i Joan Prim i Prats | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Prim i Prats

Joan Prim i Prats
© Fototeca.cat
història militar hist mil, ciències polítiques polít i història hist
Militar i polític.
Reus, Baix Camp, 6 de desembre de 1814 — Madrid, 1870

Era fill de Pau Prim i Estapé —reusenc, però oriünd de Verdú (Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada a la Universitat de Cervera—, que alternà la professió de notari amb la de militar (havia estat capità durant la guerra del Francès i assolí el grau de tinent coronel en la primera guerra Carlina), i de Teresa Prats i Vilanova, filla d’un comerciant. A dinou anys s’enrolà, el 1833, en el primer dels dos batallons de tiradors d’Isabel II que Reus organitzà per lluitar contra els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d’agost de 1834 i tot seguit realitzà el seu primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra la caseria de Raurell de Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a Catalunya, tenia vint-i-sis anys, era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el camp de batalla, més dues creus llorejades de Sant Ferran; havia participat en trenta-cinc combats, havia donat mort personalment a cinc enemics i havia rebut vuit ferides. Guanyà una gran anomenada d’audàcia i de dots per a comandar els soldats en els combats i es féu remarcar pel fet d’haver estat el primer a entrar en els assalts a Solsona i Àger i perquè donà proves d’una gran habilitat tàctica a la segona batalla de Peracamps (abril del 1840). Liberal convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat a corts per Tarragona (1841) i figurà entre els progressistes. Però aviat s’allunyà d’Espartero i el 30 de maig de 1843 s’aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín Zurbano. En constituir-se el ministeri universal de Serrano, a Barcelona, i caure Espartero, Prim acompanyà Serrano a Madrid, però hagué de tornar a Barcelona com a governador militar (agost del 1843), càrrec des del qual va combatre i reprimir la revolta de la Jamància que dominava la ciutat. Aquests fets li valgueren l’ascens a mariscal de camp i els títols de comte de Reus i vescomte del Bruc. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico. Hi dictà disposicions per facilitar l’entrada de capitals i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la colònia, i reprimí els aixecaments d’esclaus i el bandolerisme; l’afusellament, sense més tràmits, d’un lladre de bestiar, a més d’altres mesures antipopulars, féu que el govern li designés un successor i Prim abandonà l’illa a l’estiu del 1848.

La plaça de Prim, a Reus, presidida per l’estàtua eqüestre del general Joan Prim i Prats
© Arxiu Fototeca.cat
Altre cop diputat, successivament, per Vic (1851) i per Barcelona (1853), féu costat als interessos dels fabricants catalans. El 1851, juntament amb altres diputats catalans, demanà que el govern debatés el problema de l’estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les arbitrarietats del govern central al Principat. El 1853 manà la comissió militar espanyola que observà la guerra de Crimea, amb l’exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de la revolució del 1854. El govern progressista sorgit de la “Vicalvarada” (1854), que posà fi a la dècada moderada, el nomenà capità general de Granada (1855-56) i l’ascendí a tinent general (1856). Aquest darrer any es va casar, a l’església de la Madeleine de París, amb Francisca Agüero, filla d’un ric banquer mexicà. Participà a la campanya del Marroc de 1859-60 ( guerra d’Àfrica ), en la qual fou el general més distingit, bé que manava la divisió de reserva; hom li atorgà el títol de marquès de Los Castillejos amb la grandesa d’Espanya, en recompensa. Quan, a la fi de 1861, França, Anglaterra i Espanya decidiren una intervenció militar per cobrar el deute important que Mèxic havia contret amb aquests països, Prim dirigí l’expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. Benito Juárez, aleshores president de Mèxic, havia decidit la suspensió dels pagaments, en mig d’una guerra civil entre conservadors i liberals. De fet, els europeus volien donar suport als conservadors amb nous afanys de recolonització i establir un règim monàrquic. El general Prim prengué inicialment el fort de San Juan de Ulúa i la ciutat de Veracruz, on posà la senyera espanyola, fet que indignà els altres aliats. La part mexicana i Prim convocaren una conferència, a Orizaba, per discutir el problema entre Espanya i Mèxic, on intervingué decisivament José Gónzález Echevarría, familiar de Francisca (paquita) Agüero. Finalment Prim signà amb els representants del govern mexicà el conveni de La Soledad (febrer del 1862). Un cop que Anglaterra es retirà, Prim s’adonà dels propòsits dels francesos d’instaurar un nou règim a Mèxic —l’imperi de Maximilià—, i aleshores decidí de reembarcar les seves tropes i tornà a Cuba (abril de 1862), decisió que fou molt discutida a la Península, però sobretot pels magnats espanyols de Cuba que perdien la reconquesta de Mèxic. Abans de tornar a Espanya, Prim anà als EUA, país que es trobava en plena guerra de secessió; hi conegué els contactes i interessos econòmics entre aquest país i Cuba. Més tard, arran d’aquesta experiència internacional, li encarregarien l’intent de negociar amb els EUA i amb els dirigents de la rebel·lió cubana la independència de l’illa. En tornar a Espanya s’incorporà al partit progressista. Acusat de conspiració, fou desterrat a Oviedo (1864); d’aleshores ençà trencà obertament amb Narváez, amb O'Donnell i el tron i es lliurà a la conspiració. Preparà pronunciaments (València, juny del 1865; Villarejo de Salvanés, gener del 1866; revolta dels sergents de la caserna madrilenya de San Gil, juny del 1866; València, agost del 1867). Entre el 1864 i el 1868 encarnà el tipus de conspirador liberal arreu d’Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i recolzat en els unionistes (estiu del 1868), fou l’ànima de la Revolució de Setembre del 1868 , que havia d’enderrocar Isabel II. El 19 de setembre, amb la col·laboració de Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres caps polítics, llançà el manifest España con honra i, amb l’ajut del general Serrano i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a Cadis. Mentre forces de l’exèrcit pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid ( batalla d’Alcolea ) Prim propagava la revolta per Andalusia i per la costa mediterrània fins a arribar a Barcelona, que li féu una rebuda triomfal; des d’allí anà a Tarragona i a Reus. El 7 d’octubre arribà a Madrid i es féu càrrec del ministeri de la guerra del govern provisional presidit per Francisco Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la constitució nova, Serrano passà a ésser regent i Prim cap del govern, tot conservant el ministeri de la guerra. En aquesta etapa de govern provisional, Prim defensà, amb realisme, la necessitat d’una monarquia constitucional i buscà una dinastia que la respectés. Fracassades les gestions que hom féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres provocaren, indirectament, la guerra Francoprussiana del 1870-71), l’elecció de Prim es decantà per Amadeu de Savoia, duc d’Aosta, i en presentà la candidatura a les corts, que l’aprovaren (16 de novembre de 1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la península Ibèrica, sis trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de Prim, al carrer del Turco, de Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren greus, però s’infectaren i morí tres dies després. La causa instruïda per l’assassinat no aclarí res; Prim tenia molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els negrers de l’Havana, etc. Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà exaltat, antic company de conspiració de Prim: l’andalús José Paul y Angulo. Tingué de la seva esposa, feta duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i Isabel. És considerat una de les figures polítiques catalanes més importants del segle XIX.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...