i Puiggròs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Puiggròs

Aspecte de la vila de Puiggròs des de la part alta del turó on s’aixecava el castell
© Fototeca.cat
Municipi de les Garrigues, al límit amb el Pla d’Urgell.
Població: 
309 h
[2009]
Extensió: 
10 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Puiggròs, de 9,85 km 2 , es troba al sector del N de la comarca, a la plana regada pel canal d’Urgell, dins la zona de paisatge urgellès. Limita amb Arbeca (E), les Borges Blanques (S), Juneda (W), i amb els municipis del Pla d’Urgell de Torregrossa (NW), llevat d’un sector on hi ha un enclavament de Juneda, i Miralcamp (NE). La vila de Puiggròs és l’únic nucli de població agrupada del petit municipi.

El terme és de relleus suaus, amb petites elevacions, entre les quals cal destacar el tossal de la Sitja i el mateix nucli de Puiggròs. En la part NE i S és drenat per dues sèquies, i, en l’extrem SE, per l’esmentat canal d’Urgell. Es destaquen les partides de Pinell, el Salat, Cantorelles, els Plans i els Diumenges. Una carretera local procedent de Mollerussa i Miralcamp va a Puiggròs i continua després fins a la de Flix a Bellpuig d’Urgell (amb la qual enllaça prop de les Borges Blanques).

La població i l'economia

Per a trobar les dades més antigues de població cal recórrer al fogatjament del 1365, any en què es comptaven 22 focs, i al del 1378, que havia baixat a 17 focs. El del 1553 consignava 21 famílies, la qual cosa significa una recuperació. Durant el segle XVIII es passà de 64 h el 1718 als 124 h del 1787, però al principi del segle següent disminuí una altra vegada (82 h el 1830) i es recuperà al llarg de la resta de la centúria (99 h el 1842, 253 h el 1857, 267 h el 1860 i 320 h el 1887). El segle XX s’inicià amb una minva de població respecte de la darrera dada ressenyada (298 h el 1900). Gràcies als nous regatges la població fluctuà amb tendència a l’augment fins a la meitat del segle: 373 h el 1920, 372 h el 1936, 381 h el 1940 i 397 h el 1950. Des d’aleshores anà disminuint: 370 h el 1960, 342 h el 1970, 296 h el 1975, 287 h el 1981, 265 h el 1991 i 254 h el 1996. A partir d’aquesta data, però, el creixement ha estat positiu: 269 h el 2001 i 300 h el 2005.

El canal d’Urgell permet el conreu de regadiu dedicat als cereals (blat, blat de moro i ordi), arbres fruiters (peres i pomes) i farratge. Al secà abunden els ametllers i les oliveres. La ramaderia s’ha convertit els darrers trenta anys en un complement insubstituïble de l’agricultura, sobretot l’estabulada en règim dit d’integració (porcs i pollastres). Puiggròs no forma part de la xarxa de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció). Pel que fa a la indústria, solament hi ha una empresa que es dedica a fer enreixats metàl·lics i tota mena d’accessoris per a tancament.

La vila de Puiggròs

La vila de Puiggròs es troba a 334 m d’altitud, sobre un turó que s’eleva al mig de la plana urgellesa i en constitueix un veritable mirador. Al cim del turó i enmig de la vila closa hi havia el castell, després castell palau, de Puiggròs, del qual resten alguns murs amb finestrals gòtics conopials i portals adovellats amb les armes dels senyors. L’església parroquial de Santa Maria fou refeta al segle XVIII i té una bonica i austera façana classicitzant amb robust campanar de torre quadrada (el retaule barroc fou destruït el 1936). Els carrerons s’agrupen entorn del castell. La festa major se celebra el primer cap de setmana d’agost, encara que antigament es feia el 16 d’agost. Pel maig, en data variable, l’ajuntament organitza una setmana cultural.

La història

La repoblació d’aquest lloc després de la conquesta cristiana fou tardana, com la de les Borges, i fins el 1190 no trobem esment del castro de Podio Grosso en el jurament fet aquest any per Guillem de Cervera, castlà de Lleida, en nom d’Ermengol VIII d’Urgell, a Alfons I pel domini del lloc (Liber feudorum maior); el mateix document es refereix a de illa fortitudine seu de forcia, al·lusió a una antiga fortalesa d’origen ibèric (s’hi ha trobat abundant ceràmica d’aquest origen). Vers el 1279 Pere II cedí temporalment Puiggròs i Torregrossa a Ramon Folc (VI) de Cardona, però aviat tornà a la corona. El 1342 Bernat d’Olzinelles, com a procurador de Pere III, vengué per 25 anys el mer i mixt imperi de Puiggròs i de Belltall al montblanquí Guillem Gener. Passà després a Arnau de Riudesset i uns quants anys després a Guillem d’Alenyà, senyor de Llorac i de Cirera. Isabel d’Alenyà, pubilla del senyor de Puiggròs, es casà amb Joan Dalmau de Montsuar (germà de Manuel de Montsuar, fill del senyor del pròxim castell de Torregrossa, que havia de ser president de la generalitat a l’inici de la guerra contra Joan II), que esdevingué així senyor de Puiggròs. A la fi del segle XV i el començament del XVI, Joan Honorat de Montsuar i la seva muller Joana de Cardona referen el castell de Puiggròs en un característic estil gòtic avançat. Els Montsuar-Cardona s’enllaçaren amb famílies importants, exerciren càrrecs municipals a Lleida i foren cavallers de la confraria de Sant Jordi. Ja a l’inici del segle XVII Gregori de Cubells i de Montsuar, heretà Puiggròs. Fou un personatge prominent Francesc de Cubells-Montsuar, veguer de Lleida l’any 1702 i destacat austriacista. Els Cubells-Montsuar s’emparentaren a mitjan segle XVII amb els Subies de Tàrrega (propietaris del Palau dels Marquesos de la Floresta en aquesta ciutat) i el 1831, pròxima ja l’abolició de les senyories, la vila i castell de Puiggròs eren dels Boatella de Subies. El castell fou després propietat d’Enric de Càrcer i Subies, president de la Diputació de Lleida, i després, dels Vidal de Càrcer.

Col·laboració: 
JpVa
Llegir més...