb l’arribada del regadiu, que beneficià només la classe pagesa masovera i propietària. L’arribada de la indústria (segle XX) significà la transformació social i urbana de la població. El poble anà adquirint una fesomia moderna i arquitectònicament més digna, vertebrada per l’antiga plaça o cruïlla de camins. Elboomdel decenni del 1960 eixamplà el nucli urbà —d’altures reduïdes per les servituds aeronàutiques—, que absorbí els vells ravals que lnenvoltaven i l’escampà en direcció a mar. Per fer front a la necessitat d’habitatges cal mencionar la iniciativa de la Seda de Barcelona, que entre el 1955 i el 1958 aixecà cases per als seus treballadors, i la creació de la Cooperativa Obrera de Viviendas, que al llarg dels anys seixanta construí pisos a preus assequibles. El 1965 s’inicià la construcció del barri de Sant Cosme, planificat bàsicament per a eliminar el barraquisme de Barcelona, i inicialment separat del nucli urbà. El resultat, però, fou un nou barraquisme vertical. Al final dels anys noranta es portà a terme la remodelació del barri, amb l’enderroc dels primitius habitatges, la construcció de nous i la dotació de serveis. El Prat és avui un poble d’aspecte modern, d’urbanització ortogonal i ben comunicat amb els municipis de l’entorn. L’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, en sentit perpendicular al curs del riu i paral·lel a la línia de la platja, constitueix un important eix urbà de la població. Leermita de Sant Pau que originà la parròquia desaparegué en erigir-se, al segle XVI, la primera església parroquial de la població, dedicada als apòstols Pere i Pau (mentre que els copatrons són els Sants Metges Cosme i Damià, advocats contra les febres), i acabà per desaparèixer arruïnada per les successives inundacions del riu. La construcció de la nova església, més sòlida, durà a la ratlla de cent anys i el temple aguantà tota mena de malvestats fins el 1936. Era d’estil gòtic renaixentista i tingué un altar major barroc, obra de l’escultor barceloní Francesc Santacruz. Va ser incendiada, juntament amb la rectoria, i enderrocada durant els anys de la guerra civil de 1936-39. L’any 1948 es va promoure la construcció del conjunt antic de l’actual temple. Així, al costat del campanar i de la rectoria, obra de l’arquitecte municipal Joaquim de Moragas Ixart, destaca la cripta, únic element que es va dur a terme del temple neogòtic projectat pel mateix Moragas. La cripta conté pintures murals de Josep Bages. L’actual temple parroquial, edificat entre el 1969 i el 1971 és obra de l’arquitecte Robert Terradas Via. El poble té altres parròquies i centres religiosos. Sense grans edificis monumentals, a causa del creixement recent del Prat de Llobregat, cal destacar la Casa Consistorial (1905), edifici neogòtic amb vitralls al·legòrics; la Torre Muntadas (1885), que ha esdevingut un dels equipaments culturals del poble; el Mercat Municipal (1921); el Teatre Modern (1930), nascut com a cinema sobre l’emplaçament de l’antiga sala La Moderna, d’inspiració neoclàssica; la Torre Balcells (1850-60), destinada a Casal Municipal de Cultura; les cases d’en Puig (1784), els edificis més antics que es conserven al nucli urbà, i, finalment, l’edifici del Centre Artesà (1919).

La cultura i el folklore

El municipi del Prat gaudeix de bons equipaments culturals i de força entitats culturals, cíviques i esportives. Entre les entitats històriques cal destacar el Centre Artesà, entitat cultural i recreativa creada al segle XIX; l’edifici de la seva seu inclou un teatre amb llotges, que va tenir molt renom en el seu temps. El Casal Municipal de Cultura és un edifici polivalent que conté una sala d’actes, l’Escola de Música, i la seu del Museu del Prat. Aquest museu va ser creat per iniciativa municipal el 1962, però fins l’any 1987 no es va inaugurar una exposició permanent dedicada al patrimoni natural del delta del Llobregat; el museu ha desenvolupat una intensa activitat destinada a la difusió del patrimoni natural del delta del Llobregat; dins el museu hi ha el Centre d’Interpretació del Delta del Llobregat. El Centre Cívic Jardins de la Pau és un lloc de trobada de ciutadans i entitats. El Centre Cultural El Remolar és la seu de l’Arxiu Municipal, de l’Escola de Dibuix i Pintura, secció de l’Escola d’Arts gestionada per l’Associació d’Amics de l’Art del Prat, i de la Biblioteca Antoni Marín. L’arxiu disposa d’un fons històric, amb documentació que es remunta al 1642. El Casal d’Entitats és un espai d’ús cultural per a entitats de la ciutat. El Centre de Cultura Contemporània del Prat La Capsa és l’equipament municipal que concentra l’oferta d’activitats de dinamització juvenil al Prat. La Torre Muntadas allotja la Sala d’art Josep Bages i el grup de teatre Kaddish. Finalment, cal destacar el Teatre Modern, situat en l’edifici d’un cinema antic que funcionà fins el 1985 i que fou remodelat i inaugurat com a teatre el 1994. A banda de la Fira Avícola de la Raça Prat, entre les diverses celebracions de la població destaca la festa major, per Sant Cosme i Sant Damià, al setembre, entre els actes de la qual cal esmentar el Pratifoc, amb cercavila de diables, i la cursa popular. Altres celebracions són la festa de Sant Isidre, pel maig, durant la qual es fa l’Aplec de la Tartana, amb una rua de carros, tractors i tartanes, i per la Pasqua Granada s’organitza, des del 1931, una romeria a Montserrat. Des del 1994 se celebra la festa anomenada El Prat Solidari, amb una bona participació ciutadana.

Altres indrets del terme

Entre les antigues masies subsistents es destaquen Cal Monjo, del segle XVII, Can Parellada i Can Marc, ambdues del segle XVIII; la darrera és situada vora la platja i té espitlleres de defensa. Ca l’Ixo conserva una imatge romànica de l’apòstol sant Pau, procedent, segons sembla, de la primitiva ermita del mateix nom, que era situada ben a la vora. La granja de la Ricarda (1907) fou propietat de la família Bertrand i Serra, i és un testimoni modernista de l’escola de Puig i Cadafalch, d’un gran interès arquitectònic; explotació lletera modèlica en el seu temps, ara és propietat de l’Aeroport de Barcelona. L’edifici de la Telegrafia (1911), construït sota la direcció de Puig i Cadafalch per a la companyia anglesa Marconi Wireless Telegraph Company, va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 1996. Entre altres nuclis o entitats de població del terme hi ha el barri de la Barceloneta, el de les Palmeres, Ca l’Alaio, Can Camins, i el Polígon Industrial Pratenc.

La història

Històricament, el Prat sorgí de l’ermita de Sant Pau, bastida enmig de la plana durant els temps medievals per tal d’assegurar els serveis religiosos als pobladors de la part central del delta. A mitjan segle XVI els pagesos del Prat de Sant Boi i del Prat dellà el riu, de Provençana, aconseguiren la creació d’una parròquia pròpia sota l’advocació de sant Pere i sant Pau. El nou territori escapà de la jurisdicció feudal en què caigué el delta de ponent (baronies de Viladecans i d’Eramprunyà) i aquest fet li permeté de tenir una agricultura a costa de la rompuda de les marines improductives dedicades a la pastura dels ramats de llana de la ciutat de Barcelona. Durant el segle XIX la construcció del canal de la Dreta del Llobregat portà el regadiu als camps pratencs i l’agricultura de secà, de tipus extensiu i de base cerealista, anà transformant-se en intensiva, progressivament ampliada a lleguminoses, fruiters i hortalisses, fins al punt d’arribar a donar vuit collites anuals en farratge. Però la manca de desnivell i de desguàs a mar provocaren l’increment de la malaltia endèmica de la zona: el paludisme, que no fou erradicat fins a la campanya profilàctica promoguda per la Mancomunitat de Catalunya a la dècada del 1920.

Col·laboració: 
JaCo
Data de revisió: 
2017-03-24
Llegir més...