Vida i obra
Doctor en dret civil i canònic per la Universitat de Lleida, és autor d’una Crònica Universal del Principat de Catalunya i d’un Dietari que és, probablement, l’escrit autobiogràfic en llengua catalana més important del segle XVII.
Fill de l’advocat Miquel Pujades, es trobà, per vincles familiars, al bell mig de la xarxa de juristes que els anys de canvi del segle XVI al XVII assoliren una influència cada cop més gran en la vida pública de Catalunya. El seu cosí, Francesc Mitjavila i Franquesa, un influent oïdor de la Reial Audiència, fou el pont que permeté a Jeroni Pujades entrar en contacte amb el cercle de Pere Franquesa, l’home del duc de Lerma a Catalunya, i a través seu amb el duc de Cardona.
En acabar la seva etapa d’estudiant a Lleida, on visqué entre el 1585 i el 1591, s’instal·là novament a Barcelona, on el 1592 es casà amb Elisabet, filla del doctor Bernat Roig, de Mataró, i germana de Francesc, ambdós oïdors de l’Audiència. Fruit d’aquest matrimoni foren nou fills, un dels quals, Bernat, tornà el 1626, després de cinc anys de servir el rei a Milà i la Valtellina, i jurà l’ofici d’advocat fiscal del comtat d’Empúries, i un altre, Dalmau, esdevingué monjo. Vidu, es casà el 1607 amb Salvadora, filla de Miquel Montserrat Vanover, de qui tingué dues filles, una de les quals, Maria Francesca, el 1626 prengué l’hàbit a Santa Clara de Barcelona.
Des de l’inici de la seva vida professional, compaginà la feina de professor de dret canònic a la Universitat de Barcelona amb una intensa dedicació als afers municipals. La seva condició de ciutadà honrat li permeté accedir de forma regular al Consell de Cent, on fou jurat els biennis 1599-1600, 1602-03, 1609-10, 1612-13, 1615-16 i 1620-21, és a dir, gairebé tots els anys que visqué a Barcelona, responsabilitats que compaginà amb la pràctica privada com a advocat. Entre els seus clients es trobaren alguns destacats llinatges nobiliaris, com els Rocabertí o els d’Ardena. Però la seva vinculació més important amb la noblesa fou la que mantingué amb el duc de Cardona, per a qui treballà entre el 1604 i el 1609, primer com a comissari general i assessor i més tard com a advocat fiscal del comtat d’Empúries, la qual cosa comportà el seu trasllat a Castelló d’Empúries.
El 1609 dimití aquests càrrecs i tornà a Barcelona, on intensificà la seva participació en la vida pública de la ciutat implicant-se d’una manera molt directa en alguns dels freqüents litigis polítics del govern municipal. Entre les seves actuacions destaquen el discurs en defensa d’una participació més àmplia dels ciutadans en els afers locals i, sobretot, l’informe del 1621 favorable a la pretensió de la monarquia de designar un nou virrei a Catalunya abans que el monarca jurés les constitucions. La seva decidida defensa de la potestat reial desfermà l’intens debat sobre els límits de l’autoritat del monarca en què participaren els juristes més destacats del moment, com Fontanella i Vinyes, entre d’altres.
Alguns autors han considerat aquesta presa de posició com a part d’una estratègia orientada a obtenir un lloc a l’Audiència. Ni la condició de ciutadà honrat de Barcelona, de la qual feu ostentació sempre que pogué, no li permeté ocupar mai una conselleria al govern municipal, ni els seus vincles familiars li serviren per a entrar, com era l’objectiu de qualsevol jurista amb aspiracions, en l’Audiència, el màxim organisme de l’administració reial a Catalunya. Fins i tot, el 1616 veié com era rebutjada la seva sol·licitud per al càrrec, més aviat secundari, d’advocat de pobres a l’Audiència. Les pàgines del seu Dietari escrites durant aquests anys traspuen una intensa decepció, que fou més forta encara després de la caiguda en desgràcia del seu cunyat Francesc Roig –objecte d’un dels processos més humiliants que mai no ha patit un jutge reial a Catalunya– i del comportament escandalós del seu fill gran, fets que l’obligaren a tornar a Castelló d’Empúries el 1621. Allí treballà primer com a assessor del capità general a la fortalesa de Roses i a partir de l’any 1629, novament com a advocat fiscal del comtat.
Del seu pare no solament heretà algunes destacades relacions professionals i l’interès per la recerca i l’escriptura, sinó també una important biblioteca, que en el moment de la seva mort constava de mes de 500 volums. La varietat del seu contingut reflecteix l’amplitud dels seus interessos. La meitat dels títols feien referència a temes jurídics; tenia pràcticament la totalitat de les obres de Bàrtolo i Baldo, els grans tractadistes medievals del dret comú; també les dels jurisconsults catalans, tant del segle XV –Marquilles, Callís, Socarrats, Mieres– com coetanis seus –Olibà, Peguera, Fontanella o Bosc–. Però també una àmplia representació d’humanistes italians –Lorenzo Valla, Marsilio Ficcino, Angelo Poliziano i Pietro Crinito–, hispans –Antoni Agustí, Joan Lluís Vives, Arias Montano, Marineo Sículo i Jerónimo de Blancas– o bé de destacades figures de l’humanisme jurídic –Alciato, Zasius i Douaren–. Alguns estudis recents han destacat el lloc central que Jeroni Pujades ocupà en el cercle d’erudits barcelonins del començament del segle XVII, integrat per juristes, clergues, historiadors i ciutadans honrats, com Rafael Cervera, Francesc de Montcada, Dídac de Rocabertí, Jaume Ramon Vila, Dídac Montfar, Antoni Viladamor, Francesc Calça, Pere Gil i Francisco Diago. Amarats d’un fervent patriotisme, tots ells treballaren intensament en l’elaboració d’un ideari polític de signe constitucional. En aquesta tasca la història tingué un lloc molt destacat. Potser això explica que tot just acabats els seus estudis, s’endinsés en el projecte d’una Crònica Universal del Principat de Catalunya que el mantingué ocupat pràcticament tota la seva vida.
Si bé Jeroni Pujades considerà que la Crònica era el gran projecte intel·lectual de la seva vida, allò que els historiadors posteriors han valorat més han estat els seus dietaris escrits entre el 1601 i el 1625. Pocs aspectes del món que l’envoltava quedaren fora de la seva mirada atenta i dels seus comentaris mordaços; per les pàgines del Dietari desfila una munió de personatges, importants i anònims, que es troben pels carrers de Barcelona i comenten, en ocasions de manera apassionada, els principals esdeveniments del seu temps. De fet, la violència –sota la forma de bandositats, revenges i crims passionals carregats de brutalitat– fou un dels seus temes preferits; també la violència política, promoguda per les diverses faccions i afavorida per la desídia i corrupció dels ministres reials. O la religió, vista sobretot sota l’òptica de les freqüents cerimònies públiques que marcaren el calendari festiu català. Però, sobretot, parla d’allò que era la seva veritable passió: la política. Un tema que inclou des de la reproducció dels debats que tingueren lloc en el Consell Municipal fins als inacabables conflictes jurisdiccionals, passant pels pamflets i pasquins que circularen per la ciutat o les notícies arribades de la cort. I tot això acompanyat de comentaris sobre esdeveniments significatius de la seva família, amistats, veïns o simples contactes. De fet, tal com el mateix autor explica, la decisió de redactar un dietari constituïa una tradició familiar practicada ja pel seu pare. Això no obstant, fora un error interpretar-lo com una expressió d’introspecció personal. En realitat, no fou un projecte diferent del de la Crònica, ja que el seu primer objectiu fou recollir informació que li permetés escriure, arribat el moment, la història del seu temps per al coneixement i l’orientació de generacions esdevenidores. L’estreta relació entre la Crònica i el Dietari queda palesa en la prolixitat i minuciositat amb què anota detalls del que passa, copia textos i, fins i tot, en relliga d’altres.
Tant abans com després de la seva publicació, el Dietari ha rebut una gran quantitat de lloances pels historiadors. Segons J. Elliott és «incomparablement el més important diari d’aquest període que fins ara ha sortit a la llum» (La revolta dels catalans). J. Amelang l’ha qualificat com el testimoni personal més important escrit durant els anys crucials anteriors a l’esclat de la guerra dels Segadors. Un escrit que, segons aquest autor, destaca per la independència de judici, que el porta a criticar directament persones que li eren properes, reflectint l’amargor i la desil·lusió davant els canvis que experimenta la societat i la vida política del seu temps.
També el Dietari ha seguit una trajectòria complexa abans de la seva publicació (1975-76) a cura de Josep Maria Casas i Homs. En el camí s’ha perdut com a mínim un terç del manuscrit original corresponent als anys 1611-20. La resta, agrupat en quatre volums, es troba dividida entre la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (els tres primers) i la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, on s’ha conservat durant molt temps en dos fragments separats. J. Elliott ha estat el primer historiador a identificar tots aquests textos com a obra d’un mateix autor.
Tot i que el vessant literari de Jeroni Pujades fou menys conegut, també és autor de poesies, moltes de les quals foren escrites per a participar en torneigs com ara els convocats amb motiu de les canonitzacions de sant Ramon de Penyafort (1601) i santa Teresa de Jesús (1622). És autor també d’un Discurso sobre un tema de protocol, publicat el 1621.
Bibliografia
- Alcoberro, A. (1988): “La pagesia a l’obra de Jeroni Pujades, jurista i historiador”, L’Avenç, 115, p. 18-23.
- Amelang, J.S. (2001): “El mundo mental de Jeroni Pujades”, dins Kagan, R.L. i Parker, G. (ed.): España, Europa y el mundo atlántico. Homenaje a John H. Elliot. Madrid, Marcial Pons / Junta de Castilla y León, Consejería de Educación y Cultura, p. 279-297.
- Casas Homs, J.M. (ed.) (1975-1976): Pujades, J.: Dietari (1601-1630). 4 vol. Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana.
- Duran I Sanpere, A. (1973): “Jeroni Pujades”, Pels camins de la Història. Barcelona, p. 87-88.
- Elliott, J.H. (1966): La revolta dels catalans (1598-1640). Barcelona.
- Miralles, E. (2002): “La Crónica universal del Principado de Cataluña de Jeroni Pujades, una obra interpolada?” L&L, 13, p. 223- 272.
- Miralles, E. (2007): “Aproximació a l’epistolari de Jeroni Pujades”, dins Miralles, E. i Solervicens, J. (ed.): El (re)descobriment de l’edat moderna. Estudis en homenatge a Eulàlia Duran. Barcelona, PAM / Universitat de Barcelona, p. 107-127.
- Pujol i Canelles, M. (1985): “Aportació a la biografia de Jeroni Pujades. Una biblioteca particular de començament del segle XVII”. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 18, p. 99-247.
- Torrent, R. (1962): “La Crónica de J. Pujades”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, p. 51-99.