Fou deixeble d’Antoni Caba a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on en un certamen el 1906 guanyà un dels dos premis concedits. El 1906 anà a l’esposori d’Alfons XIII comissionat per aquest centre. Retornaria aviat a Madrid per a ésser alumne d’Eduardo Chicharro. Al Prado, Velázquez i Goya ocuparen el seu interès; les còpies que en féu i altres teles que pintà dins un estil clàssic constitueixen una primera època de la seva obra, que no és la que el caracteritza ni el defineix. Quan Sorolla arribà el 1917 a Eivissa, Puget, que duia bastants anys a l’illa allunyat de tot ambient artístic i sense a penes produir, revingué a la pintura i oferí a partir d’aleshores tot un llegat que el consagra com un dels millors impressionistes hispànics. Eivissa com a únic tema seria el mòbil de tota la seva obra. Entre els anys vint i els quaranta s’acomplí la seva època més significativa. El 1925 exposà per primera vegada a Barcelona, a les Galeries Laietanes, i el 1931 al Museo de Arte Moderno de Madrid. Exposà a les Galeries Vinçon de Barcelona el 1942, i a Palma les Galeries Costa l’acolliren cada any. Conreà un impressionisme que, dins de l’estil, és inconfusible. Traduí el paisatge eivissenc molt tard, a partir dels anys quaranta; abans només ho havia fet com a marc de les figures. Fou precisament en la interpretació de la figura on se centrà la seva visió apassionada, captant-la a la pagesia o a la vila, en ballades, passeigs, processons. Els darrers anys de la seva vida, afectat de ceguesa, es retirà a Santa Eulària del Riu.
Escena popular , per Narcís Puget i Viñas
© Fototeca.cat
Pintor.