i Puigpelat | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Puigpelat

Puigpelat
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Camp.
Població: 
977 h
[2009]
Extensió: 
9 km2

Situació i presentació

Limita amb els municipis d’Alió (N), Bràfim (E), Vilabella i Nulles (S), Vallmoll (SW), a més de Valls (W). S'estén al mig de la plana de la comarca, a llevant de Valls, entre el Gaià i el Francolí, riu aquest darrer on van a parar les aigües dels torrents que drenen el terme, que són recollides pel torrent de Vallmoll o de la Fonollosa. El poble de Puigpelat és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Al terme també hi ha algunes urbanitzacions i el despoblat de Torrelles. Una carretera local uneix el poble amb la C-51 de Valls al Vendrell i amb Vilabella (abans d’arribar a aquesta darrera població enllaça amb la de Tarragona al Pont d’Armentera).

La població i l'economia

En el fogatjament del 1365 la població ( puigpelatencs ) consta amb 22 focs, 17 el 1553 i 14 el 1563, xifra que, amb 67 h, es mantenia el 1708, quan el seu terme era calculat amb un tomb de sis quarts; el creixement del segle XVIII portà el poble a assolir els 457 h el 1787. Al segle XIX sofrí diverses sotragades demogràfiques que són difícils d’explicar: 301 h el 1830, 760 h el 1860, 624 h el 1877 i 680 h el 1900. Al segle XX continuà la davallada demogràfica (638 h el 1920, 555 h el 1940, 434 h el 1970 i 401 h el 1981) fins la dècada del 1990, que es capgirà la tendència. Amb el canvi de segle tingué lloc un fort creixement (634 h el 2001 i 789 h el 2005) causat per l’expansió del fenomen residencial i turístic.

Municipi eminentment agrícola, és situat a la zona més vitícola del Camp i dedica bona part dels conreus a la vinya; els anys que precediren la fil·loxera era el primer municipi viticultor del Camp. Fins a les gelades del 1956, el segon conreu, bé que molt per sota del primer, fou el del garrofer, seguit de prop dels cereals; avui es pot dir que tots dos han desaparegut. En canvi ha adquirit importància l’ametller, que ha anat substituint sobretot el garrofer. També hi ha algunes oliveres al voltant dels camps i avellaners que ocupen gairebé tots els regadius i les terres més bones del secà. El caràcter planer del territori fa que el terreny, que és força apte per al conreu, sigui aprofitat en proporcions considerables. La majoria dels pagesos conreen terra pròpia i solament uns quants en tenen a mitges. Pel que fa a la ramaderia, es practica l’avicultura i la cria de bestiar porcí.

Les activitats industrials no han estat mai gaire representatives al municipi. Al llarg dels anys vuitanta del segle XX, però, algunes indústries s’instal·laren al terme.

El poble de Puigpelat

El poble de Puigpelat és situat a 252 m d’altitud, al centre del terme i forma un petit agrupament de cases que s’enfilen en un turó presidit per l’església parroquial de Santa Maria, edifici barroc neoclassicitzant d’una gran nau amb capelles laterals i campanar de torre quadrat construït cap al 1786. La Cooperativa Agrícola fou creada el 1960.

Pel que fa al folklore, la festa major de Puigpelat s’escau el 15 d’agost. Destaca també la festa de la Mare de Déu de la Llet el diumenge més proper al 25 de març, i la festa de Sant Isidre Llaurador, el 15 de maig, amb el repartiment del pa beneït.

Altres indrets del terme

El municipi comprèn també el despoblat de Torrelles, que tenia 4 focs el 1563 i 7 h el 1708, amb un terme d’una hora de tomb que ja havia esdevingut rònec el 1787, motiu pel qual s’havia integrat ja al de Puigpelat. El 1830 s’hi esmentaven5 h i el seu castell era ja derruït.

S'integrava també al terme el santuari de l’Hospitalet o de la Mare de Déu de la Llet, situat al SW del poble, que fou enderrocat el 1975. L’ermita havia estat fundada, amb una casa per a l’ermità, pels hospitalers, que segons la tradició tenien també un hospital al poble que hauria estat refet el 1299.

Dins el terme s’hi han trobat restes romanes de vil·les i sepulcres.

La història

No és conegut amb exactitud l’origen del poble, i F. Navarro ha proposat, amb profusió de citacions, d’identificar Puigpelat amb les Viles Judaiques esmentades des del segle XII, que habitualment ho eren amb Bràfim i Salomó. Aquest autor opina que els jueus s’hi mantingueren fins el 1205, en què s’hauria produït el canvi de pobladors, i amb ells, el del nom. La primera notícia certa és que el seu terme formava part de la comanda hospitalera de Vallmoll, a la qual consta que ja era integrat el 1286 i s’hi mantenia encara el 1661, amb el delme a mitges entre el comanador i l’arquebisbe. El 1632, segons Peguera, la jurisdicció civil era de l’orde de Sant Joan, però la criminal la detenia el comte de Savallà. Aquesta situació de dominicatura compartida es mantenia el 1719, quan el rei tenia segrestats els drets damunt el terme del comte.

Al segle XVIII el poble era sota la senyoria del gran prior de Malta, a la comanda de Selma. El 1579 Antoni Agustí passà a fer dependre de la d’Alió l’església de Puigpelat, que fins aquell moment era sufragània de la de Vallmoll. A la fi del segle XVIII es reféu l’aqüeducte romà per dur l’aigua de la mina de Puigpelat a Tarragona; les obres, impulsades pels arquebisbes Santiyán i Armanyà, feren arribar l’aigua a la ciutat el 1798; el 1819 els veïns obtingueren drets damunt les aigües subterrànies i pogueren començar a obrir pous. A mitjan segle XIX disposava de presó i escola, produïa blat, vi, oli i llegums i fabricava, a més a més, aiguardent.

Col·laboració: 
JoCar
Llegir més...